La resistència del poble sirià no ha parat de créixer des de l’inici del procés revolucionari iniciat al març de 2011. La lluita del poble sirià forma part de les lluites populars de Tunísia i d’Egipte i que s’han estès als altres països de la regió.

Però també, el procés revolucionari sirià s’inscriu en el marc de les lluites anti-capitalistes a nivell mundial. Els moviments dels indignats i els de les ocupacions han trobat la seva inspiració en les revolucions àrabs. En més de 700 ciutats de 70 països han ressonat i, en alguns ressonen encara, les consignes i les reivindicacions d’un moviment que es manifesta contra la precarietat i el poder de les finances. Així mateix, la resistència del poble grec contra els diktats imposats per les agències financeres i d’auditories econòmiques internacionals és igualment una batalla per la dignitat i la justícia social, però sobretot per l’emancipació de l’ordre capitalista, i no per la seva submissió, que s’inscriu des d’aleshores en les lluites dels pobles de la regió.

L’aixecament popular sirià, que sorgeix com a conseqüència de la crisi financera i econòmica mundial, és igualment una revolta contra les polítiques neoliberals imposades pel règim autoritari, i encoratjades per les institucions financeres internacionals, com el Fons Monetaris Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM).

Les mesures neoliberals han permès el creixent desmantellament i debilitament els serveis públics al país, la supressió de subvencions i sobretot, dels béns de primera necessitat i han accelerat els processos de privatització que estan dirigits a beneficiar les classes dirigents i burgeses lligades al poder polític.

Les reformes neoliberals del règim han potenciat una política basada en la recepció de les inversions directes estrangeres, el desenvolupament de les exportacions i del sector dels serveis, en particular del turisme. L’aparell repressiu d’aquest país ha exercit « d’agent de seguretat » d’aquestes companyies, protegint-les dels disturbis i de les reivindicacions socials. L’Estat sirià ha jugat el paper de mitjancer per als capitals estrangers i les grans multinacionals, garantint l’enriquiment d’una classe burgesa lligada al règim.

Aquestes polítiques neoliberals representen un autèntic calamitat per a Síria. Cal Esmentar l’elevada taxa d’atur, particularment entre els joves diplomats universitaris que no troben sortida en una economia que, a partir d’ara, es concentra en els treballs de poc valor afegit, i on el treball qualificat és escàs. O si no, el subocupació, conseqüència directa d’aquestes mesures.

El procés de liberalització econòmica ha creat una desigualtat cada vegada més gran a Síria. Els més pobres tenen problemes per tirar endavant a causa de la falta de possibilitats de treball, mentre” la classe mitjana” està en caiguda lliure cap al llindar de pobresa perquè els seus ingressos no han seguit la inflació que es va elevar al 17 % en 2008. Ara hi ha taxes d’atur de l’ordre del 20-25 %, aconseguint 55 % per als menors de 25 anys (en un país on les persones menors de 30 anys representen el 65 % de la població total). El percentatge de sirians que viuen sota el llindar de pobresa ha passat del 11% en 2000 al 33% en 2010 segons les xifres oficials. A aquestes dades cal afegir un altre 30% de la població siriana que viu entorn del llindar de pobresa, és a dir amb menys de 2 $ per dia.

A l’agricultura, diversos centenars de milers de camperols del nord-est pateixen la privatització de la terra a causa de la sequera [des de 2008] que no és només una catàstrofe natural. En efecte, l’increment i la intensificació de l’explotació intensiva de les terres per grans contractistes agrícoles (agrobusiness), incloent les terres anteriorment conservades per a la pastura, la perforació il•legal de pous i així com la posada en marxa de conduccions selectives d’aigua que responen únicament a les exigències dels nous grans propietaris – tot encobert i facilitat per la corrupció de l’administració local – han desenvolupat la crisi agrícola.

La política de liberalització econòmica del règim ha gairebé reproduït la situació socioeconòmica que existia abans que els baassistes prenguessin el poder el 1963: el 5 % de la població posseeix més de 50 % de la renda nacional.

Els processos de privatització han creat nous monopolis que estan en mans de les persones properes al poder, que formen part integrant del sistema de corrupció i només aprofita principalment a la classe governant: la família Makhlouf, primer germà de Bachar a l’Assad. Aquesta última hauria acumulat més del 50% de les riqueses econòmiques sirianes.

Lluita de les classes proletàries i explotades

El sector més important del moviment revolucionari sirià és el dels proletaris rurals i urbans i de les classes mitjanes econòmicament marginalitzades que han patit l’aplicació de les polítiques neoliberals, sobretot des de l’arribada al poder de Bachar al-Assad al juliol de 2000. Els grups armats de l’Exèrcit Sirià Lliure (ASL) s’han nodrit d’aquest sector de la revolució.

Els treballadors i les treballadores han estat, d’altra banda, l’objectiu de la repressió. Durant el mes de desembre 2011, a Síria s’han desenvolupat amb èxit campanyes de desobediència civil així com vagues generals. S’han paralitzat importants sectors del país, mostrant així que la mobilització de la classe treballadora i dels explotats es troba en el cor de la revolució siriana. És per aquesta raó que la dictadura, que busca trencar la dinàmica de la revolta, ha acomiadat més de 85.000 treballadors i treballadores entre gener de 2011 i febrer de 2012 i ha tancat 187 fàbriques (segons les xifres oficials).

Les universitats han esdevingut igualment centres de la resistència popular. A la Universitat d’Alep hi ha hagut importants manifestacions d’estudiants en el passat mes de maig, que són continuació de les desenvolupades anteriorment. Aquestes manifestacions han estat violentament reprimides per les forces de seguretat que han matat quatre persones i arrestat a diversos centenars més. Ara, no passa una setmana sense que les veus i els càntics dels estudiants de la Universitat de Damasc no siguin s’escoltin al palau presidencial, que es troba a només uns centenars de metres, mentre que manifestacions gairebé quotidianes tenen lloc a les universitats de Deraa i Deir Al-Zur. La Universitat d’Alep ha suspès els seus cursos per temor d’una revolta dels joves, mentre les bales dels fusells són més nombroses que els llibres a la Universitat d’Homs.

Els estudiants representen una quarta part de tots els màrtirs a Síria des del començament de la revolució al març 2011, segons la Unió dels estudiants lliures de Síria (SFSU). Fundada el 29 de setembre de 2011 per lluitar contra el règim, la Unió constitueix un bastió polític i sindical de la resistència democràtica del moviment estudiantil. El sindicat organitza les manifestacions dels estudiants lliures i la resistència popular a les universitats en tot el país.

El moviment popular continua actiu

El moviment popular a Síria no s’ha retirat dels carrers, de les universitats i dels llocs de treball malgrat la repressió multiforme i violenta del règim, tant política com militarment. Des del començament de la revolució i a causa de la repressió del règim criminal dels Assad hi ha hagut a Síria més de 40.000 màrtirs caiguts, més de 200.000 persones arrestades, més de 30.000 persones detingudes i uns 65.000 desapareguts. Cal afegir a aquestes tristes notícies 2,5 milions de persones desplaçades al país i uns 300.000 refugiats als països veïns.

El moviment popular, no obstant això, segueix lluitant contra el règim. La principal forma d’organització ha estat la creació de comitès de coordinació populars als pobles, barris, ciutats i regions. Aquests comitès de coordinació popular són la veritable punta de llança del moviment popular que mobilitza el poble en les manifestacions. Han desenvolupat també formes d’autogestió popular basada en l’organització de les masses a les regions alliberades del control del règim. S’han engegat consells populars revolucionaris, sovint electes, per atendre les necessitats de les regions alliberades, la qual cosa demostra que qui provoca l’anarquia és el règim i no el poble.

El procés revolucionari sirià és un veritable moviment popular i democràtic que mobilitza a les classes explotades i oprimides contra l’elit capitalista lligada a l’ordre mundial, molt semblant a les seves homòlogues del món àrab. El moviment va començar de manera pacífica exigint reformes, però el règim va respondre amb la violència i amb una repressió generalitzada. Certs sectors de la població siriana van decidir aleshores organitzar la resistència armada per defensar-se dels atacs dels serveis de seguretat i dels delinqüents del règim, coneguts sota el nom dels shabihas.

L’exèrcit sirià lliure representa el dret del poble a defensar-se contra la repressió i ha permès la continuació de la resistència popular a certes regions enfront dels atacs del règim. S’han creat consells revolucionaris a Síria, igual que comitès de coordinació de les accions polítiques i militars. D’altra banda, la major part dels grups armats que formen part de l’exèrcit sirià lliure han signat un codi de bona conducta, respectant el dret internacional i contra el confesionalismo. Aquest exèrcit popular troba les seves autèntiques arrels en el si de la insurrecció perquè està compost per soldats desertors i per civils que han pres les armes.

El poble sirià segueix rebutjant el confesionalismo, malgrat totes les temptatives del règim per encendre aquest perillós foc del que en fa ús des de la pujada al poder del clan Assad en 1970. El moviment popular ha reafirmat la seva lluita unitària i ha potenciat un sentiment de solidaritat nacional i social que transcendeix les divisions ètniques i confessionals.

Les grans potències occidentals imperialistes, les altres potències imperialistes mundials com Rússia i Xina i les regionals com Iran i Turquia, en el seu conjunt i sense excepció, busquen a Síria una solució de tipus iemenita, o dit d’una altra manera -tallar el cap del règim, el dictador Bachar A l’Assad, i mantenir la seva estructura intacta– com s’ha pogut constatar durant les trobades entre oficials nord-americans i russos, o durant la conferència internacional del 30 de juny a Ginebra. L’únic punt de discrepància és la posició russa que encara intenta per tots els mitjans mantenir Assad al poder, però que podria el sacrificar, en un futur proper, per preservar els seus interessos a Síria.

Les grans potències no tenen, en efecte, cap interès a veure com s’enfonsa el règim. Aquest ha permès estabilitzar les fronteres amb Israel i ha col•laborat amb les potències occidentals repetidament a «la guerra contra el terrorisme” llançat per l’expresident nord-americà George Bush, així com a les guerres contra l’Iraq en 1991. A més, a partir de 2003, el règim ha participat en els “interrogatoris” de presoners de les potències occidentals, sense oblidar la intervenció militar a Líban realitzada amb el suport de les forces occidentals i d’Israel per dominar la resistència palestina i l’esquerra libanesa en 1976.

La política neoliberal ha viscut una acceleració extraordinària des de l’arribada al poder de Bachar A l’Assad, perquè ha obert Síria a nombrosos inversors occidentals i del Golf abans el començament de la revolució popular. Aquestes polítiques han enfonsat a més de la meitat de la població en la misèria i la pobresa.

Els poders reaccionaris regionals, Aràbia Saudita i Qatar al capdavant, intenten, per la seva banda, desviar la revolució siriana per reconduir-la sobre la via dels seus propis objectius que no són uns altres que els seus interessos propis a la regió i no els de el poble sirià. Les direccions reaccionàries d’aquests països volen intervenir a Síria per limitar el procés revolucionari i restringir les conseqüències polítiques, socials i econòmiques de les revolucions. Així mateix potencien un discurs i una visió confessional del conflicte, recolzant financerament els grups armats que tenen un comportament confessional en contradicció amb el missatge d’unitat popular de la revolució siriana. Aquests poders reaccionaris intenten a Síria i en altres llocs de la regió impedir la difusió i l’aprofundiment dels processos revolucionaris que amenacen l’ordre establert i s’esforcen a fons per acabar amb ells.

El poble sirià, malgrat tot, resisteix i continua la seva lluita per construir una nova Síria.

La revolució és permanent.

La revolució permanent significa oposar-se i enderrocar el règim dictatorial dels Assad i oposar-se als imperialismes mundials i regionals, que intenten de desviar el procés revolucionari sirià per defensar els seus propis interessos i per atacar els de el poble sirià. És per aquesta raó que rebutgem i condemnem totes les intervencions estrangeres a Síria, ja sigui mitjançant l’eix occidental i saudita-qatari, com l’eix irano-rus perquè sostenen el règim en la seva repressió contra el moviment popular i li donen suport militar i financer.

La continuació de la revolució s’inscriu, també, en la voluntat de construir una Síria lliure, democràtica, laica i revolucionària que elimini totes les desigualtats i discriminacions socials, ètniques, de gèneres i religioses, que recolzi el dret a l’autodeterminació del poble kurd, que respecti les minories religioses i ètniques i que garanteixi les llibertats democràtiques i polítiques de tots i totes.

La revolució serà permanent perquè es compromet igualment a recolzar l’alliberament del Golan ocupat, a sonar suport els drets del poble palestí per al retorn dels refugiats, a l’autodeterminació del territori de la Palestina històrica i a donar suport als altres pobles de la regió en les seves lluites contra els seus dictadors i l’imperialisme.

És necessari que totes les forces progressistes i democràtiques recolzin al moviment popular sirià i a l’esquerra revolucionària siriana implicada en la seva lluita contra el règim dictatorial. Per això us convidem a expressar clarament el vostre suport i la vostra solidaritat a la revolució siriana i al poble sirià revoltat.

Visqui la Revolució popular siriana

Damasc, 23 de setembre 2012

Corrent de l’esquerra revolucionària sirià

Email: frontline.left@yahoo.com

Blog: http://syria.frontline.left.over-blog.com/