El 23 d’octubre es van celebrar
les eleccions a l’Assemblea
Constituent a Tunísia.
Dels 217 escons de la
Constituent, els islamistes
d’Ennahda van guanyar-ne 90, i
darrere van quedar el Congrés
per la República (30), i la
coalició socialdemòcrata
Ettakatol, del Partit Democràtic
pel Treball i les Llibertats (21).
El Partit Democràtic
Progressista, que partia en les
enquestes com a segona força
va pagar molt car el seu suport
al primer govern de transició
de Gannouchi, que va ser
derrocat l’endemà passat de la
caiguda de Ben Ali per les
mobilitzacions, i es va quedar
amb 17 escons.

El Pol
Modernista dels excomunistes,
que va centrar tota la seva
campanya a defensar el
laïcisme contra Ennahda, en va
obtenir 5. Dues formacions
sorgides de l’antic partit únic,
l’RCD, van obtenir 9 escons. El
Partit Obrer Comunista de
Tunísia tindrà 3 diputats. La
gran sorpresa van ser els 25
escons de Petició Popular, un
partit totalment desconegut
impulsat per un multimilionari
resident a Londres amb vincles
amb el règim de Ben Ali, a qui
la comissió electoral va impugnar
6 circumscripcions per
vulnerar la llei de finançament
de partits.

La gran confiança en Ennahda,
un partit que no va jugar cap paper
en la revolució, s’explica perquè era
un moviment fortament reprimit sota
la dictadura, que ha treballat amb
mètodes populistes amb una xarxa
assistencial al voltant dels presos.
Des del principi han aclarit que ni
imposaran la xaria ni trencaran amb
els interessos occidentals. Estem en
un procés revolucionari en què es
combinen els drets democràtics,
econòmics i socials i la victòria de
Ennahda significa que estem en el
moment en què el poble tunisià
confia que els seus problemes es
resoldran en el marc democràtic,
del qual Ennahda ha estat el
campió. El problema és que no hi
ha marc en la democràcia capitalista
per solucionar aquests
problemes, per això el poble continua
lluitant. Ennahda tindrà fortes
pessions de les seves bases i
electors per a respondre a les
seves promeses populistes: per
això ha anunciat un govern
d’aspecte rupturista amb les forces
socialdemòcrates.

El fracàs de l’esquerra constata
una ruptura entre els que van
encapçalar el moviment revolucionari
i els comitès en Defensa de la
Revolució i l’arc polític. Com ens
comentava Hajji Mounir, de retorn a
Regueb després de la gira de
solidaritat: “un gran problema ha
tingut conseqüències en els
resultats, la divisió dels organismes
de base (joves, Unió de Diplomats
en Atur...) i la invasió d’antics dirigents
locals de l’RCD per mobilitzar la gent
gran i sectors més endarrerits per
votar Petició Popular”.

L’esquerra s’hauria d’haver
presentat unida entorn del front 14
de Gener i amb els principals
lluitadors contra l’atur i les
mares dels màrtirs de la
revolució. Hajji es pregunta
per què l’esquerra no ha vist
també recompensat amb
resultats el seu sofriment
sota la dictadura. “Si el
suport a Ennahda només
fos un vot de simpatia cap
a les víctimes de l’antic
règim, també el PCOT
hauria obtingut bons
resultats. En comentar-ho
amb un representant del
partit em va dir ‘hem comès
errors, no hem trobat el camí
per comunicar-nos
directament amb el poble i aproparnos-
hi, a la seva necessitats, les
seves expectatives; també hem
perdut el temps en un discurs d’elit
intel·lectual, sense tocar directament
els problemes de la vida quotidiana
(atur, carestia de la vida)”.
Les eleccions a la Constituent no
tanquen el període obert per la
revolució. Ho constata el fet que
l’abstenció s’elevés al 45% del
cens electoral: entre els
abstencionistes hi ha molts dels
joves que van fer la revolució i deu
mesos després continuen sense
trobar feina. També els familiars dels
morts a la repressió, que veuen
com ni tan sols s’ha jutjat els
policies assassins.

Cal concretar en la nova
constitució la solució a les demandes
més urgents del poble tunisià:
la ruptura completa amb el vell
règim i una solució als problemes
de la joventut d’atur i precarietat.
Ennahda no donarà resposta a
aquests problemes. No pot fer-ho
sense dissoldre les unitats
implicades en l’assassinat i la tortura,
sense processar els culpables,
sense eliminar de les institucions de
l’estat els responsables del vell
règim.

No pot donar feina als joves
sense abordar l’estructura de
propietat de la terra, sense tocar
els interessos imperialistes i el
pagament del deute, sense optar
per una inversió pública que generi
ocupació, particularment a les
regions més desfavorides, que
precisament va ser d’on va sorgir
el moviment revolucionari. La lluita
per aquestes necessitats ha de
permetre a l’esquerra revolucionària
reprendre el contacte amb els
sectors més dinàmics de la
joventut, recolzant l’organització, la
unitat i la mobilització.