El 20 de desembre del 2012, a
onze anys de la revolució argentina
que va enderrocar el
president De la Rúa, una nova
onada de saquejos al llarg de tot
el país va posar en evidència la
misèria que el govern de Cristina
Fernández de Kirchner no pot
amagar més. Entrevistem a
Miguel Reynoso, ferroviari i
militant d’Izquierda Socialista
d’Argentina.

LI: Com sorgeixen els saquejos?

MR: Els saquejos van arrencar a
Bariloche i es van estendre a tot el
territori nacional. Salta, Misiones, Chaco,
Rosario, Campana i molt fort a la
zona nord del Gran Buenos Aires.
Totes ciutats amb grans contrastos
socials, barris privats i xaboles. En els
saquejos va haver-hi 4 morts, tots a
Rosario. Centenars de detinguts,
molts d’ells van ser enviats
directament a la presó. En total hi va
haver 400 saquejos en unes 50
ciutats.

Als saquejos caldria emmarcar-los
en la situació de crisi mundial que ja
ha començat a entrar aquí amb més
força. Hi ha un canvi important, el
2012 hi va haver protestes dels
treballadors amb marxes i una vaga
general. De la classe mitjana amb
dos cassolades. I dels sectors
marginals que van saquejar
supermercats.

El 2012 va ser un any de baix o nul
creixement econòmic, 2%
aproximadament, davant del 7 o 9
d’anys anteriors. Hi ha un ajustament
en curs que no és clàssic o de
retallades directes, sinó que amb l’alta
inflació (25-30%) els augments de
salaris són insuficients.
Dades de l’ajust: La cistella familiar
és de $ 6.000/7.000 (7 $ = 1
euro). La meitat dels salaris estan en
$ 3.000. Els que superen els 5.300
paguen impost als guanys. Als de
5.300 tampoc els paguen
assignacions familiars. El 70% de les
jubilacions està en 1.800. En alguns
casos l’ajustament és més directe.

Per exemple, el desembre hi va
haver augments de tarifes en
transport, impostos, peatges, combustible.
Intenten baixar els subsidis
al transport, en principi traslladantlos
als governs de província i
municipals, i d’altra banda
augmentant les tarifes. Les
províncies i els municipis estan en
números vermells. A Buenos Aires
hi ha sectors docents que porten 6
mesos sense cobrar.

LI: Què passa amb la compra
de dòlars?

MR: El govern va restringir les
importacions i la compra de dòlars
perquè els necessita per pagar el
deute extern. Les baralles amb
l’FMI són reals però són frecs, és
més que res retòrica. El que va
fer el govern va ser un canvi
important en 2004 que li va
permetre un respir. Però el deute
va seguir creixent i avui és una
despesa forta i en dòlars. A més
cada vegada apareix un capítol
nou, per exemple ara reobren la
negociació amb els fons voltors,
els que no van acceptar el canvi i
que recentment van retenir la fragata
Llibertat a Ghana. Els judicis
del deute es tramiten a Nova York.
Hi ha bons del deute de la fallida
de 2001 a mans de fons voltors
(comprats per xavalla) que no van
acceptar els termes del canvi de
2004 i van a judici perquè cobrarho
tot. Un jutge ianqui els dóna la
raó i ordena embargar la fragata.
El govern adopta un posat nacionalista,
fa declaracions altisonants
i el Tribunal de Mar ordena
alliberar-la. Però ara el govern
cedeix a la pressió i diu que està
disposat a negociar amb els «fons
voltors».

LI: Com sobreviu el govern?

MR: El principal ingrés del govern
ve del camp en general i la soja
en particular, que segueix amb
preus rècord. També algunes
indústries com l’automotriu. I
després una pressió fiscal enorme
sobre els treballadors, a més de
recórrer a la caixa del ANSES, que
és qui administra els fons de
pensions. 65% recaptació és IVA,
impost als guanys i ANSES.

LI: Com veus l’estatització de
YPF?

MR: Això de YPF és a causa
d’una crisi energètica greu. Aquí
la manca de combustible els caps
de setmana és crònica i la
importació és una despesa enorme
per al govern, que està molt
escàs de dòlars. Repsol estava
fent saqueig, exportava sense
control i no explorava ni invertia
en res. La situació es va tornar
insostenible econòmicament per
al govern, que decideix comprar
la meitat de les accions d’YPF i
presentar-lo com una estatització,
amb to d’èpica nacionalista. Però
el problema continua perquè el
75% de la indústria d’hidrocarburs
continua en mans de Shell, Esso,
Petrobras, Chevron, etc. Al
principi la gent es va mostrar a
favor, avui YPF està augmentant
el preu de la benzina per igualarla
amb les altres.

LI: Com són els judicis als
militars de la dictadura?

MR: Els judicis als «milicos» es
donen a comptagotes, sempre
sobre les mateixes figures. Videla,
Menéndez, Etchecolatz ja van ser
condemnats diverses vegades.
Tot es fa amb molta premsa i amb
Madres i Abuelas de Plaza de
Mayo. Hi ha alguns avenços, com
l’enjudiciament de civils,
condemnes per genocidi (que no
existeix com a delicte en el codi
penal), però el balanç és exigu:
menys de 400 condemnats, la
majoria amb presó domiciliària al
camp o a les seves tremendes
mansions, només unes poques
desenes a presó comú i la resta
continua en llibertat. Perquè un
judici de determinat camp de
concentració surti, implica una
baralla tremenda dels familiars, i,
si surt, han de tornar a declarar
totes les víctimes que ja van declarar
mil vegades. Mentrestant
els «milicos» moren de vells, les
mares també, 400 joves
segueixen apropiats i els
còmplices polítics, eclesiàstics i
principalment empresaris,
segueixen en la impunitat. Julio
López, un dels principals
testimonis per ser presoner en
diferents camps de concentració
des de 1976 a 1979, segueix
desaparegut des el 18 d’Octubre
del 2006. Però, sens dubte, el
discurs dels Drets Humans encara
li dóna rèdit al govern.

LI: En quina situació està la
Lista Bordó ferroviària
d’Izquierda Socialista?

MR: Després de 12 anys de
conducció i dels triomfs de les
eleccions últimes, ens vam transformar
en un referent del
sindicalisme combatiu. Hi ha uns
20 sindicats provincials o
seccionals combatius, alguns lligats
a corrents d’esquerra i altres no,
amb un centenar de comissions
internes en aquesta situació. I
delegats solts que no responen a
la burocràcia. Això és molt, però
mínim comparat amb tot l’univers
sindical que té la burocràcia. Pels
anys i les coses que van passar,
com empresonament improcedent
del Pollo, i la tragèdia amb 51 morts
a Once [el 8 de febrer va ser
assassinat el maquinista que va
declarar com testimoni de
l’accident, l’any passat, que va
deixar 51 morts, pel qual hi han
processats funcionaris i
empresaris afins al govern
argentí] a nosaltres ens coneixen
a tot el país. Per això el Moyano
(Dirigent de la CGT) ens crida per
convocar l’aturada, cosa que ens
permet disputar i pressionar la
burocràcia, impactat en el conjunt
dels treballadors. Tot i això ens
costa estructurar una oposició nacional
al gremi.

Així estan les coses per aquí, jo
ara li dono el biberó a la Juana i
me’n vaig a la meva reunió
d’equip.