Quan l’imperialisme nord-americà va envair L’Iraq el 2003 la gran majoria de l’opinió pública, fins i tot dels sectors “progressistes”, va creure que la derrota de Saddam obriria la porta als kurds en el camí a la seva independència. De fet, dos anys més tard, amb la nova Constitució iraquiana elaborada sota l’estreta custòdia dels EUA, els 6 milions kurds del nord de L’Iraq van arribar a tenir un govern autònom regional, amb Massoud Barzani (el líder del Partit Democràtic de Kurdistan) com el seu president, mentre Yelal Talabani de l’Unió Patriòtica de Kurdistan assumia la presidència de L’Iraq. La col·laboració de Barzani i Talabani amb l’ofensiva imperialista a l’Orient Mitjà semblava prometre al poble kurd el seu desig perenne, el del dret a l’autodeterminació.

Però, res més equivocat. Avui dia, l’ofensiva turca contra la lluita dels kurds del nord de Kurdistan i el seu principal partit (Partit dels Treballadors de Kurdistan, PKK), ha descobert la crua realitat: el que interessa a l’imperialisme és només manipular els kurds per als seus pròpis interessos, i no les seves aspiracions històriques. George Bush va prometre al govern turc ajudar-lo en la seva lluita contra el “terrorista” PKK i va mobilitzar les seves tropes cap al nord on es troben els campaments de la guerrilla kurda, passant la informació als caçabombarders turcs. També Barzani i Talabani van comprovar, una vegada més, que eren simplement titelles de l’imperialisme, doncs van girar fàcilment l’esquena als 15 milions de kurds a Turquia i van col·locar els seus peshmerges (milícies kurdes) a les vies de proveïment de PKK per a aïllar-lo i poder capturar els seus principals dirigents, els quals demanda el govern turc insistentment.

Objectiu de PKK

Quan Abdullah Öcalan (Apo), l’històric i mitificat dirigent del PKK va ser capturat el 1999 a Kenya per la policia turca amb l’ajuda del Mossad israelià, el PKK ja havia canviat el seu programa d’un Kurdistan unificat, independent i socialista per un projecte més humil que no anava més enllà de reivindicacions democràtiques i culturals, que evidentment encara així significaven molt en un país on els kurds tenen prohibit fins i tot parlar en el seu propi idioma. També havien deixat de costat l’expectativa d’arribar a una guerra nacional d’independència contra l’imperialisme i contra els països que es dividien entre ells la pàtria kurda (principalment Turquia, Iran, L’Iraq i Síria). Durant els 90 van declarar diverses vegades l’alto el foc unilateralment, sense que el govern turc ho acceptés, i van emprar la lluita armada simplement per a autodefensa i per a forçar al govern a negociar.

El que va propulsar aquest canvi estratègic no era simplement que la direcció del PKK va començar a veure que no hi havia manera de vèncer militarment al segon exèrcit de l’OTAN més potent, sinó també que va quedar sota l’efecte de la caiguda del mur de Berlín el 1989, que el va animar en desvestir-se de la seva ideologia estalinista i assumir posicions més nacionalistes i burgeses. Öcalan va desenvolupar el seu nou projecte anomenat “federalisme democràtic” que incloïa drets democràtics i culturals per a la població kurda sota un país únic que podia ser Turquia. Per a arribar a aquest objectiu el PKK deixaria les armes, i fins i tot es dissoldria, amb la condició que el govern turc negociés amb ell com a màxim “dirigent de la nació kurda”.

El que ignorava Öcalan és que cap govern turc acceptaria cap projecte kurd com a negociable mentre el règim de l’Estat segueix basant-se en la ideologia kemalista de “una única pàtria indivisible, on els que hi viuen són turcs”, constatada en la Constitució i protegida pels militars. El règim turc ja havia creat sectors polítics i militars que es beneficiaven de la guerra permanent contra els kurds, i per salvaguardar els seus interessos no deixaven de pressionar i donar suport als governs xovinistes en la “lluita antiterrorista”. En canvi el PKK, en comptes d’unir les masses turques i kurdes en una única lluita contra el règim bonapartista, buscava el remei a la Unió Europea que, suposadament, pressionaria a Turquia perquè aquesta atorgués drets als kurds, i obriria el camí a l’auto-democratització del règim.

I finalment, a partir del 2003 la presència de l’imperialisme nord-americà a L’Iraq i el seu pla de dividir el país deixant un espai d’autonomia als kurds en el nord, va provocar nous somnis en les files de PKK. Precisament per això, el PKK mai no va criticar la col·laboració de Talabani i Barzani amb l’imperialisme i mai no va cridar a les masses iraquianes contra l’ocupació. En canvi va organitzar al PJAK (Partit de la Vida Lliure de Kurdistan, membre de la Confederació Democràtica de Kurdistan liderada pel PKK) a l’Iran contra el règim de Teheran, cosa que agradava a l’imperialisme nord-americà. I també va reprendre activitats armades a les províncies kurdes a Turquia, esperant que les incursions de les tropes turques cap als campaments de les milícies en les muntanyes de Kandil a l’Iraq provocarien el recel de Washington, posarien Barzani i Talabani al seu costat i ampliarien les seves bases al Kurdistan iraquià. Öcalan volia “internacionalitzar” la lluita del PKK per a doblegar al règim turc.

Amenaça turca

Turquia, com qualsevol altre país d’Orient Mitjà, va tenir relacions complexes amb els partits kurds a la regió, reprimint a les masses kurdes dins les seves fronteres, i donant suport als grups kurds que lluitaven contra els governs amb els quals ell mateix tenia conflictes. En els 90 va protegir al KDP a l’Iraq a canvi que aquest l’ajudés en l’abatiment del PKK, de tal manera que el PKK va arribar al límit de l’extermini i el govern va condecorar Barzani amb passaport turc. En canvi, contra Síria el 1998 va desplegar l’amenaça de guerra si Damasc no tancava les seus i campaments del PKK, i no lliurava Öcalan a la policia turca. L’ultimàtum va ser tan seriós que el govern sirià va veure’s obligat a cedir i exiliar Öcalan que va buscar vanament refugi a Rússia, Itàlia i Grècia, i finalment va ser capturat a Kenya.

La formació d’una regió autònoma kurda al nord de l’Iraq mai no va agradar al règim turc, per la por que aquest fet animés “als seus kurds” a revindicar el mateix dins Turquia, i per això es va oposar des del principi a la partició de l’Iraq i va començar a pressionar la direcció kurda iraquiana perquè no s’atrevís a consentir més enllà d’un feble estatut autonòmic. També va aconseguir dels EUA tenir un espai d’influència econòmica al nord de l’Iraq i va arribar a subministrar gran part dels serveis i productes consumits a la zona kurda. Barzani i Talabani no van veure cap inconvenient no només en convertir el Kurdistan en una colònia d’EUA, sinó tampoc en fer-lo depenent de Turquia.

Quan el parlament turc va concedir a l’octubre al govern islamista el permís d’organitzar incursions militars fora de les fronteres nacionals amb la finalitat de perseguir les milícies del PKK, la primera reacció de Barzani i Talabani va ser que no permetrien que ningú els amenacés la sobirania iraquiana i kurda, i que no lliurarien “ni tan sols un gat kurd” al govern turc. Per altra banda, els EUA s’oposaven a les expedicions militars de Turquia al nord de l’Iraq amb la sospita que provocarien “desestabilització” a la zona. No obstant això, la trobada de 5 de novembre entre el primer ministre turc, Tayyip Erdogan, amb Bush a Washington va canviar de cop i volta tot el guió. Bush va prometre “tot el suport al govern turc en la seva lluita contra l’organització terrorista” i va ordenar als seus comandants a l’Iraq perquè facilitin a Turquia la necessària informació i logística en el combat contra les milícies del PKK, potser a canvi que Turquia donés suport a Bush en la seva política contra l’Iran

Per la seva banda Nachirvan Barzani, el primer ministre del govern regional kurd i el germà de Massoud Barzani, va fer una declaració oficial de que el seu govern estaria disposat a col·laborar amb el govern turc “en la millora de la seguretat fronterera”. I a partir d’aquestes declaracions els peshmerges kurds van començar a mobilitzar-se per rodejar les muntanyes de Kandil on es refugien les milícies de PKK, assumint el paper brut que el govern turc demanava d’ells.

I finalment, sense que ningú ho demanés, el consell de la Unió Europea es va sumar a l’aliança “antiterrorista”, donant suport al govern turc en la seva política contra el PKK, i va declarar que “ningú no pot objectar una incursió limitada de Turquia a l’altre costat de les seves fronteres, mentre això no produeixi la desestabilització de la zona”. També va qüestionar “la sinceritat democràtica” del Partit de la Societat Democràtica, el partit pro-kurd que té 22 diputats en el parlament turc.

Cap a una guerra civil?

L’estratègia del PKK “d’internacionalitzar” la seva lluita contra el govern turc no va funcionar, ni va poder assolir el suport de Barzani i Talabani, que són merament els servents de l’imperialisme. De fet, aquests dos caps frívols havien lluitat entre si durant 6 anys en els 90 per a poder dominar la zona; Talabani amb Saddam contra el PDK, i Barzani amb els mulás d’Iran contra l’UPK. Ara tots dos, units sota la custòdia imperialista, es posen al servei del règim turc sota la directriu de Washington. Un procés que pot dividir les masses kurdes i provocar xocs catastròfics entre el PKK i els peshmerges.

Tant les polítiques pro-imperialistes de Barzani i Talabani, com l’estratègia oportunista de PKK, en comptes d’unir el poble kurd en la seva lluita pel dret d’autodeterminació, el divideixen i afebleixen davant els règims opressors i xovinistes de la zona. Mentre segueix dominant l’imperialisme a l’Orient Mitjà, el poble kurd mai no arribarà a veure la realització del seu somni de tenir una pàtria pròpia i independent. Això és una tasca que no es pot complir sense que el poble kurd unifiqui la seva lluita amb la d’altres pobles de la zona contra la dominació imperialista i dels règims opressors de la regió.