En el 2012 hi ha hagut finalment
l’acceptació per part del govern de l’estat
espanyol que hi ha una crisi bancària. Les
caixes s’han convertit en bancs o han
estat menjades per bancs. Els
desnonaments es compten per centenars
de milers anuals, els acomiadaments per
milers. Els “ajuts” públics a la banca
sumen 216.000 milions (La Vanguardia, en
enllaços), gairebé el 22% del PIB. El “banc
dolent” ha començat a emetre bons
avalats per l’estat pels primers 36.000
milions en solars i pisos invendibles dels
bancs, i és solament el principi. La banca
espanyola deu al Banc Central Europeu
340.000 milions. L’estafa de les preferents
i deute subordinat arriba a a entre 500.000
i 750.000 famílies. Si sumem l’estafa de la
sortida a borsa de Bankia, es superen el
milió de famílies. Afegim els milions de
famílies que encara paguen hipoteques de
pisos adquirits amb preus de plena
bombolla i que ara valen el 30% (el 70%
menys) de llavors. Afegim els milers
d’empreses viables tancades pel canvi
sobtat de les condicions de crèdit. Afegim
les retallades en els serveis públics, els
acomiadaments, les privatitzacions
justificats per un desequilibri dels
comptes públicas l’origen del qual és la
falta de tributació -legal i il·legal- de grans
fortunes i grans empreses i el descomunal
transvassament de diners públics a la
banca.

Però ens enganyariem si
només veiéssim en tot això
un problema d’àmbit estatal.
Les dimensions de la
bombolla immobiliària
espanyola van poder arribar
fins on van arribar gràcies a
l’euro, als baixos interessos de
l’euro i als bancs alemanys i
francesos que van rellevar als
espanyols comprant les
inflades hipoteques (per especular,
les caixes alemanyes
tenen un forat de 250.000
milions). Són aquests mateixos
bancs alemanys i francesos els
que a través de Merkel i
Sarkozy van ajudar la
burguesia espanyola a imposar
el canvi de constitució del
PSOE de Zapatero i el PP de
Rajoy de garantir els
pagaments del deute públic.

Si primer socialitzem els
deutes privats de bancs i
promotors i després els
donem prioritat per sobre de
les despeses socials, les
retallades i acomiadaments
en el sector públic estan
servits. Resultat de tot això
és l’entrada en coma de la
economía, la fam, la pobresa,
els acomiadaments, els
desnonaments, les
retallades salarials, les
retallades de pensions
(salari diferit) i les
retallades en sanitat,
ensenyament, serveis
socials, atur... (salari
indirecte), els
increments de
càrregues de treball,
d’hores no pagades.

Alberto Garzón
(veure enllaços) ho
resumeix: “...si el
govern no ajuda amb
diners públics als
bancs espanyols en
problemes, aquests
haurien de ser
liquidats i tindrien enormes
pèrdues. Però les pèrdues
afectarien als inversors més
arriscats i mai als
dipositants. Els ciutadans
podrien recuperar els seus
estalvis encara que el banc
no fos ajudat pel govern. Per
tant, ni els estalviadors del
banc ni l’Estat hauríen de
patir les conseqüències de
la mala gestió dels bancs. /
.../ Ara bé cert que en aquest
cas es generaría un efecte
dominó que acabaria
afectant altres bancs i
empreses. /.../ Però la pregunta
clau és: si el cost cal
patir-lo de en qualsevol cas,
¿per què han de patir tot el
cost els ciutadans del carrer -
que mai es van arriscar en les
operacions bancàries, que
amb prou feines van guanyar
diners amb elles, i que a més
en general no gaudeixen de
suficients recursos per a
suportar-los- i no patir-lo en
absolut els inversors privats -
que es van arriscar, van
guanyar diners amb això i que
a més tenen un coixí
econòmic molt més gran?“

Cal veure el tema en el seu
context europeu i mundial. En
el seu context mundial, el
recurs generalitzat al crèdit i
a la emisió de moneda imperial
(dòlar) i de les altres va ser
el recurs capitalista a partir
dels anys setanta per superar
la baixada de la taxa de
guanys que Marx havia
previst, i postposar la crisi de
sobreproducció (mercaderies
que no es compren per falta
de recursos de les masses
que les necessiten). La
desregulació financera i les
bombolles especulatives
formaven part del quadre.
L’eurozona, per a enfortir el

sistema financer privat, el va
situar com a intermediari entre l’emisió de moneda (Banc Central
Europeu) i el seu ús pels estats,
funció que en 2009 oferia als bancs
privats europeus uns beneficis de
350.000 milions anuals. La pregunta
crucial és ¿Qui ha de pagar
els perjudicis de les bombolles
immobiliàries i financeres? I la
resposta ha de ser: els que se’n
van beneficiar: les burgesies, els
bancs, els promotors, que van
privatitzar els beneficis. No els
pensionistes, els malalts, els
treballadors i treballadores, els
nens. Cal veure que els diners dels impostos de tots els estats de la
UE i els diners emesos pel banc
Central Europeu són diners públics.

Els fons europeus de diners
públics, si la Unió Europea tingués
solució, haurien de servir per a garantir
la plena ocupació amb salari
digne, pensions, prestacions i
serveis públics dignes i unificats.
Per a això hauria d’expropiar-se la
banca sense indemnització i tenir
una banca pública que orienti el
crèdit cap a l’ocupació i la
producció per a cobrir necessitats
materials i socials.

El que s’està fent a la Unió Europea
és el contrari: es forcen
canvis en la constitucions per tal
que els estats paguin el deute
públic per davant de les despeses
socials, es forcen les assumpcions
de deutes privats de la burgesia i
la banca com a deute públic, com
a consequència es retallen serveis
públics, es llança a la pobresa a
milions de treballadors, es força un
increment de l’explotació i la
plusvàlua. La Unió Bancària i la Unió Fiscal són “maques” paraules
– com ho eren el projecte fracassat
de Constitució Europea o el
Tractat de Lisboa per a encobrir
acomiadaments, pobresa i
retallades perqué treballem més
per menys. La UE és una aliança
de burgesies contra els
treballadors. No paguem el deute
públic. Sortim de l’Euro. Plena
ocupació amb salari digne i serveis
socials justos i dignes.

Nota: detalls no desenvolupats aquí
en els enllaços. http://is.gd/kX9eWM
Citar-los no equival a avalar la web o
els autors