Conversem a París amb
Ghayath Naïsée, actual líder de
l’Esquerra Revolucionària a Síria
(CGR).

LI.- Quina és la situació actual
de la revolució siriana?

GN.- La revolució continua, les
protestes continuen i la resistència
popular s’estén sobre una gran part
del territori. La dictadura utilitza
totes les seves capacitats, inclosa
l’aviació militar. Però el poble rebel
vol la caiguda del règim oligàrquic.
Observem una millor organització
de les lluites i sobretot el
desenvolupament dels òrgans
d’auto-organització i autogestió.

LI.- Explica’ns una mica més
sobre aquests organismes. Qui
els forma? Com s’organitzen?
Quines tasques assumeixen?

GN.- Les masses revoltades
s’organitzen en petits pobles o
barris en comitès locals. És a dir
des de baix. Aquests comitès participen
en la coordinació a escala
local o de diversos districtes de les
grans ciutats. La seva funció
consisteix a organitzar lluites,
manifestacions, distribuir fullets,
tenir cura dels ferits, recaptar fons
de per a ajudar als necessitats i,
finalment, assegurar la cobertura
mediàtica d’aquestes lluites:
vídeos, notes de premsa, entrevistes
amb televisions per satèl•lit. Els
organismes d’autogestió són els
consells locals, la majoria dels quals
són elegits o elegides per les
masses per gestionar la vida
quotidiana.

LI.- Quin és el paper de la
classe obrera?

NG.- A primera vista, cap classe
 com a tal- juga un paper principal.
Però una anàlisi més acurada
revela dos elements. El primer és
que les forces motrius de la
revolució popular siriana són la
classe obrera, els camperols pobres,
els marginats de les zones
urbanes i rurals i les capes inferiors
de la petita burgesia. En segon lloc, això es confirma veient només
el mapa de les zones que s’han
aixecat des del principi de la
revolució: pobles i ciutats de classe
obrera com els suburbis de
Damasc, Alep i Homs o zones
rurals excloses, com Idlib, Daraa i
Deir al Zor. A més, qualsevol
activitat autònoma de la classe
obrera ha estat prohibida durant
quaranta anys sota Assad pare i
fill. Els sindicats estan al servei del
règim. La revolució és, doncs, una
acció emancipadora de la classe
obrera: estan sorgint embrions de
sindicats de lluita en el
desenvolupament del procés
revolucionari.

LI.- La revolució va començar
amb manifestacions populars,
però hi va haver un moment en
què va haver d’armar-se. Què
penseu de la lluita armada?

NG.- Sí, les forces
revolucionàries no volien recórrer
a les armes en els primers mesos
de la revolució: les manifestacions
eren pacífiques. No obstant això,
dos factors han portat a l’aparició
de la resistència popular armada.
El primer factor és la brutalitat de
la dictadura de la burgesia al poder
contra dels manifestants:
assassinats, morts sota la tortura,
detencions de desenes de milers
de persones, humiliacions,
violacions, destrucció de pobles i
barris, incendi de camps... El
segon factor va ser l’augment del
nombre de desertors des de juny
de 2011. En particular, les petites
brigades de civils armats i desertors
de l’exèrcit es van organitzar per
defensar les protestes.

LI.- Parla’ns de l’Exèrcit Sirià
Lliure.

NG.- Totes aquestes brigades
armades populars són l’Exèrcit
Sirià Lliure. «Exèrcit Sirià Lliure» és
el nom genèric de la resistència
popular armada. No és un autèntic
exèrcit, perquè no té un
comandament central i unificat. No
hi ha una jerarquia. Això té
avantatges i desavantatges. La
centralització de la resistència popular
armada és necessària, amb
una estratègia revolucionària,
democràtica i social. En aquest
sentit, donem suport a la
resistència popular armada sense
callar les nostres crítiques quan sigui
necessari per a la victòria de la
revolució o si es descuida el treball
en les lluites de masses.

LI.- I el paper dels oficials de
l’antic règim?

NG.- Repeteixo el que diuen els
manifestants: benvinguts els qui
abandonen el naufragi del règim
dictatorial, però no han de tenir
cap lloc en la direcció de la
revolució.

LI.- Quina és la política de
l’esquerra a Síria?

NG.- Diversos grups de
l’esquerra treballen a tres nivells:
1) participar en la coordinació i
organització de les lluites de
masses, 2) Sensibilitzar i radicalitzar
la seva lluita per reivindicar canvis
polítics i socials més profunds i
radicals, 3) Treballar per formar una
àmplia aliança de l’esquerra
revolucionària i democràtica, per
intervenir en el procés revolucionari
en curs. I alhora treballar per la
unitat de les forces revolucionàries
a l’esquerra en un programa de
transició per transformar una
revolució democràtica amb un potencial
social com és revolució
siriana en revolució permanent.
Tenint en compte aquests
elements, per a nosaltres no és
d’esquerra qui -a Síria o en
qualsevol lloc del món- no dóna
suport a la revolució popular.

LI.- I el PC?

NG.- El PC sirià històric es divideix
en tres fraccions. Tots tenen les
seves arrels en el PC de Khaled
Bagdash, famós estalinista conegut
a la regió, que va morir fa uns anys.
El seu fill també va heretar una
fracció d’aquest partit, que és un
fidel aliat del règim de la dictadura.
La segona fracció és el PC
«unificat», tan estalinista com el
partit mare i aliat del règim. El tercer
grup és la fracció de Qadri
Jamil, que es va convertir en
viceprimer ministre del govern
designat pel dictador fa uns dos
mesos. Moltes de les estructures
de base i els activistes joves
d’aquestes fraccions han deixat
aquests partits oportunistes per
unir-se a la revolució.

LI.- Quines són les vostres
crítiques al Consell Nacional de
Transició i a la direcció política
dels islamistes?

NG.- Les crítiques al CNS són
moltes. En primer lloc, la seva
formació a l’octubre de 2011 no va
ser democràtica: un grup
desconegut va triar als seus membres a porta tancada, en un
hotel d’Istambul, en alguns casos
sense ni tan sols haver-ho
consultat als interessats. Dos:
després es va convertir en
presoner dels estats que el
tutelen: el Qatar, Turquia, l’Aràbia
Saudita i França...Tres: la seva
estratègia des del principi no es
basa en la força i la voluntat del
poble sirià. Es construeix i continua
fent-ho sobre una intervenció
militar estrangera, que rebutgem.
Quatre, la força hegemònica en
el CNS són els Germans
Musulmans. Els islamistes, com
els Germans Musulmans, estan
subordinats i finançats pel Qatar
i l’ Aràbia Saudita. El seu programa,
en la majoria de casos, és
confessional i per tant
reaccionari, i posa en perill el
procés revolucionari; qualsevol
acció o propaganda religiosa és
part de la reacció.

LI.- Per què rebutgeu la
intervenció imperialista?

NG.- Aquesta crida a la
intervenció militar imperialista ha
tingut un efecte catastròfic, ja
que va aixecar la il•lusió d’un final
proper i fàcil del règim. A més
això ha sembrat divisió al si de
les forces revolucionàries.
Aquesta crida a la intervenció
imperialista ha tingut un efecte
desmoralitzador entre les
masses revolucionàries que la
rebutjaven. Sense intervencions
militars imperialistes el nombre de
víctimes mortals supera els 25.000.
Quants serien amb una intervenció
directa? Un any i mig després encara
no hi ha una intervenció militar
imperialista directa ... si no
comptem Rússia i Iran.

LI.- Fins a quin punt aquest
suport és important per al règim?

NG.- Rússia li ofereix un suport
militar, diplomàtic, econòmic i social.
L’Iran també va donar cinc
mil milions de dòlars al règim. Li
va comprar la meitat de la collita
amb un any d’antelació. Per no
parlar dels assessors militars, etc.
Hezbollah ofereix al règim suport
polític i logístic, així com
l’assetjament i els atacs contra els
sirians revolucionaris al Líban o prop
de la frontera síria-libanesa.

LI.- Després de 25.000 morts, la
fi del règim és a prop?

NG.- Espero i crec també que el
règim està acabat i que caurà tard o
d’hora. El procés revolucionari a Síria
és tan radicalitzat que només
acceptarà escombrar la sagnant dictadura
de la burgesia. És l’optimisme
de la voluntat i el pessimisme raó.
Estem davant d’un procés
revolucionari que probablement
durarà alguns anys, amb els
objectius democràtics de la llibertat i
la dignitat, a més de la igualtat i la
justícia social, és una revolució
permanent. Vencerem.