Des que va començar la lluita
contra la dictadura, el règim
sirià ha assassinat més de
3000 persones, n’hi ha més de
5.000 de desaparegudes, són
incomptables les detencions i
casos de tortura, i més de
50.000 persones han hagut de
deixar casa seva i refugiar-se
en països veïns. Aquesta és la
situació a la República Àrab
Socialista de Sí-ria, una República
en què el pare deixa el
poder al seu fill, en un estil
autènticament borbó. La
República dels Asaad, una
República Àrab on hi ha
nacionalitats com la kurda,
que és brutalment trepitjada
pel règim, i una República Àrab
Socialista que té tant de
socialista com Zapatero: són
capitalistes i la riquesa està en
mans d’uns quants.

El que passant a Síria compta
amb la col·laboració de
l’imperialisme. No van moure un dit
perquè canviés res, els que van
començar a manifestar-se perquè
les coses canviessin van ser els de
baix, el poble sirià. Si hagués estat
per Obama i els governants
europeus res no hagués canviat a
l’escenari sirià, però a partir del
març va entrar en escena el poble
sirià lluitant contra la dictadura. La
dictadura assassina, l’imperialisme
calla i el poble exigeix que es posi fi
a la dictadura. La proximitat del
Líban, l’Iraq i Palestina fa que
l’imperialisme prefereixi mantenir
l’estatus actual abans que la
situació se li torni incontrolable. Si
l’imperialisme recolzés la lluita del
poble sirià hauria de donar sortida
a la unificació del Líban, retirar-se
de l’Iraq, permetre la llibertat del
poble kurd i sobretot solucionar el
problema dels milions de palestins/
es que van ser expulsats de la seva
terra al Lí-ban, Sí-ria, etc. I això no
ho farà mai, perquè els interessos
de l’imperialisme es diuen Israel, i
aquest és el vertader soci d’Obama,
i no pas el poble sirià. Qualsevol
canvi que faci l’imperialisme a Síria
només tindrà com a objectiu que
tot segueixi igual, encara que per
fer-ho hagi de sacrificar Baixar al
Asaad, el cap del règim.

Posar l’eix
en demanar que l’alliberament de
Síria sigui obra de l’imperialisme és
un parany, l’alliberament de Sí-ria
només pot ser obra del poble sirià,
trencant el Règim i lluitant i
denunciant l’imperialisme a l’Iraq i
a Israel. Posar l’eix en l’ajuda imperialista
és no confiar que els i les
sirianes siguin
capaços de ferho,
i si es va ser
capaç de fer fora
els dictadors del
Vietnam, de Nicaragua,
també pot
passar el mateix a
Síria. Ningú no diu
que sigui fàcil. És
més fàcil demanar
l’ajuda del
poderós Obama
que la dels i les
t r e b a l l a d o r e s
a m e r i c a n e s ,
europees o de la
zona, però
aquesta ha de ser
la disjuntiva: campanyes de
solidaritat a Tuní-sia, a Egipte, en
tots els països on s’estan portant a
terme mobilitzacions exigint que
se’n vagi el règim sirià d’una
vegada.

Que l’imperialisme recolzi un dictador
és molt normal, el que no és
normal és que els líders que es proclamen
antiimperialistes el recolzin;
el paper de Castro i Chávez és
vergonyós. Parlen constantment
de la conspiració imperialista a Sí-ria
com han fet a Líbia, i són partidaris
d’aquests règims com si fossin
socialistes. Utilitzen el poble palestíper
dir que darrere de tot això hi ha
Israel per acabar amb els palestins.
Fals, la repressió als i les refugiades
palestines avui en dia a Síria la fa la
dictadura de Baixar.

No hi ha ningú a Sí-ria que recolzi
Israel, una base militar ianqui a
l’Orient. Si no fos pel suport militar i
econòmic dels Estats Units i Europa,
fa temps que Israel hauria deixat
d’existir. El règim sirià diu que
aquesta mobilització està dirigida per
Israel i que el que busca és acabar
amb la resistència al sionisme.
Nosaltres diem que això és fals, que
des de la caiguda dels alts del Golan
el 1967 no hi ha hagut ni un sol tret
contra Israel, però per desgràcia han
estat moltes les agressions contra
els i les refugiades palestines. Els
dictadors de la zona sempre han
utilitzat la causa palestina per als
seus propis interessos: «com que
estem en guerra amb Israel, no hi
pot haver llibertats», diuen. El que
no diuen és on és aquesta guerra
de Sí-ria amb Israel. I no ho diuen
perquè el règim sirià, com tots els
altres, recolzen l’estatus quo actual
a la zona.

La lluita està essent molt dura i
sacrificada per al poble sirià,
constantment se’ns diu que la
revolució és pacífica i que té un sentit
moral, que el poble no pot acabar
amb el règim utilitzant la força com
fa el dictador. Però si és així
aleshores no entenem la crida que
fan molts sectors de l’oposició siriana
a l’exterior que es creï una zona
d’exclusió aèria o zona de seguretat
per als manifestants. No demanem a l’imperialisme el que no podem
fer nosaltres, no volem que Síria
es converteixi en una nova
Líbia. Estem veient com les
desercions a l’exèrcit han portat
a constituir l’Exèrcit Lliure de
Síria, i que estan fent accions
armades contra el règim.
Recolzem el dret dels i les
sirianes a defensar-se de les
matances a les manifestacions,
però creiem que això ha de ser
organitzat. Després de 7 mesos
de lluita, no ens queda cap dubte
que el règim s’aferra al poder
amb sang i foc i que Sí-ria
s’encamina a una guerra civil si
el poble sirià continua lluitant. No
és qüestió que uns quants
s’armin i llancin una guerra de
guerrilles, és qüestió, i no és la
primera vegada que això passa,
que un poble s’alci i que, perquè
no li queda cap més remei per
fer fora el règim, aquesta lluita
sigui armada. Va passar a Nicaragua,
al Vietnam o a Cuba, per
dir només uns quants exemples.

La disjuntiva és que el règim
segueixi massacrant i acabi amb
la revolució amb una massacre
semblant a la de Hitler (això
tampoc és la primera vegada
que passa) o que la revolució
comenci a tenir en compte la
possibilitat d’armar-se per acabar
amb el règim: cada vegada
són més les desercions a
l’exèrcit, cada vegada s’ha de
cridar més a la deserció a
l’exèrcit sirià i a posar -se del
costat del poble amb les seves
armes, cada vegada s’ha de
cridar més a l’autodefensa en les
manifestacions, cada vegada
s’ha de fer més crida a la
solidaritat internacional
començant pels pobles de la
zona que s’estan aixecant contra
les seves tiranies.

Cal exigir
que es trenquin relacions
diplomàtiques amb Sí-ria, que
l’embargament dels comptes del
règim sirià sigui per a les famí-lies
sirianes, no pas per congelar
comptes a USA o Europa. Ningú
no diu que alliberar un paí-s d’un
tirà és una feina fàcil. Van ser
milions de morts a la segona
guerra mundial per alliberar-nos
del feixisme. Però, o ens alliberem
dels tirans, o ells acabaran amb
nosaltres.