Les rutines espasmòdiques dels mitjans de comunicació presten atenció aquests dies a la Palestina bombardejada, al gran Egipte convuls i embolicat i a la fràgil Síria en ruïnes, generant la il•lusió que aquesta vasta sacsejada a la qual es va anomenar la “primavera àrab” s’ha calmat ja en el Iemen, a Bahrain, a Líbia o a Tunísia (o a Jordània, on en realitat està començant, o a Kuwait, Aràbia Saudita i fins i tot a Qatar, fins a on han arribat rèpliques esmorteïdes).

Tunísia, el país en el qual van començar les revolucions àrabs, ja no ocupa amb prou feines dues línies en els diaris europeus i, no obstant això, la seva situació és bastant semblant a la d’Egipte. Fa unes setmanes parlava jo d’una “revolta endèmica” com a prolongació deformada d’una “revolució incompleta” (http://rebelion.org/noticia.php?id=158588); des de fa cinc dies aquesta revolta té un nou focus: Siliana, una ciutat de 25.000 habitants situada a 120 km de Tunísia cabdal i seu del gobernorat del mateix nom.

Dimarts passat 28 de novembre, una vaga que va paralitzar la població de Siliana va acabar en una multitudinària manifestació davant del palau de govern. Allí, segons testimonis presencials, el llançament d’una pedra va desencadenar una resposta desproporcionada i brutal per part de la policia, que va utilitzar porres i gasos per dispersar i de seguida atacar, fins i tot, dins de les cases, als manifestants. Va utilitzar també armes prohibides per les lleis internacionals: “cartutxos de fragmentació” subministrats per l’empresa italiana NobelSport les conseqüències de la qual poden contemplar-se amb horror en les nombroses imatges difoses a la xarxa: cares, pits i esquenes esquitxats per una tupida verola de perdigonades negres. En els tres primers dies de revolta, fins que el Ministeri de l’Interior, pressionat per l’opinió pública, va donar l’ordre de no usar aquests rifles, el nombre de ferits ascendia a 300, entre ells dotze joves que haurien perdut almenys un dels dos ulls. La duresa de la repressió no ha fet sinó afirmar l’obstinació de la protesta, que s’ha estès a altres ciutats de l’interior, generant una mica pertot arreu moviments de solidaritat amb Siliana i de rebuig de la política del govern de Nahda: “a- chaab iurid zaura min jidid”, “el poble vol una nova revolució”.

Per què protesta Siliana? Convocada per la UGTT local i recolzada pels partits de l’esquerrà Front Popular, la vaga i la manifestació del dia 28 reclamaven una nova política d’inversions en el gobernorat, molt castigat per l’atur i la pobresa, així com l’alliberament dels detinguts en les protestes del passat mes d’abril. La negativa del governador a parlar amb els representants sindicals el va convertir en blanc de la ira dels concentrats, que van exigir a crits la seva destitució. Després dels durs enfrontaments dels darrers dies, aquesta destitució ha passat a convertir-se en la reivindicació principal de les protestes i en l’objecte mateix d’un pols que amenaça amb desestabilitzar encara més la ja fràgil relació de forces al país. Divendres passat milers d’habitants de Siliana van abandonar la ciutat en una irònica marxa de cinc quilòmetres per assenyalar amb el dit la tossuderia criminal del governador: “si no aconseguim que es vagi ell de la ciutat, ens anem nosaltres”.

La reacció del govern revela l’aguda confrontació política del Tunísia post-revolucionari. Mentre el president Marzouki -del CPR- mantenia un enutjós silenci fins a la nit d’ahir, la compareixença de dos ministres de Nahda en l’Assemblea Constituent no contribuïa precisament a calmar la situació: l’absència del primer ministre, Ahmed Jabali, i les acusacions dirigides a la UGTT i a alguns partits del Front Popular van encendre encara més els ànims dels diputats de l’oposició, alguns dels quals van abandonar el Parlament en senyal de protesta. Una mica contra les cordes, assetjat unes vegades amb raó i unes altres no tant, Nahda ha acabat per refugiar-se en una interpretació “complotiste” que recorda al Ben Ali ja noquejat, incapaç d’acceptar la idea d’una revolta contra ell: segons el partit islamista, la revolta de Siliana, sense fonament real ni legitimitat popular, seria una manipulació operada en l’ombra per “forces contrarevolucionàries” de l’antic règim, recolzades interessadament pel sindicat i les esquerres locals. La seva falta de cintura i el menyspreu manifest per les reivindicacions populars ha alimentat, al seu torn, la denúncia una mica demagògica de la “nova dictadura islàmica”, demagògia de la qual es beneficien, una vegada més, no només els partits d’esquerres sinó també els partidaris de la “restauració”: totes aquestes forces, realment existents més enllà de les paranoies governamentals, que abonen la inestabilitat i, enfront d’ella, la nostàlgia d’ordre i seguretat.

Aquesta falta de cintura de Nahda i aquest menyspreu pels joves desesperats de les regions, en tot cas, només han servit per legitimar encara més protestes que són legítimes en la seva arrel mateixa. Les declaracions d’Ali Larayed, Ministre de l’Interior, justificant l’ús de les “bales de fragmentació” -en lloc de foc real- com una expressió de la voluntat de la policia de no matar, o les del propi governador de Siliana, Ahmed Azzedine Mahjoub, denunciant l’origen “importat” de les pedres llançades pels manifestants, han ajudat no poc a excitar la còlera de tots aquells que van lluitar amb els seus cossos per enderrocar al dictador i que veuen avui com la seva revolució és “segrestada” o “confiscada” per un govern incapaç de donar satisfacció a les seves demandes socials i que respon a més, com Ben Ali, amb violència i repressió.

Tunísia segueix sent, com sota la dictadura, un país dividit en dues classes socials la distribució topogràfica de les quals reflecteix una separació secular: capital/regions i costa est/interior. Des del punt de vista política la situació és, en canvi, més complexa, doncs són nombroses les forces creuades, internes i externes, que es disputen el capital de legitimitat de la revolució i que es veuen cada vegada més obligades a operar en el marc d’una divisió enganyosa entre pro- islamistes i anti-islamistes. En aquest sentit, la revolta de Siliana és la prolongació natural de la revolució dels desheretats, però és també l’objecte d’un dur forcejament polític en el qual diferents partits busquen un espai de poder en el nou ordre institucional democràtic.

Mentre escric aquestes línies, i sobre el fons d’una agitació que no cessa, Nahda i la UGTT semblen haver arribat a un acord per rebaixar la tensió (1), encara que algunes conseqüències polítiques de la sacsejada són ja manifestes. Siliana ha cavat encara més la tomba del president de la república, Moncef Marzouki. Prestigiós i valent defensor dels DDHH sota la dictadura, la gestió policial de la crisi per part d’un govern en el qual no té cap poder ho posa una vegada més en evidència, com un “zero a l’esquerra” atrapat entre la impossibilitat de pressionar a Nahda i la impossibilitat de dimitir. La seva intervenció pública del divendres a la nit, després d’un llarg i comprometedor silenci, revela en tot cas el seu desassossec: hi ha una crítica implícita als seus companys de govern, així com una oberta confessió de fracàs, en la seva proposta de formació de “un govern de competències limitades” i en la seva insistència a celebrar les eleccions -que alguns rumors ajornaven sine die- abans del proper estiu.

Per la seva banda, el Front Popular surt potser reforçat d’aquesta revolta encara viva. Un molt periodístic article del liberal Le Temps parlava amb respecte del seu portaveu, Hama Hamami, líder també del Partit dels Treballadors, com del “Che Guevara tunisià ”. Empresonat i torturat sota la dictadura, Hamami és la cara visible d’una esquerra marxista rejovenida i compta amb un suport creixent entre els sectors més conscients de les classes populars. Les seves declaracions en radio i televisió en els últims dies, enèrgiques i al mateix temps mesurades, el proposen com l’alternativa electoral al bipartidisme virtual cap al qual s’encamina veloçment el país: o neoliberalisme islàmic o neoliberalisme laic. Que el Front Popular pugui trencar o no aquesta lògica dependrà al mateix temps de la gestió de les mobilitzacions populars i del suport de la UGTT, l’actor en l’ombra que ha decidit sempre, fins i tot sota la dictadura, les relacions de força i els equilibris polítics.

Mentre, els salafistes callen i Nidé Tunis, la coalició del bourguibista Qaid Essebsi, refugi dels fulul de l’antic règim i de les classes mitjanes nostàlgiques d’ordre i seguretat, engreixa en silenci.

Les fractures de classe i les fractures polítiques no coincideixen sinó que es solapen, es creuen i s’alimenten i utilitzen recíprocament. Però la fractures de classe segueixen nodrint aquesta “revolta permanent” que, dos anys després de la revolució, encén sense parar focus de mobilització i resistència. Al desembre de 2010 va ser Sidi Bouzid; al desembre de 2012 és Siliana. A Tunísia s’anuncia, en qualsevol cas, un hivern primaveral, un hivern calent. Aquí, com en la resta del món àrab, tot segueix començant sense parar.

Nota:

(1) Una vegada editat l’article, es confirma l’acord sobre tres punts: el govern accepta pagar les despeses sanitàries dels ferits, accelerar les diligències administratives relacionades amb les demandes de treball dels aturats i -potser el més important- destituir al governador de Siliana. Una victòria sens dubte de la mobilització popular.