La recent sentència dictada en
el sumari 18/89 representa un
abans i un després en la política
antiterrorista però també en la
configuració de l’actual Estat de
dret. En primer lloc, perquè la
condemna suposa un recolzament
a la “tesi del complot” (del tipus “tot
és ETA”) confeccionada pel jutge
Baltasar Garzón. Per ser considerat
membre o col·laborador d’ETA era
necessari, fins ara, tenir relació directa
amb l’organització armada.
No obstant això, després de la
sentència resulta suficient que les
accions polítiques o socials es
considerin “ajuda” als fins d’ETA
(sobirania per al País Basc) perquè
aquestes siguin definides com a
delictes terroristes. Per tant, des
d’aquesta perspectiva judicial, ETA
ja no és una organització armada,
sinó també el conjunt de les
organitzacions abertzales. Es
tracta d’un dels exemples més
greus dels efectes extensius de
l’aplicació del concepte de
terrorisme sobre la dissidència política.
Una figura penal que a manera
de “calaix de sastre”, pot arribar
a afectar individus i
organitzacions com la Fundació
Josemi Zumalabe amb un llarg
recorregut històric pacifista,
antimilitarista i per la no-violència.

En segon lloc, perquè la
sentència patentitza la victòria del
populisme justicialista com a nova
modalitat inquisitiva: la hipertròfia
de l’acció judicial sobrecarregada
de valors morals i polítics, en què
el terreny judicial es converteix en
el de la prolongació de la lluita política
per altres mitjans. Mai abans
com ara la vida política havia
quedat tan plenament supeditada
a l’àmbit judicial, en un context en
el qual l’Audiència Nacional o el
Tribunal Constitucional es
transmuten en actors polítics més
decisius que els propis Parlaments.

En tercer lloc, perquè la
sentència també significa la victòria
de la lògica d’excepció pròpia
d’una justícia “en temps de guerra”,
on concorren responsabilitats
penals difuses i col·lectives,
absolutament incompatible amb
un sistema democràtic. Quan els objectius, i no els mitjans, són el
que es penalitza –cosa que significa
convertir fatalment
l’independentisme basc en terrorista-
es consolida un Dret Penal
d’autor que persegueix ideologies
en comptes de fets. Òbviament la
sentència no constitueix cap
episodi aïllat. S’emmarca en una
estratègia, més global i de llarga
durada, de criminalització de
l’exercici del dret d’opinió, reunió,
manifestació, entre d’altres, d’un
sector important de la societat basca.
Avui en dia, posar un cartell a
favor dels presos bascos o realitzar
una manifestació contra
l’especulació a Euskadi pot arribar
a ser considerada una activitat no
només il•legal sinó també delictiva.
Aquesta situació d’exclusió política
resulta més greu quan aquests
ciutadans també són expulsats del
joc institucional mitjançant
l’aplicació de la llei de partits.

Per tant, a hores d’ara, i en nom
de la lluita antiterrorista, molts
ciutadans bascos no poden
expressar-se ni al carrer ni a les
urnes. Aquesta liquidació política i
electoral d’una minoria social,
juntament amb la recent sentència,
comporten una profunda mutació
del nucli central de les garanties
democràtiques de l’Estat de dret,
desbaratat per un dret penal de
l’enemic propi dels escenaris
marcials de “no dret” o de dret “de
guerra” -com a Palestina o
Guantánamo- que sorgeixen en el
nou context de guerra global
permanent.

Jaume Asens, advocat i Gerardo
Pisarello, professor de dret
constitucional a la UB