Encara que va morir el 4 de
gener de 2011, 18 dies després
del seu gest mortal i deu dies
abans del derrocament de Ben
Ali, la memòria tunisiana, àrab
i mundial reté ferma la data del
17 de desembre de l’any 2010
en què Mohamed Bouazizi, fill
de Tayyeb i de Manoubia,
venedor ambulant de verdures
sense llicència, va posar fi a la
seva vida calant-se foc al
davant del palau del
governador de Sidi Bou Zid,
una ciutat de 40.000 habitants
en el centre de Tunísia. Aquest
gest va prendre dimensions
mítiques a mesura que la seva
onada expansiva es va
extendre per tot el país i
després per tot el món àrab,
brasa viva de ràbia i de dolor
que va alimentar i alimenta un
malestar comú i una rebel·lia
que no cessa. En el seu nom,
amb la seva imatge, contra la
seva mort, van anar caient, un
a un, els dictadors de Tunísia,
d’Egipte, de Líbia, del Iemen, i
molts d’altres -a Bahrain, a
Síria, a Sudan, al Marroc, en el
Golf- s’ho van pensar molt,
maleint a l’heroi inesperat que
venia a sacsejar les estovalles
 menjar d’un costat, sang de
l’altre- amb què cobrien i
cobreixen la misèria dels seus
pobles.

Mohamed Bouazizi, sí, es va convertir
en un mite. Avui sabem que la
major part de les notícies amb què es
va construir aquesta llegenda eren
falses: Bouazizi mai va acabar els
estudis, mai va escriure a la seva mare
una carta de comiat, mai va rebre
una bufetada i probablement ni tan
sols pretenia matar-se. Sabem a més,
tal com explica la investigadora
Anamaria Rivera en un interessant
estudi (1), que el venedor ambulant
de Sidi Bou Zid no va ser ni el primer
ni l’últim tunisià a clamar contra la
indignitat destruint el seu cos: el març
d’aquest mateix any Abdesslam
Trimech, també venedor, s’havia calat
foc a Monastir per protestar per la no
concessió d’un permís; només 28 dies
abans que Bouazizi, el 19 de
novembre, un aturat de nom
Chamssedine Al-Hani va fer el mateix
Metlaoui després de veure rebutjada
la seva enèsima sol·licitud de feina.
És difícil saber per què les seves
immolacions no van produir cap
revolució; és difícil saber per què la
del mític verdulaire de Sidi Bou Zid va
desencadenar la tempesta. Fins a
107 més ho van intentar en els primers
sis mesos de 2011, després de la
caiguda del dictador, pensant potser
 ingènua desesperació, màgic
mecanicisme- que Bouazizi havia
descobert el “botó” o la “tecla” tràgica
que es prem per derrocar els governs
i rehabilitar els destins.

La veritat és que l’efecte inesperat
que va causar el seu gest, va convertir
Bouazizi en un mite per a milions
d’àrabs, des de Mauritània fins a
Bahrain. No sabem encara fins a on
conduirà aquesta sacsejada ni si les
revolucions àrabs arribaran a canviar
de manera estructural, profunda i
duradora, aquesta zona del món.
Però els mites no són importants per
les veritats que relaten; ni tan sols
per les veritats que mobilitzen. Els
mites són importants pel que ens expliquen
sobre els seus autors. Què
ens explica el mite de Bouazizi? Bé,
fins ara els àrabs havien mitificat
l’astúcia de Harun Ar-Raschid, la
valentia de Saladí, el carisma viril de
Nàsser i, per descomptat, la muruwa
del profeta Mohamed, motlle de tots
els mites, fundador d’una religió i una
“nació”, estadista, guerrer i faldiller.

La memòria col·lectiva dels àrabs
està poblada de personalitats fortes,
catalitzadors carismàtics entorn de
les quals s’ha anat construint tota
una mitologia de frustracions i
nostàlgies ben resumida al programa
que Mohamed Abdou, figura
central de el “regeneracionisme”
musulmà modern, que el 1901
proposava per al segle XX : “només
un dèspota just assegurarà el
renaixement d’Orient”. En aquesta
tradició i aquesta mitologia -
l’esperança del “dèspota just”- s’ha
sustentat la legitimitat torta, i de seguida
perduda, tan funcional per a
interessos espuris, de tots els
dictadors que han dominat l’escena
àrab en els últims cinquanta anys i
els rostres dels quals, multiplicats fins
a l’infinit en l’espai públic, definien la
sobirania sempre al marge de les
poblacions, en un marc d’adhesions
irracionals i parapolítics de naturalesa
alhora edípica i religiosa.

La profanació d’aquests retrats -
Ben Ali, Mubarak, Gadafi, Assad,
desenganxats de les parets o
derrocats dels seus pedestals- va posar
en el seu lloc la imatge de
Mohamed Bouazizi, el verdulaire de
Sidi Bou Zid. Hi ha en aquesta
substitució alguna cosa ja en si
mateixa secular, secularitzadora; un
culte, si es vol, a la profanació; un
culte a l’absència de culte. És aviat
per saber si el mite de Bouazizi
canviarà o no el món àrab; però el
que ens explica la seva construcció i
la seva recepció és que aquest món
havia canviat ja quan Bouazizi va
escometre el seu gest mortal. La seva
gesta a l’inrevés. Doncs heus aquí a
l’heroi fundador d’aquest culte
paradoxal i a contrapèl: un home lleig,
pobre, sense estudis, desproveït de
poder i que es va matar a si mateix
sense matar ningú. Un vençut i no un
vencedor. Un suïcida i no un guerrer.

Amb independència del que passi a
partir d’ara, podem ja definir el 17 de
desembre de 2010 com un “gir” sense
tornada en la història del món àrab; el
“tournant” d’una cultura els
membres de la qual, fins
ara fascinats o terroritzats
pel poder, han passat de
sobte a identificar-se amb
els seus iguals, a admirar
als desposseïts, a apreciar
als menyspreats.
Ahir, durant les
celebracions del 17 de
desembre en Sidi Bou Zid,
Moncef Marzouki,
president de la república, i
Mustapha Ben Jaafer,
president de l’Assemblea
Constituent, van ser rebuts amb
pedres, insults i eslògans hostils
(dégage). Una al·lèrgia antidespòtica,
de vegades extrema i fins i tot
destructiva, s’ha instal·lat al món àrab.
Mohamed Bouazizi segueix viu no
perquè tingués una mort heroica -que
no la va tenir- sinó perquè milions i
milions de Bouazizis realment vius, des
de Mauritània fins a Bahrain, continuen
esperant i reclamant una resposta.

Article publicat a Rebelión

NOTA:
1. Annamaria Rivera, Torça umane,
crisi, rivolta (dal Maghreb all’Europa),
Edizioni Dedalo, 2012.