Aquest 2012 el PP va endarrerir
els pressupostos fins després
de les eleccions andaluses,
cosa que de tota manera no el
va portar al govern de la Junta
d’Andalusia. Des de llavors li
va explotar Bankia i Caixa
Galícia al PP i Caixa Catalunya
al PSC-PSOE, com a
exponents de la fallida
generalitzada del sistema de
caixes i bancs espanyols
resultat de la seva participació
a inflar la bombolla
immobiliària.

Això hauria pogut arrossegar la
fallida d’una part dels bancs
alemanys i francesos per finançar
les bombolles immobiliàries de mig
món, inclosa l’espanyola. Per a evitar
la fallida dels sistemes financers,
tant als Estats Units com a la UE
s’està produint des de l’inici de la
crisi el 2007 una immensa
socialització de les pèrdues dels
bancs i grans empreses. Estats
Units ho pot fer a nivell mundial, ja
que mundial és l’ús del dòlar. La UE,
des del Tractat de Maastrich té un
Banc Central que en principi no
presta als estats sinó als bancs, que
al seu torn presten als estats, amb
una diferència d’interessos (benefici)
que en el cas de l’estat espanyol
és superior al 5%.

Aquest
mecanisme implica un
transvasament de fons de diners
públics a la banca privada. Els altres
transvasaments són els fons
europeus (diners dels impostos dels
treballadors) que paguen als
creditors privats de deute públic de
determinats països, i un altre
transvasament són els fons estatals
(diners dels impostos dels
treballadors) que assumeixen com
a públiques deutes privades de
bancs i grans empreses.
Per a intentar encobrir aquests
deutes privats que s’assumeixen
com públics (sota la ficció d’uns
préstecs públics a la banca que se
ja sap mai es cobraran o la
nacionalització de deutes i entitats
en fallida), durant mesos cada
divendres després d’un consell de
ministres, el govern de Rajoy va
desgranant retallades. Tot plegat
sota la reforma de la Constitució que
van pactar PSOE i PP amb Zapatero
per a prioritzar el pagament del
deute per davant de les despeses
socials.

Els pressupostos han anat
guanyant pes propagandístic i
apartant-se del seu rol de previsió i
planificació “democràtica”, com a
mínim des de Solbes. En aquesta
concepció les prediccions
“optimistes” serveixen per a no
admetre la realitat, per al cap d’uns
mesos, estar sorpresos “per la
gravetat de la crisi” i escometre
noves retallades socials, que de
moment no s’anuncien davant les
properes eleccions gallegues,
basques, nord-americanes i catalanes.

No són fiables la previsió de
decreixement del PIB que el govern
diu que serà del 0,5% i l’FMI duplica
o triplica. Però és que a la previsió
de caiguda del PIB del govern li
correspondria un augment de l’atur
del 2%, deu vegades més del que
admeten (0,2%). Si l’FMI s’acosta
més a la realitat, l’atur pot augmentar
20 o 30 vegades més del que
preveu el govern (i baixa la partida
de prestacions d’atur un 6,3%).

Quant als ingressos, la previsió de liquidació de 2012 va a quedar 10.000 milions per sota del previst
i als pressupostos de 2013 encara van més lluny en la irrealitat. La
inversió haurà baixat un 10% a la fi de 2012 i es pressuposta un
descens de només el 2,1 per a 2013. Les exportacions han crescut
un 1,6% a la fi de 2012 i pressuposten un augment del 6% per a
2013.

Amb dades de Vicenç Navarro, els ingressos del sector públic
del promig de la UE-15 són del 44% del PIB, i els de l’estat espanyol
són del 31% del PIB. O sigui, els ingressos del sector públic haurien
d’incrementar-se un 42% respecte del seu nivell actual per a estar
d’acord amb el nostre PIB en el promig de la UE-15. Estem parlant
de 150.000 milions a l’any en tot el sector públic. I aquesta falta
d’ingressos ve de la falta de pagament d’impostos – legal i il•legal
– de les grans rendes i empreses. “Com resultat de la reforma
tributària de 2006…Els impostos sobre el capital van baixar un 39%
i els de les rendes superiors un 11%.”

Com explica CGT (veure enllaços) “Hem patit 43 lleis o reformes
… el Govern ha anunciat (per mandat europeu) entre d’altres la
reforma de les pensions i en planteja més tall ideològic, com la
reforma del sistema educatiu, la reforma de la llei de l’avortament
o la reforma del Codi Penal. Tot aquest paquet de reformes provoca
un clar retrocés per al conjunt de la població, perfila un major
sofriment per a les capes més desprotegides del poble, configura
i aprofundeix en un model social, econòmic i polític neoliberal, conservador
i ultramontà”.

No ens enganyem, com ja es va veure en països llatinoamericans,
africans i asiàtics amb els plans d’ajustament, el resultat del que
ara anomenen “austeritat” és la pobresa generalitzada, el
tancament d’empreses i serveis públics i l’atur massiu i crònic.
Primer ve la corrupció burgesa robant dels pressupostos públics.
Després les aventures (en la bombolla immobiliària) bancàries
privades, les factures de les quals s’endossen també als
pressupostos públics. Amb la fallida de les administracions i de les
empreses privades vénen les privatitzacions i compres a preu de
saldo. En l’estat espanyol s’ha iniciat el creixement explosiu del
deute públic i del seu cost (s’incrementa en gairebé 10.000 milions),
que es menja les retallades (7.700 milions) i gran part de les pujades
d’impostos (5.600 milions).

Per a endarrerir les fallides privades de grans empreses i bancs
(que es produiran igualment) es buida i es provoca la fallida de les
administracions, amb la qual cosa s’afebleixen acceleradament
les condicions de vida dels treballadors i s’afebleixen políticament.
Les burgesies dominants, com a resposta històrica a la crisi de
sobreproducció (per successives reduccions salarials, els
treballadors no tenen els mitjans per a pagar per la satisfacció de
les seves necessitats), provoquen el tancament de capacitat productiva
i de serveis privats i públics i els adquireixen a preu de
saldo, en l’intent d’anul•lar la competència, baixar costos laborals
i incrementar la taxa de benefici.

No a les retallades. No a les privatitzacions. No al Pagament del
deute. No més diners als bancs. Nacionalització de la banca. Ruptura
amb la Unió Euopea, l’Europa de la banca. Per un pla
d’emergència que generi llocs de treball públics i dignes. En defensa
de salaris i pensions. Defensem els serveis públics.

Nota.- Aquí hi ha uns enllaços http://is.gd/qUTGKt , citar-los no
implica avalar la línia política de l’autor o la web.

Algunes xifres dels Pressupostos

El pagament del servei del deute
públic (interessos) arriba a 38.590
milions, un increment del 33%
(10.000 milions), que supera les
despeses de personal de totes les
administracions públiques i es menja
les retallades. Les ajudes contínues
a la banca en fallida fan augmentar
el deute públic, cosa que dóna
l’argument per a desmantellar,
tancar, privatitzar i retallar serveis,
una política que al seu torn deprimeix
l’economia, rebaixa els ingressos
públics i torna a començar un altre
cicle.

Nova reducció de poder adquisitiu
de les pensions, ja que amb un
increment de l’IPC del 3,5% es
pugen un 1%. És el tercer any que
s’incompleix la llei d’actualitzar-les
segons l’IPC. A més s’han eliminat
medicaments del finançament per la
seguretat social i s’han instituït taxes
per part de l’estat i comunitats
autònomes com la catalana (1 euro
per recepta). I s’ha exclòs una part
dels immigrants de la sanitat pública.
La partida de les prestacions d’atur
disminueix un 6,3% enmig d’un atur
creixent. S’acaba amb l’ajuda dels
400 euros per a desocupats de llarga
durada. Aquesta mesura ajudarà a
la desaparició de les estadístiques.

Congelació salarial en les
administracions públiques: després
de dues reduccions salarials,
acomiadaments i privatitzacions.
Es rebaixa als ajuntaments el 41%
del finançament estatal dels serveis
socials en un moment de creixement
explosiu de la pobresa (en aquest
moment aquests fons beneficien
mínimament 8 milions de pobres a
l’Estat espanyol). Es rebaixen 200
milions en l’aplicació de la Llei de la
Dependència.

Es trasllada a les comunitats
autònomes – que concentren la
despesa en sanitat i ensenyament -
una part desproporcionada de
l’ajustament, ja que se’ls imposa un
topall de dèficit que multiplicarà les
retallades i els acomiadaments.