I pensa augmentar el 83% el
nombre dels seus clients, el
49% el dels crèdits i el 89% els
seus dipòsits. BBVA, el primer
banc espanyol, pensa deglutir
la fallida unió de les tres caixes
catalanes de Sabadell, Terrassa
i Manlleu, quedant-se amb el
seu mercat i actius i reduint
personal i oficines
aproximadament a la meitat,
per tenir beneficis de 100
milions en només dos anys. És
com si augmenta el seu negoci
aproximadament al doble a
Catalunya amb una plantilla 1,5
vegades la d’abans. La plantilla
que quedi (tant provinent de
BBVA com UNNIM) veurà
incrementada la càrrega de
treball, i els acomiadaments
poden donar-se de manera
indistinta en les dues plantilles.
UNNIM ja havia acomiadat,
prejubilat o donat de baixa
voluntàriament 575
treballadors/es.

UNNIM acumula 948 milions
d’euros fruit de l’ajuda del Fons de
Reestructuració Bancària Ordenada
(FROB). Al setembre el Banc
d’Espanya va «nacionalitzar» Nova
Caixa Galícia, Catalunya Caixa i
Unnim, cosa que va costar a l’Estat, mitjançant el FROB, un total de
7.551 milions
BBVA tindrà ajudes del fons de
Garantia de dipòsits per 5.400
milions si es donèssin pèrdues fins
a aquest màxim. El BBVA diu creure
que les pèrdues sumaran 1.100
milions més, que assumiria. En
aquest cas, aquest serà el cost per
al BBVA, doncs fins a ara ha pagat
un euro.

Les caixes en fallida i
«nacionalitzades» van saltar a la
premsa pels salaris, els
acomiadaments blindats, les dietes,
les pensions i les prejubilacions de la seva alta direcció. En el cas
d’UNNIM, la direcció va cobrar 2,4
milions en 6 mesos, enmig d’un
programa d’acomiadaments i
tancament d’oficines anterior a la
nacionalització i a la subhasta.
Després de rebre gairebé 1.000
milions de diner públic, 6 directius
van cobrar 8 milions d’euros en
abandonar la Caixa. L’Oficina
Antifrau de Catalunya els va investigar
per malversació de fons públics
i ho va arxivar.

Des de 1977 les caixes podien
operar de forma molt semblant als
bancs. Les caixes representaven més de la meitat de l’estalvi a l’estat
espanyol. La banca pública comercial
la va acabar de privatitzar
Aznar. La implicació de les caixes
en la bombolla immobiliària amb
promotors, immobiliàries i agències
de taxació pròpies - ha permès
l’estocada final de la seva
apropiació i desmantellament per
part del capital privat.

El 2010 un procés accelerat de
fusions va fer passar el seu número
de 45 a 15. De 2009 a 2011 s’han
«nacionalitzat» 6 caixes. Van representar
una part del mercat del crèdit
que no repartia dividends. Les seves
plusvàlues es distribuïen de manera
distinta a la dels bancs privats,
amb una part destinada a
l’anomenada «Obra social» (en la
major caixa catalana durant anys
l’activitat estrella de l’Obra Social
era un cicle de Música Religiosa al
que acudia la «Jet set»). Estaven
dirigides des d’un consell amb
representació de les autoritats
locals, provincials, autonòmiques,
dels sindicats dels treballadors de
la caixa i dels clients. Sovint el
consell tenia més de 100 integrants.
S’han descobert xarxes de crèdit a
baix o nul interès entre els consellers,
i les autoritats presents en els
consells tenien relacions preferents
per al crèdit, tant per a les seves
institucions com per als seus partits.

Ha passat amb les Caixes una
mica el que passa amb els serveis
públics. La falta de control dels
treballadors sobre ambdós i la seva
apropiació per les elits facilita que
davant ofensives del capital per a
apropiar-se’n o desmantellar-los, no
s’organitzi una defensa contundent.
Bancs i caixes són objecte de
protesta per les múltiples estafes
que han protagonitzat: clàusules
que permeten apujar la hipoteca,
però no baixar-la, participacions
preferents (accions el preu de les
quals ha baixat a gairebé zero
venudes com dipòsits segurs),
l’especificitat espanyola de la llei
hipotecària que permet que
s’abandoni el pis –o ser desnonat–
que el banc l’obtingui en subhasta
per un preu ridícul i que el deute es
mantingui i es cobri als avaladors o
als titulars fins i tot amb
embargaments i desnonaments.

Mentre, els directius han inflat la
bombolla, han implementat
polítiques que han dut al
hiperendeutament a famílies i a
moltes d’elles al desnonament i han
gaudit al seu torn de crèdits, salaris,
acomiadaments blindats, dietes,
pensions i prejubilacions en
condicions d’escàndol i privilegi i
finalment les han dut a la fallida.
Aquests directius formen part dels
circuits dels Undargarín, del rentat
de diner negre que engega Rajoy,
de les privatitzacions de la sanitat i
ensenyament en benefici de les
grans constructores i demés
burgesia.

Lluitem contra els
acomiadaments, les rebaixes
salarials, l’atur i la pobresa.

Per la defensa dels drets socials
i laborals:

· Garantia per a pensions i
salaris.

· Repartiment del treball entre
els braços disponibles sense pèrdua
de salari.

· Pla d’inversions públiques
amb ocupació i salari dignes.

· No als acomiadaments ni a
les reduccions salarials ni en el sector
públic ni en el sector privat.

· Nacionalització de la banca i
dels sectors vitals de l’economia, per
a posar-los sota control dels i les
treballadores.

· No al pagament del deute
aquests diners es necessiten per
a mantenir els serveis socials i
començar a crear ocupación pública.

Ni ara ni mai és el moment de
pactes socials, ni amb la patronal ni
amb els governs.

Cal mobilitzar-nos i crear des de
baix un moviment cap a una
mobilització per a guanyar.

NOTA: Citar els enllaços que
estan a: http://is.gd/Bm4IZP no implica
avalar la línia ni de la web ni de
l’autor/a.