Articles d'actualitat de la UIT-QI




Articles d'actualitat sobre Ucraïna



No hi ha alliberament en el genocidi: crida al boicot de Eurovisión



Esteu aqui : Portada » Temes » Internacional

Grècia: Entrevista a Leta Zotaki, de l’hospital de Kilkis, ocupat a febrer

«Ja es hora de prendre el destí de les nostres vides a les nostres pròpies mans»

, 13 d’abril de 2012




Els companys de Front Obrer
de Turquia han estat a
l’hospital de Kilkis a Grècia per
fer-los arribar la solidaritat.
Han entrevistat Leta Zotaki, la
presidenta del Sindicat de
Metges de l’Hospital Kilkis i
membre de l’assemblea de
l’Hospital, sobre la seva lluita i
els seus efectes sobre la
situació política a Grècia.

Front Obrer – Leta, ens
agradaria saber primer les
transformacions que es viuen al
sistema sanitari a Grècia, que
òbviament ha estat determinants
en la vostra lluita.

Leta – Fins fa deu anys teníem
un sistema sanitari bastant saludable.
Per exemple, si portaven aquí
una víctima d’un accident, la
tractàvem gratuïtament i com
mereixia el cas. Però després, a
poc a poc, van començar a tallar
els fons, el personal i l’equipament
de l’hospital. I fa dos anys quan van
començar les exigències de la
Troika tot es va enfonsar. Vivim
gairebé una destrucció total del sistema.

FO – Ha començat el
copagament?

L – Sí, va començar el
copagament, i van tallar
dràsticament el pressupost de
l’hospital i van acomiadar gent…
L’agost passat van deixar de pagar
les hores de guàrdia als metges.
Aquest va ser el primer problema
salarial. I després a l’octubre a tots
els empleats excepte els metges,
els van començar a aplicar una
taula salarial comuna, i van redefinir
els salaris a un nivell més baix del
que es cobrava. Per exemple, un
treballador que al febrer havia de
cobrar 1.000 euros, va cobrar 4 o
8 euros. Molts treballadors han
tingut problemes psicològics per
això.

Un altre gran problema, sobretot
després dels
mesos de l’estiu,
va ser la falta de
personal a
l’hospital. No
teníem a ningú
per exemple per
fer proves de
sang… Ens faltava
equipament
per dur a terme
proves com a
mamografies, o
u l t r a s o n s .
Teníem menys
metges. Al
d e p a r t a m e n t
d’urologia només hi ha un sol
metge. No hi ha cap metge al
departament de pediatria, avisem
pediatres d’altres hospitals perquè
visitin. No tenim suficients
cardiòlegs. Així que l’hospital
gairebé no serveix per res. Això
suposava que anaven a tancar
l’hospital. Per a la Troika, si un
hospital està funcionant per sota
del 50% de la seva capacitat, no
és funcional i cal tancar-lo. El
nostre hospital funcionava per
sota del 40% de la seva capacitat.
Així que va arribar un moment en
què decidir que calia fer alguna
cosa.

FO - Quin va ser el vostre punt
de partida?

L – Vam partir de tres punts. Primer,
ens vam dir: tenim força i
hem de prendre el nostre destí a
les nostres mans. Segon, que
sabíem com funcionava l’hospital.
Ni el Govern ni ningú sabien millor
que nosaltres la feina que fem. I
finalment, partim del fet que tots
som iguals… No som metges,
infermeres, tècnics… Tots som
humans i som iguals. El nostre
deure és treballar per al poble de
Kilkis, perquè tingui un servei sanitari
bo i gratuït. Aquesta era la
responsabilitat que no complia el
Govern… Llavors què havíem de fer?

FO – Així que vau acabar
pensant en l’ocupació…

L – Sí. Vam dir, «al cap i a la fi
tenim un Govern il•legal, així que
som lliures de fer el que vulguem…
Ocuparem l’hospital». Primer vam
decidir ocupar la recepció perquè
cap pacient hagués de pagar res
en arribar a l’hospital. La situació
era tan absurda com a insostenible…
Per exemple una víctima d’un
accident que s’havia de quedar
entre 13 i 20 dies a l’hospital, havia
de pagar fins a 7.800 euros… Això
significava un «atemptat» contra la
víctima.
Així que vam dir «no, ningú ha
de pagar res, aquest servei és
l’obligació del Govern…» Hi havia
gent que deia que el Govern ens
acomiadaria, tancaria alguns
departaments o tot l’Hospital, etc.
Malgrat això vam prendre sota el
nostre control tots els protocols que
anaven i venien entre el Ministeri i
l’hospital.

De fet podríem haver fet un control
millor. No vam ser suficientment
efectiu, doncs dels 600 empleats
250 van participar en l’ocupació.
Si poguéssim fer participar tothom
tindríem un control millor sobre
l’hospital. Però si tens enemics
dins tindràs por de ser acusat de
no gestionar bé els diners de
l’Estat, doncs al cap i a la fi és un sistema sanitari públic. Per això no
vam poder efectuar bé el control
financer, però de la resta
d’activitats, vam complir amb
totes durant tres setmanes…

FO – Després vau suspendre
l’ocupació.

L – Sí, perquè els enemics dins i
fora, és a dir tots els que estan del
costat del Govern, van intentar aturar-
nos… Van atemorir molta gent.
Els van fer xantatge. Ens van
amenaçar amb acomiadaments…
Al final l’ocupació va començar a
diluir-se a poc a poc, i la vam
suspendre temporalment.
Però la idea ha començat a
estendre’s per tot el país. Hi ha
altres hospitals que ens van prendre
com a exemple i van aplicar el
nostre mètode. Ahir van començar
ocupacions en dos hospitals de
Creta. I també a Atenes hi ha
hospitals que van decidir ocupar
seguint la nostra lluita… No
exactament com ho vam fer
nosaltres, però almenys van ocupar
les Recepcions i simbòlicament
les oficines de l’administració. Això
és un triomf per a nosaltres…
Les assemblees que seguim
organitzant són molt importants.
Participen tant els treballadors de
l’hospital com la gent de la ciutat, i
discutim tot el procés en aquestes
assemblees. Els expliquem que el
que fem és vital per a la ciutat, i
intentem que participi més gent,
que ens donin més suport.

FO – Us coordineu amb altres
hospitals?

L – A cada regió hi ha hospitals
els treballadors dels quals estan
afiliats al nostre sindicat. I totes
aquestes seccions sindicals estan
afiliades al sindicat nacional. Ens
coordinem a través d’aquesta
xarxa sindical. Però vull afegir una
cosa més: els sindicats estan
controlats pels polítics, estan
gairebé «envaïts» per ells. Per això
és molt difícil aconseguir suport
d’ells. No volen unir les lluites,
doncs tenen por de no poder controlar-
les. Tot el sistema té por
d’una revolució… Tenen por de la
ràbia del poble… Tenen por que els
diguin: «Sou falsos, sou il•legals,
sou els nostres enemics, heu de
marxar». Perquè la gent ja s’adona
d’una cosa: això no és un problema
financer, és un problema
polític. A més el mateix es viu a
Espanya, a França, en tota la UE…
Així que teniu sort de no pertànyer
a la UE. La UE és un sistema
només per als bancs.

FO – Vau tenir suport de les
organitzacions d’esquerres?

L – Ens van donar suport, però
sobretot verbalment. De fet
nosaltres procurem estar lluny de
les etiquetes. Vam voler que la gent
ens donés suport lluny de les etiquetes.

FO – En un any heu viscut
moltes vagues. Però la vostra
l lui ta va ser di ferent amb
l’ocupació, sobretot pensant en
els hospitals, no és així?

L – Per mi la vaga és un mètode
de lluita dels temps de pau. Pots
demanar amb vaga a un govern
legal que et pugi el salari o que
et doni drets socials, però el
nostre govern no és legal, ni és
triat… No el reconeixem… Per això
no demanem res amb la vaga,
triem una via diferent, una lluita
diferent… Volíem que ens
retornessin la nostra vida, la vida
dels nostres fills. Tinc una filla, té
una bona formació, però està en
atur. No vol anar a Alemanya o a
EUA per buscar feina. Vol quedarse
amb mi, a casa, amb els
nostres gossos i gats, amb el
nostre mar i sol… Però no els
permeten aquesta opció. Per què
ella i altres joves han d’emigrar
per treballar? És una situació penosa,
molt dolorosa… És un
delicte fer viure això a la gent.

FO – Molts països tenen el
mateix problema. Llavors què
proposeu? Com podem
recolzar la vostra lluita?

L – Si tots els treballadors ocupen
els hospitals, cap govern pot
resistir ni un dia, crec jo. Hem
d’aconseguir-ho. Hem de coordinar-
nos…

FO – Les revolucions àrabs,
com us han influenciat?

L – Des d’un pr incipi les
revolucions àrabs van crear un
clima de primavera… No obstant
això els imperialistes intenten controlar-
les a través dels polítics…
De tota manera les revolucions
alimenten l’esperança. El poble
s’adona del seu poder i no vol que
se li escapi de les mans.

FO – Tornant a la vostra lluita.
Vau viure i seguiu vivint, una
experiència assembleària molt
important. Ens ho pots explicar
una mica més: com funcionen
les assemblees?

L – Abans de res els metges,
els infermers, els treballadors ens
reunim en aquestes assemblees.
Discutim el procés de la lluita i
prenem decisions… Cadascú diu
el que pensa sobre la situació i
les seves propostes. I després
votem les propostes per executarles.
En la primera assemblea hem
traçat la línia entre «nosaltres» i
«ells». Diem que no hi ha res
més, cadascun havia de triar el
seu costat. En la tercera
setmana, (...) en l’última votació
es va decidir suspendre
l’ocupació, pel 60% dels vots
contra 40%.

FO – Dius «la vam
suspendre»: teniu un pla
per continuar amb la
lluita?

L – Esperem importants
esdeveniments després
de les eleccions al maig
o juny. S’ho estan venent
tot… Els ports, els nostres
cases, tots els parcs…
Fins i tot es venen el mar
i l’aire del país… S’ho
venen tot… És un
atracament. I no hi ha
cap polític jutjat per
aquest crim. Crec que la
gent ampliarà les
mobilitzacions. Per
descomptat la repressió
augmentarà també, pot
ser que prengui una forma
sagnant… Hem de
triar el moment correcte
per reprendre la nostra
lluita, i per això diem que
la vam suspendre… No ha
acabat res, només estem
esperant…

Tot el que puc dir-vos a
vosaltres i a tots els
treballadors d’Europa, és
que no hem de cedir… Ja
és hora de prendre el
destí de les nostres vides
a les nostres pròpies
mans.

Kilkis, Grècia

24 de març 2012

Anar a la versió en castellà