Amb una publicitat que no ha tingut cap altre de les iniciatives de l’esquerra fins el dia d’avui, l’Arcadi i la Teresa van presentar, amb tota mena de detalls, el seu procés constituent. La Teresa demanava “només” 100.000 adhesions pel dia de S. Jordi.

"Cap a un procés constituent?" Aquesta era la pregunta que es feia en el debat organitzat per la Fundació d’IC Nous Horitzonts el passat 4 d’abril amb destacats dirigents d’IC, l’exdirigent d’ERC, Ignasi Llorente; el líder del corrent Avancem del PSC, Joan Ignasi Elena; el cap de files d’EUiA, Joan Josep Nuet, és a dir, l’esquerra dels governs tripartits. Pocs dies després, la pregunta tenia resposta amb la iniciativa de l’Arcadi i la Teresa. Ràpidament Joan Herrera, figura pública d’IC, hi declara la simpatia.

Un dels principals objectius diu el manifest de l’Arcadi i la Forcades és “articular una candidatura el més àmplia possible per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya”. Com a mínim sorprèn, hem passat dècades en les quals les candidatures de sempre eren les úniques a obtenir escons al parlament i ara que surt amb força la CUP-AE, ara cal impulsar-ne una altre? Nosaltres diríem lògicament que el cal és potenciar aquest obrint-lo a altres col·lectius. I si venen l’Arcadi i la Teresa a aquesta confluència, benvinguts.

Però com sempre és decisiu dir quins són els objectius de la unitat per respondre definitivament a la pregunta inicial. La resposta és senzilla. Es tracte de trencar amb el capitalisme, terme que no es menciona en cap moment en el manifest, o de cercar una impossible humanització del sistema? Es tracte de potenciar una unió de forces per posar-les al servei de la lluita per aturar els desnonaments, les retallades i els propers pressupostos, o d’un projecte electoral? Si del que es tracte és de fer una coalició essencialment electoral per acceptar la política “del possibilisme dins el sistema i el regim” que IC/EuiA van fer dins el tripartit, la de Saura amb el Mossos, o els acords sobre privatitzacions de la gestió del sistema sanitari o dels principals eixos de la LEC... La resposta és que aquesta unitat, no gràcies.

No cal anar gaire endarrere per exemplificar del què estem parlant, Josep Vendrell d’IC-EuiA, el 13 de març, en la interpel·lació al Govern sobre l’estabilitat pressupostària i el deute (tram. 300-00015/10). Deixa ben clar el tema del deute, dirigint-se al Conseller Mas Culell: “Si vostè m’ha escoltat bé jo no he dit: «No pagui.» Jo li he dit: «És necessari en aquests moments renegociar, plantejar la renegociació, amb les entitats financeres.». Nosaltres sí diríem “no pagui” el deute perquè primer son les necessitats de les persones d’aquest país, els salaris, la vivenda, la sanitat i l’educació.

Si la resposta als problemes i aclariments proposats no és clara, permeteu que podem pensar, que, més enllà de la voluntat de l’Arcadi o la Teresa, puguem ser davant un intent d’avortar un procés real de construcció d’una alternativa política al sistema capitalista i al regim monàrquic que es ve gestant a les CUP-AE, a les CAV, a l’esquerra revolucionària, a tants moviments i a molts treballadors i joves que la veuen necessària. Més aviat estaríem davant la recol·locació d’IC per a fer l’abraçada de l’os als intents de construcció que surten a la seva esquerra. Per això sembla, com a mínim, poc prudent que organitzacions de l’esquerra revolucionària com Revolta hi donin tot el suport.

En poc temps també veurem si efectivament estem davant la voluntat de construir una àmplia unitat per la lluita o no. Es discuteixen els pressupostos amb un pagament del deute que es va menjant les finances i i s’anuncien retallades històriques (més de 4000 milions, la mateixa xifra que ha de retallar el nostre veí Portugal que ha estat “rescatat”) i aleshores haurem de veure si del que es tracte és d’acceptar la “renegociació” amb les entitats financeres o demanar que s’aturi el pagament a aquestes entitats per fer front l’atur i els serveis públics. Si del que es tracta és preparar la mobilització al carrer o d’anar preparant una candidatura.

Aquest article pretén alertar però no vol especular. El pas imprescindible és avençar en la confluència de les 700 persones que omplien el Palau d’Esport d’Olot el passat 17 de març a l’assemblea de la CUP amb les 180 convocades per les CAV i altres entitats el passat 6 a Ripollet. Les dues reunions pretenien la construcció d’un referent polític, en els debats hi havien nombrosos punts de coincidència, punts suficients per avençar plegats, també discussions importants i desacords que caldrà discutir. Aturar uns pressupostos que amenacen acomiadaments massius, privatitzacions, retallades a sanitat i educació pública.. és una tasca que ha d’apropar-nos.