La intervenció de Bankia, amb un
forat que no deixa de créixer cada
dia, posa contra les cordes el Govern
del PP. Per primera vegada reconeix
que necessita ajuda directa d’Europa
per injectar els gairebé 20.000 milions
de més que ja estan demanant els
nous gestors de Bankia, quan altres
bancs es posen a la cua per demanar
diners públics. La UE parla d’un
rescat parcial «tou» amb una
aportació del BCE d’una xifra que
podria arribar fins els 100.000 milions
d’euros. La UE es nega a fer el rescat
directament a la banca i posa al
Govern –a través del FROB- com a
intermediari i com a garantia del
retorn d’aquesta «ajuda». És a dir,
serà el Govern el qui haurà d’ajustar
els seus pressupostos per
respondre, una vegada més, el cost
del refinançament de la banca.
Aquestes noves necessitats de
diners públics es donen quan
encara el Govern no ha digerit la
retallada dels 10.000 milions en
sanitat i educació que segueix
aixecant mobilitzacions. Apareix
als ulls de la gran majoria
l’evidència de la doble mesura: que
hi ha diners per als bancs, però no
hi ha diners per a inversions i per
generar ocupació, ni per a
prestacions d’atur, educació i
sanitat. És a dir els nostres diners,
que haurien de retornar-nos com el
salari indirecte i diferit que son,
van a les butxaques dels banquers.
Els grans privatitzadors de la societat
ara nacionalitzen Bankia, que, com
diu l’article, és com qui nacionalitza
un gran forat sense fons. No, no
volem assumir els seus deutes,
volem una banca pública producte de
l’expropiació de Bankia i els altres
bancs. Ni un duro per als seus
comptes de resultats, per mantenir
les accions i els seus negocis.
Tampoc reconeixem el seu deute
amb altres entitats… només cal
garantir els dipòsits dels treballadors.
Cal estendre la nacionalització sense
indemnització a la resta de la banca,
posant-la en un banc públic al servei
de les necessitats de les classes
populars, sota el control dels
treballadors/es.
Mentre augmenten els
acomiadaments, els
desnonaments i les retallades
en els pressupostos i serveis
públics, la burgesia va
presentant les factures dels
seus bancs en fallida. Els
beneficis de les comissions
per requalificacions de sòl i
beneficis de la venda especulativa
de solars dels anys de
bombolla immobiliària descansen
en comptes corrents de
particulars, amb diner negre
que s’especula que pot arribar
a 500 mil milions d’euros
(la meitat del PIB de l’estat
espanyol). Mentre, unes
caixes que han estat
governades per al màxim
benefici d’uns pocs acaben
passant factura als diners
públics per a ser subhastades
o tancades una vegada
pagats els deutes. Els
creditors són bancs alemanys
i francesos que juntament
amb els de l’estat espanyol
van alimentar la bombolla
immobiliària. La reforma constitucional
del PSOE i el PP
pretén lligar-nos al pagament
del deute burgès, corrupte i
engreixat amb factures
d’especuladors particulars.
Bankia és el quart banc de
l’estat espanyol (després de
Santander, BBVA i
CaixaBanK), amb 10 milions
de clients i 400.000
accionistes. És el resultat de
la fusió de Caja Madrid,
Bancaja i cinc caixes més.
Membres del Banc Central
Europeu (BCE) declaren que
seran necessaris 50 mil milions
d’euros de diners públics per al
forat de Bankia. (De Guindos,
de moment només admet 12
mil milions d’euros). Des de
2008, les caixes que van formar
Bankia van rebre 33 mil
milions de diners públic de
l’estat i 40 mil milions de
préstecs del Banc Central
Europeu (a un interès menor del
que han de pagar les
administracions). Veure
Declaració de Corrent Roig en
els enllaços. Recordem que la
retallada en els pressupostos
de l’estat (PGE) de 2012
(inclosa sanitat i educació) ha
estat de 37,3 milers de milions
d’euros. En resum, Bankia té
en aquest moment ajudes
atorgades i previstes per un
import superior a 2 anys de
retallades com els dels PGE
de 2012.
Mig PP madrileny, valencià o
estatal «treballa» o «ha
treballat» a Bankia. La mà
d’Aznar va posar el president
de Caja Madrid en plena
bombolla immobiliària i la
Fundació neoliberal i dretana
FAES va rebre centenars de
milers d’euros en subvencions.
Rato va ser ministre
d’economia d’Aznar en dos
governs. A part del PP que la
dirigeix (amb lluites entre
faccions), en el consell de les
Caixes estan representants de
les direccions del PSOE, IU,
CCOO i UGT.
Les següents línies
resumeixen o citen de l’article
de Mikel Barba «El caso Bankia
o les cinc maniobres d’una gran
estafa» (veure enllaços): «el
govern no ha nacionalitzat
Bankia. El govern ha
nacionalitzat un gran forat» (que
és BFA, Banc Financer i
d’Estalvis). BFA es va crear de
nou i és on es van agrupar els
actius financers de les caixes fusionades al desembre de 2010.
Per la fusió van rebre 4.500 milions
d’euros de diners públics. 5 mesos
després, es va transferir a Bankia
el negoci bancari i la part «menys
dolenta» de BFA, per captar millor
a Bankia capital privat. BFA queda
convertit en un «banc dolent» on
s’acumulen els solars invendibles
valorats a preus alts d’abans de la
crisi, crèdits incobrables a
promotors, participacions preferents
venudes a petits estalviadors (3 mil
milions d’euros), i accions de
Bankia. «tot i haver-se desfet dels
seus actius més tòxics, que com
hem vist queden en mans de l’estat
i de petits estalviadors», Bankia continua
tenint un gran forat.
Amb Rodrigo Rato al capdavant
s’engega la següent maniobra: la
captació de capital privat de petits
inversors amb la sortida a borsa.
Aquestes accions ara han perdut ja
el 70% del seu valor. L’estafa inclou
a milers de compradors d’accions
de Bankia que han perdut els seus
diners, amb el quals els sectors
burgesos han repartit els seus
deutes. Al desembre de 2011 BFA
rep 15 mil milions del BCE. Al febrer
l’estat els avala i es fa responsable
de la seva devolució. Al març
Bankia rep 25 mil milions del BCE.
El 9 de maig BFA demana a l’estat la nacionalització. Ull, es
«nacionalitza» BFA, el banc dolent,
els deutes. L’estat passa de la
situació que BFA li deu diners a la
situació que és propietari de BFA i
dels seus deutes i compromisos (entre
els que es troben els 40 mil
milions de crèdits del BCE dels
últims 3 mesos i que probablement
han servit per a saldar deutes
d’inversors il·lustres, canviant-la per
deute al BCE assumit ara per
l’estat). «Els fons dels grans rics ja
no estan ni a BFA ni a Bankia;
perquè ells tenien la informació per
a no veure’s afectats per tot el
procés; perquè són ells mateixos els
que han dissenyat l’estafa, en la
seva doble condició de grans
inversors i tecnòcrates experts en
el sistema financer. Els rics saben
on no han d’estar els seus diners.»
Expropiació sense indemnització
de la banca, començant per
Bankia, per crear amb ella una
banca pública sota control dels i
les treballadores. Garantia dels
dipòsits als petits estalviadors,
sense reconeixement de deutes a
altres bancs, i bloqueig de fons
per evitar la fugida de capitals.
Amb aquests fons cal posar en
marxa plans d’ocupació.
Creació d’un parc públic d’habitatges
de lloguer social a partir de
les carteres immobiliàries dels bancs
expropiats. Paralització dels desnonaments
per motius econòmics i
incorporació immediata d’aquests
habitatges al parc públic.
No al pagament del deute
públic: avui més que mai apareix
com la socialització de les
pèrdues de la banca. Aquests
diners són necessaris per
mantenir els serveis socials,
sanitat i ensenyament i començar
a crear treball públic.
