El 15 d’octubre vam entrevistar
Raquel Varela, historiadora,
activista i editora de la revista
Rubra, una publicació
marxista portuguesa.

LI.- Quin és l’efecte dels
plans d’austeritat de la
troica a Portugal?

Raquel Vera - És un fet que la situació
social ha canviat, i molt ràpid.
Fins ara hi ha hagut una caiguda
dels salaris de prop del 30%, al
qual cal afegir la caiguda del
salari social: salut, educació,
seguretat social... Es calcula
que un 20 o 25% de la població
viu sota el límit de la pobresa. Hi
ha mig milió de persones que
reben el salari mínim, que és de
432 euros. I hi ha una taxa real
d’atur del 24%, segons el
Movimento Sem Emprego i la
CGTP. Tot això ha portat a la
gent al carrer. Hi ha una clara
erosió de la base social del
govern i hi ha manifestacions
cada setmana: algunes convoca-
des pels sindicats i altres per
fora, a través de les xarxes
socials. Les més grans d’aquest
any i mig de lluita han estat les
convocades des de fora dels
sindicats, (12 de setembre de
2011, 15 d’octubre de 2011 i 15
de setembre de 2012). Les dels
sindicats segueixen sent molt
grans, amb 100.000 o 150.000
persones, el dia 15 es creu que
només a Lisboa van sortir mig milió
de persones i en tot el país un milió. Va ser la més gran de la història
de Portugal des de la revolució.

LI.- Però no hi ha una
alternativa política.

RV.- Els partits de l’esquerra
parlamentària no proposen una
sortida: l’únic que volen és desgastar
el govern i guanyar més vots, i
rebutgen les mesures de ruptura
social. Insisteixen en la idea de
renegociació del deute, amb una
política keynesiana de recuperar el
pacte social. Però hi ha una situació
objectiva d’1,3 milions d’aturats que
és incompatible amb això. I el 45%
de la mà d’obra és precària. Les
polítiques de pacte social de
l’esquerra parlamentària troben
suport en la classe mitjana
proletaritzada, però molt menys en
la joventut i en els sectors més
pauperitzats. Aquests tenen una
reacció antisistema molt
progressiva, que es recolza en la
idea que tots els polítics són iguals.
Encara que aquesta pot ser una
actitud perillosa, com la idea una
mica infantil de que el problema no
té a veure amb l’absència d’un
partit revolucionari, sinó amb
l’organització política en si. Però hi
ha una cosa molt progressiva en
aquest sentiment de la gent: que
la democràcia parlamentària no
donarà solucions als nostres
problemes.

LI.- Alguna cosa semblat al
que vivim en l’estat
espanyol. Quin és el paper
dels treballadors?

RV.- El moviment obrer organitzat
està en l’òrbita del Partit Comunista,
la CGTP. Les classes mitjanes
proletaritzades i una generació
gegantina de joves sense feina estan
d’esquena als sindicats i al PC. El
Bloco d’Esquerra vol apropar-se a
tots dos. Però per a mi és claríssim
que hi ha un tall generacional entre
els treballadors que encara tenen
alguns drets, estan sindicalitzats i
estan dirigits pels sindicats, d’un
costat, i els treballadors precaris,
més joves, a l’altre. És un tall
generacional i polític.

LI.- Hi ha algun moviment de
vagues?

RV.- Sí, ja n’hi havia en el sector
dels transports, i ja hem tingut dues
vagues generals i la propera és el
14 de novembre. També hi ha vagues
contra les hores extres en diversos
sectors de fàbriques, perquè
el govern ha aprovat una reforma
laboral que imposa retallades brutals
en el pagament de les hores extres.
La majoria de les mesures havien
caigut fins ara sobre els treballadors
públics i dels serveis, i ara
comencen a afectar també el
moviment obrer. És històric a Portugal
que hi hagi manifestacions
massives per fora dels sindicats. I
això també ha canviat la seva actitud.
Per primera vegada la CGTP
ha convocat manifestacions i la
vaga general cridant a tots els
sectors, estiguin o no sindicalitzats.
Entenen que hi ha una força
objectiva fora dels seus límits, que
intenta respondre a la situació.
Nosaltres estem defensant una
vaga almenys ibèrica i el que ens
sembla necessari és que fos europea.

LI.- Hi ha un sentiment de
ruptura amb la UE?

RV.- No. Tota l’esquerra
parlamentària proposa alternatives
dins de la UE. Entre la gent, la
majoria té una idea antisistèmica
(«que se’n vagin tots»), però no una
consciència de ruptura amb la UE.
Però no es pot fer truites sense
trencar ous: no es pot sortir
d’aquesta crisi sense trencar amb
la UE i construir una Europa
absolutament diferent. El problema
és com proposar alternatives que a
la gent li semblin realitzables. És molt
positiu voler que els europeus
estiguem junts, però no es veu la
UE com un mecanisme d’espoli
d’Alemanya i França i de sectors de
les burgesies nacionals per crear un
mercat laboral barat a Europa.

Defensem una Europa socialista dels
pobles i hem de pensar com fem
arribar això a la gent. El que em
sembla diferent d’aquesta crisi, respecte
a altres processos anteriors,
és que la gent té una consciència
anticapitalista, i associa la crisi al
desenvolupament capitalista, però
rebutgen proposar una alternativa al
capitalisme. Hi ha un rebuig d’aquest
sistema, però no hi ha una lluita
conscient per un altre sistema. La
majoria de moviments socials i el
moviment obrer organitzat parlen de
formes reguladores del capitalisme:
democràcia real ja, controlar als
banquers… però no plantegen una
idea revolucionària de substituir un
poder per un altre.

LI.- Esteu treballant una
campanya sobre el deute.

RV.- Vam contribuir a fundar el
Comitè per a l’Anul•lació del Deute
Públic, que té com a base de
discussió demostrar que el deute
és un mecanisme d’acumulació de
capital. És una renda: ja que el capital
no es valoritza en la producció,
emigra als títols de deute. Tractem
d’explicar en el moviment obrer què
és el deute i com es produeix una
transferència de recursos públics
per pagar-lo. I això significa la
privatització dels serveis que els
treballadors paguen amb el seu
salari: educació, sanitat i seguretat
social. En un llibre que acabem de
publicar, hem fet un càlcul de quant
paguen els treballadors a l’estat. La
nostra idea és dir que, abans de fer
una auditoria, podem mirar els
comptes públics i demostrar que
els treballadors paguen les seves
despeses.

LI.- El govern portuguès va
retrocedir en l’augment del
7% de la cotització dels
treballadors. És la primera
vegada que un govern a
Europa fa marxa enrere per
la mobilització.

RV.- El govern va retrocedir
perquè es van unificar dues coses:
el rebuig del moviment obrer i també
el rebuig d’un sector de la burgesia.
Com en tots els processos de crisi,
hi ha una divisió també dins de la
burgesia, perquè totes les mesures
d’austeritat fins ara afavoreixen més
el sector exportador de la burguesía i penalitzen el sector del consum
intern. Aquesta crisi avança cap a
una situació en què les mesures
d’austeritat brutals, de reculada
social, necessàriament afecten el
consum intern, i un sector de la
burgesia depèn d’ell. No és res de
nou per al marxisme: les crisis
comporten crisis també dins de la
burgesia. Passa el mateix a
Catalunya: hi ha sectors de la
burgesia que veuen que els aniria
millor fora d’Espanya. I a partir
d’aquí diem que avancem a una
situació en la qual els de dalt ja no
poden i els de baix ja no volen. No
sé com ni quan arribarem. Però a
Portugal les coses han canviat
significativament. En la nostra
història mai hi ha hagut, excepte
amb la dictadura i quan en els anys
90 va augmentar el benestar i el
consum d’una part important de
la població. Fora d’aquests
moments, sempre hi ha hagut una
situació de ingovernabilitat: governs
darrera de governs, eleccions
cada any o cada dos anys… Jo crec
que no hi ha condicions de
governabilitat amb aquestes
mesures d’austeritat, però podem
trobar-nos en una situació de
tensió social de governs que cauen
i s’aixequen durant anys. Encara
que hi ha indicadors molt
importants que cal assenyalar. El
més positiu és que les estructures
burocràtiques, els seus aparells,
tenen avui menys força que en el
passat per controlar a les masses.
Però també és veritat que segueixen sent els únics aparells: cap
sector revolucionari va aconseguir
construir una organització amb
capacitat d’influència de masses.
Segon: aquesta generació que està
als carrers és més internacionalista,
i no només pel Facebook, sinó
perquè té consciència que el seu
problema no és només seu, és un
problema a Espanya, a Grècia, a
Europa… és un problema mundial.
Però alhora té menys consciència
organitzativa. També és molt
important que en les últimes
manifestacions a Portugal
participessin sectors dels barris més
pobres, i això tampoc no és habitual.

LI.- Com veus la política del
Bloco d’Esquerres?

RV.- Continuen demanant la
negociació del deute i mesures
keynesianes. Però la veritat és que
no hi ha ocupació dins del
capitalisme: ni les mesures de la
dreta ni les keynesianes donen una
sortida. La dreta planteja introduir
nova tecnologia per augmentar la
productivitat, la qual cosa significa
substituir homes per màquines, o
intensificar la jornada de treball, és
a dir que on fins ara n’hi
treballaven dos, ara hi treballarà
un. Per la via de la plusvàlua
absoluta, o per la de la plusvàlua
relativa, els dos camins signifiquen
més atur. L’esquerra
parlamentària proposa
augmentar els salaris, però en
el marc del capitalisme, la qual
cosa significa aprofundir la crisi, perquè
en la seva competència, les empreses
tanquen, i el resultat també és més
atur. Per a les masses, la perspectiva
revolucionària potser no serà la més
desitjada, però és l’única que ofereix
una alternativa. No estem parlant ja
de la immensa explotació dels qui
estan treballant, sinó del drama
absolutament brutal dels qui estan a
l’atur, per mantenir baixos els salaris
dels qui treballen. Això avui vol dir un
40% dels joves a Portugal. A més és
ridícul que, als 30 anys, els anomenin
joves: són adults en atur. Tota aquesta
massa de gent no té futur, ni amb la
dreta ni amb el keynesianisme. I el
que cal és treballar en
l’organització.