Un dels focus de la crisi mundial
del capitalisme és Europa. El que
va començar amb l’esclat de
bombolles immobiliàries i financeres,
va seguir amb la fallida de facto dels
bancs i caixes i el rescat d’aquests
amb diners públics, ara amenaça
de provocar la fallida de les
administracions i estats, una perfecta
justificació per desmantellar els
serveis públics, prestacions,
pensions i per liberalitzar i abaratir el
mercat de treball. Grècia, Irlanda i
Portugal es troben explícitament
intervingudes, amb duríssims plans
d’ajustament i amb els treballadors
i treballadores resistint. L’objectiu
dels nous crèdits és que els bancs i
països paguin els seus deutes als
bancs dels països centrals:
Alemanya, França, Gran Bretanya,
Estats Units, mentre es provoca la
pobresa necessària per resultar
atractius com a mercat laboral miserable.
Però les mesures allunyen
la recuperació pel seu progressiu
efecte depressor. Empreses
públiques i privades, terminals
portuàries i aeroports es venen a
preu de saldo perquè els capitals
voltors els comprin. El capitalisme
ha començat a aplicar el mètode
històric per sortir de les crisis de
sobreproducció (quan l’atur i els
baixos sous impedeixen als
treballadors la
compra de béns i serveis
necessaris): destruir –de forma
bèl·lica o no– forces productives, si
pot ser ser de la competència
perquè els capitals supervivents
recuperin la taxa de benefici. L’estat
espanyol és el pròxim de la llista.
De nosaltres depèn o acceptar la
destrucció que ens portarà (a
nosaltres i els nostres néts) un altre
cop a la pobresa de la postguerra
o lluitar per un sistema econòmic al
servei de la majoria obrera i popular,
amb un pla d’urgència contra
l’atur i la precarietat, que generi
ocupació pública i estable,
expropiant la banca i les indústries
estratègiques i avançant cap al
socialisme.

Amb les eleccions nordamericanes
i catalanes es tanca un
cicle electoral que, en principi, no
tindrà cap altra cita fins a les
eleccions alemanyes d’aquí a un
any. Contra els anuncis periòdics de
brots verds que mana el manual de
ministre, les perspectives són de
deteriorament dels creixements o
augment dels decreixements. En
l’economia capitalista l’ocupació és
una variable subordinada al
creixement: si no existeix
creixement per sobre del 2% (en el
cas de l’estat espanyol), augmenta
l’atur. En una economia socialista,
l’ocupació i les necessitats de la
població són els objectius
principals als quals
se subordinen les
altres variables.

Amb el final de les
eleccions han arribat
les males notícies que
s’havien retingut. Ja
no es tracta només
que els deutes grec o
el de l’estat espanyol
(públics i privats) siguin
impagables, sinó que és
impagable el deute nordamericà,
que se sosté
mitjançant la seva
superioritat militar i la
imposició de la seva moneda, que
imprimeixen generosament i amb la
qual colpegen a la resta d’estats i
empreses. Cinc dies després de les
eleccions catalanes Rajoy anuncia
que no actualitzarà les pensions
segons l’IPC, l’OCDE descobreix el
que ja sabíem (que les previsions dels
Pressupostos Generals de l’Estat
per a 2013 són falses i embelleixen
la realitat), se sap que les ajudes
directes a la banca sumen 216.000
milions i que mai es retornaran. Mas,
a Catalunya, descobreix a les 48
hores d’acabades les eleccions que
les retallades per a 2013 sumen més
que els dels dos anys anteriors
(4.000 milions + 2.000 milions
d’interessos de deute).

Els bancs s’han convertit en factor
objectiu de descens a l’infern,
com si fossin una pedra lligada al coll.
No ofereixen crèdit i acceleren el
tancament d’empreses, desnonen,
prenen diners del Banc Central
Europeu al 1% i ens els presten al
6%, han estafat a més de mig milió
de famílies amb les preferents, han
acomiadat a milers de treballadors i
en 5 anys els hem lliurat el 21% del
PIB a fons perdut. Cap directiu ha
anat a la presó o ha respost amb el
seu patrimoni i en canvi s’han jubilat
o cessat amb pensions o
indemnitzacions milionàries. Es
nacionalitzen els deutes, es
privatitzen els beneficis.

La resposta
és lluitar per evitar la barbàrie que la
burgesia ens prepara. No pagar el
deute. Nacionalització de la banca
sense indemnització. Expropiació de
les indústries estratègiques. Els brots
verds són mentida, amaguen la
barbàrie. Contra les retallades i pel
socialisme.

Nota http://is.gd/MuYC58, els
enllaços que s’adjunten no impliquen
avalar la línia política dels autors o
les webs.