El 8, 9 i 10 de maig les educadores
de l’escola bressol de Barcelona
anaven a la vaga contra l’augment
d’infants per aula, la retallada de
plantilles i l’externalització de tres
escoles municipals (vegeu LI 115).
L’assemblea havia votat quatre
vegades la convocatòria de vaga.
La proposta definitiva es va votar
després de consultar els centres i
amb la resposta positiva del 40%
de la plantilla. La mesa sindical
(CCOO i UGT) no va voler convocar
la vaga votada en l’assemblea i
aquesta va escollir el seu comitè de
vaga, al qual CGT va donar suport.
Amb la posició dels sindicats
majoritaris, la vaga va arrencar amb
una mica menys d’aquell 40% de
suport, però en els dies de vaga el
seguiment de la vaga va anar
pujant dels 28 centres inicials (d’un
total de 92) fins els 36, més algunes
educadors/es en minoria en altres
centres. Més endavant la UGT
també anuncia el seu suport a la
vaga. La vaga va remoure la lluita
dins el col•lectiu i va tenir un
impacte significatiu en mitjans de
comunicació i en altres sectors de
treballadors/es. Ens calen
experiències com aquesta:
l’autoorganització, l’assemblea, els
comitès electes. Aquestes són
algunes reflexions que ens semblen
útils per tothom.
1.- Un balanç molt positiu d’una
vaga necessària.
La valoració de la vaga és positiva. Ningú
pot negar que ara la lluita de l’escola
bressol està en un punt superior i amb més
ressò social i polític, amb un espai en els
mitjans de comunicació que no havia
aconseguit abans. Aquesta sensació es
va viure a la concentració convocada a
Plaça St Jaume per tancar els tres dies
de vaga, amb una energia renovada. Que
la vaga podia donar aquest salt qualitatiu
a la lluita és un debat que la pròpia realitat
ha superat. I si hi ha hagut problemes, no
es deriven de la vaga en si mateixa, sinó
del fet que arribava tard i les condicions
per convocar-la s’estaven ja podrint.
El col•lectiu de treballadors/es havia fet
tot el possible per fer avançar la lluita:
25.000 signatures, un gran treball
d’explicació a famílies, amb entitats
i organitzacions, nombroses
concentracions, presència als
plenaris dels districtes, mocions i
resolucions diverses, arguments i
més arguments contra les retallades
i les externalitzacions, tancades...
S’havia arribat a un punt en què tot
això, que havia estat imprescindible
no feien moure l’Ajuntament:
arribava el moment de donar un pas
endavant i aquest era la vaga. Les
assemblees van començar a votar
la vaga, que també era l’opció
majoritària en una consulta de formes
de lluita que es va fer al
col•lectiu. Però la proposta no prenia
forma, es va anar posposant i el
desgast començava a fer-se notar,
les concentracions eren més petites
i també les assemblees. I aquí la
principal responsabilitat era de la
Mesa sindical, que és qui
suposadament havia canalitzar
aquesta demanda de lluita. Ni
CCOO ni UGT van posar-se al
capdavant, deixant que la situació
comencés a podrir-se. De ben segur
que en aquest moment amb un
col•lectiu més sencer i amb la
disposició a la lluita de les direccions
sindicals, la vaga hauria estat molt
més contundent.
Finalment a la 4ª assemblea que
es vota vaga, es crea una comissió
per a fer una proposta. Però la
concreció que surt d’aquesta
comissió, una vaga indefinida de
dues hores diàries, rep un 25% de
suport del col•lectiu. Un grup
d’educadores/rs intenta revertir el
desànim i torna a presentar una
nova proposta de vaga, aquest cop
de tres dies, que té el suport del 40%
en la consulta als centres i e es vota
després molt majoritàriament a
l’assemblea. La Mesa Sindical es
nega a acceptar la resolució de
l’assemblea i a convocar la vaga, però
la gent decideix tirar endavant,
elegint comitè de vaga. És evident
que la decisió de la Mesa Sindical té
un cost en el divisió del col•lectiu i en
un sector, que es fa enrere. No
obstant tirar endavant era la única
manera de recomposar la situació i
superar aquella frustració viscuda tres
setmanes abans. El comitè de vaga
tenia una gran responsabilitat. La
CGT es posa a disposició del comitè.
La vaga comença ja amb una
concentració el vespre el dia anterior
i continuen tres dies de gran activitat.
2. Algunes claus de la vaga.
Una vaga no es deslegitima per
arrencar des d’una minoria. Aquest
va ser l’argument de CCOO i UGT
per no donar-hi suport, per molt que
s’havia votat molt majoritàriament
a les assemblees. Però quantes de
les darreres vagues convocades per
aquestes direccions han tingut una
garantia de suport majoritari? Cap.
És més, quan li ha interessat a
CCOO i UGT sotmetre a consulta
les seves convocatòries de vaga?
L’assemblea que prenia la decisió
de convocar la vaga, un cop
conegut el suport que tenia en el
col•lectiu, és molt més significativa
que la majoria de les reunions on
les direccions sindicals decideixen
les seves convocatòries. La
mateixa vaga del 22 a
l’ensenyament públic es va impulsar
sense cap tipus de consulta
prèvia, i va tenir suport de tots els
sindicats, en la mesura que
responia a un atac molt greu de
l’administració.
Referèndums versus assembles,
qui pren la decisió? La vaga tenia
un suport del 40% del col•lectiu en
el referèndum, però gairebé d’un
70% a l’assemblea. De qui depenia
la decisió? Aquest debat va sorgir
fa poc amb molta virulència a la
frustrada vaga de TMB. Una
assemblea majoritària votava la
vaga, però després el comitè
d’empresa de metro optava per un
referèndum per passar un preacord.
La nostra resposta és clara:
es pot consultar el que calgui, però
els acords es prenen a les
assemblees. L’assemblea és més
que un recompte de vots, és l’espai
obert a tothom on s’escolta, es valora
i finalment es decideix.
El treball de les famílies més
implicades en la lluita va ser essencial
per enfortir la lluita i també la vaga.
La direcció de la FAPAC va enviar
una carta a les AMPES
desautoritzant de mala manera la
vaga, com si fos la decisió de quatre
eixelebrats radicals. Una carta que
tenia com destinataris més els
propis educadors/es que les famílies
i, amb tota mena de detalls (i
algunes falsedats), reproduïa els
arguments de la Mesa Sindical per
no convocar la vaga. La resposta
del col•lectiu d’AMPES qüestionant
la posició de la FAPAC i el fet que
no havia estat consultada, va ser
clau. Però encara n’hi va haver
més. A dos dies de l’inici de la vaga,
el col•lectiu d’AMPA’s organitza una
festa reivindicativa que aplega més
d’un miler de mares/pares, nens/
es, educadore/s, entitats veïnals. A
la festa es va donar la paraula a qui
volgués. Ho van fer educadores,
mares, membres del comitè de
vaga ... La comissió de mares va
decidir donar els diners recaptats a
la festa i el material editat restant
al comitè. Tot un revulsiu!
Obrir i no tancar. La vaga
arrencava amb la sensació que el
got estava mig ple, però lluny d’aïllar
el sector que la secundava, o
d’abocar-se a un enfrontament
estèril amb els sindicats que no hi
donaven suport, la decisió del
comitè de vaga va ser treballar des
del primer moment per demostrar
la importància de la vaga i obrir
sempre la porta a la resta del
col•lectiu, inclosa la mesa sindical.
L’assemblea que es va fer durant
la vaga es va convocar a un hora
en què hi podia participar també
qui no la secundava, i es van fer
mobilitzacions totes les tardes,
obertes a tot el col•lectiu i a les
famílies. De manera que el got es
va anar omplint per la pròpia
dinàmica de la vaga. La mateixa
actitud respecte als dos sindicats
de la Mesa, que va ajudar que UGT
acabés sumant-se, cosa que no
va fer CCOO. A la vegada hi va
haver una crida explícita des de
l’assemblea a tot el col•lectiu, a
unir-se a la vaga, encara que el
darrer dia, cosa que lluny de
desincentivar els qui havien decidit
fer els tres dies de vaga, va actuar
com a motor d’extensió, amb
voluntat de reunificar el col•lectiu.
Una vaga activa. No es tractava
d’esperar a la mani del migdia i ja
està. El primer dia es va fer una
crida a la resta de treballadors/es
de l’Ajuntament que pateixen els
mateixos problemes. Alguns
companys/es de metro, busos,
serveis socials i parcs i jardins van
ser presents, tot i que va faltar
temps per organitzar-ho bé. El
segon dia la denúncia es va cen trar en les externalitzacions i en el
barri de Gràcia on hi ha dues de les
tres escoles que volen privatitzar-ne
la gestió, primer un debat, després
una manifestació que va rebre el
suport de la FAVB i d’entitats del
barri de Gràcia. El tercer coincidia
en un dia de lluita de l’ensenyament
públic contra les retallades. Reunions
de zona de mestres i professors/es
de secundària havien enviat
comunicats de suport a la vaga. A
les reunions de preparació de la
vaga general d’educació del 22 se’n
parlava: la vaga de bressol era un
exemple a seguir.
La caixa de resistència. El debat
sobre com organitzar una caixa de
resistència, tot i que encara no s’ha
tancat, ha de servir per enfortir la
solidaritat entre els companys i
companyes que han fet vaga, o entre
aquests i els qui han estat
afectats per uns serveis mínims, del
tot abusius. Recuperar aquest debat
a les vagues és imprescindible en
una situació que es deterioren les
condicions de vida dels treballadors/
es i que demanda un increment en
la contundència de la forma de lluita.
3.- Continuitat i organització.
La vaga va estar un èxit, ara cal
veure com es pot seguir. Caldrà
veure com es pot elaborar un pla
de lluita per ara i per l’inici del curs
vinent, continuant els camins oberts,
d’implicació amb les famílies, més
ara que elles poden tenir també
problemes afegits amb els augments
quotes; amb els moviments veïnals
en la lluita per de defensa de
l’educació pública; amb els
treballadors/es de l’Ajuntament
unificant lluites; amb la resta
d’escoles municipals de Catalunya
que pateixen els mateixos
problemes; amb la resta
d’ensenyament públic contra les retallades. Hi ha un llarg
camí per unir i travar
complicitats, perquè és
des de la unitat que la
mobilització pren força.
També cal més
organització. No es pot
tornar simplement a la
situació anterior. Hauria
de ser voluntat per
enfortir la posició davant
l’Ajuntament que la Mesa
sindical integrés una
representació directa de
l’assemblea, cosa que
de fet ja s’havia votat.
Més encara després
d’una vaga d’un sector
significatiu del col•lectiu
que no va comptar amb
el suport del sindicalisme
majoritari. Però les
assemblees no es poden
mantenir permanentment
en situacions en que de
manera normal baixa la
mobilització, perquè
l’atenció no es il•limitada.
Cal organitzar-se sindical
i políticament, perquè no
es pot prescindir
d’aquestes formes
d’organització. Sigui per
redreçar els sindicats si
pensem que no van pel
bon camí, sigui per construir-
ne alternatives, cal
fer una crida a educadores/
rs a l’afiliació sindical.
I, més enllà, sabem que,
després dels rescats de
la banca, el curs vinent
continuaran les retallades
i el desmantellament del
model, aprofundint la
privatització, en un marc
general de durs atacs
contra els drets dels
treballadors: cal una lluita
global, que té sobretot
una dimensió política,
superant l’àmbit en què
està directament afectat
cadascú, per construir
una alternativa de lluita.
