Salameh Kayleh és un escriptor marxista sirià d’origen palestí. El 23 d’abril de 2012 va ser detingut, empresonat i torturat per publicar a Damasc una revista d’esquerres on es deia que "Per alliberar Palestina, volem que caigui el règim".

“Cridem a l’esquerra mundial a recolzar la revolució siriana”

Salameh Kayleh és un escriptor marxista sirià d’origen palestí. El 23 d’abril de 2012 va ser detingut, empresonat i torturat per publicar a Damasc una revista d’esquerres on es deia que "Per alliberar Palestina, volem que caigui el règim". Va ser alliberat després de tres setmanes de detenció i expulsat a Jordània. Va donar llavors entrevistes sobre les tortures que va sofrir en els serveis d’informació de l’exèrcit de l’aire, en el districte d’Al Umawiyin, i fins i tot a l’hospital militar. Salameh Kayleh va néixer a la ciutat palestina de Bir Zeit, prop de Ramalah. Després dels seus estudis a Bagdad, es va instal•lar a Damasc. És autor de nombrosos escrits sobre el nacionalisme àrab, l’imperialisme i l’actitud inacceptable d’una gran part de l’esquerra àrab enfront dels règims dictatorials. Salameh Kayleh havia estat empresonat ja en 1992. Va passar quatre anys a la presó. Va ser torturat i sotmès a aïllament.

El seu procés va tenir lloc en 1996 i va ser condemnat a vuit anys de presó. Va ser alliberat al març de 2000 després d’haver passat els dos últims anys de presó a la presó de Tadmor. Des de la seva sortida, prossegueix el seu combat per la justícia social i les llibertats polítiques a Palestina, als països àrabs i a Síria. Declarava al maig de 2012: “Si poguéssiu veure la força moral dels joves detinguts, fins i tot, després d’haver sofert horribles tortures, comprendríeu que aquest règim no pot sobreviure". És un dels membres del comitè coordinador de la campanya "L’esquerra amb la revolució siriana". L’entrevistem a Tunísia durant el Fòrum Social Mundial.

Lluita Internacionalista- Quin és la naturalesa de la revolució siriana?

Salameh Kayleh. És una revolució d’un poble empobrit i durament colpejat per l’atur. Una revolució popular per desfer-se d’un règim opressor. En els darrers anys el règim havia seguit una política neoliberal que va transformar el model econòmic per basar-ho en el sector serveis i el turisme, en benefici d’una petita minoria. La taxa d’atur està entre el 30 i el 33%, el salari mínim amb prou feines aconsegueix a cobrir una cinquena part de les necessitats bàsiques. El 80% de la població viu en la pobresa. Les revolucions en altres països àrabs van ser una motivació per al poble sirià, que va començar a reaccionar. És una revolució de classes populars contra un règim liberal i mafiós. Les consignes de la revolució no només reclamen llibertat i democràcia, també justícia social.

La repressió del règim ha portat a un procés de militarització del que va començar com una mobilització popular.

Clar, la repressió de les mobilitzacions populars va ser brutal des del principi. El règim va construir la seva estratègia en funció de les conclusions que va extreure de les revolucions a Tunísia i a Egipte: que aquests règims van caure perquè no van llançar una repressió a gran escala contra el poble. Per això Al-Assad va decidir utilitzar des del principi totes les formes de violència per reprimir. Durant els primers mesos ho va fer amb la policia i les milícies, i des de finals de juliol de 2011 va llançar a l’exèrcit per prendre el control de totes les ciutats i pobles revoltats. Després de sis mesos de revolució pacífica, els revolucionaris es comencen a plantejar que cal utilitzar les armes per defensar les manifestacions. Això va suposar la militarització de la revolució. La majoria dels joves que estan armats avui són els que estaven al capdavant de les manifestacions pacífiques. Crec que és alguna cosa natural: els revolucionaris han de trobar mecanismes per respondre a la repressió i defensar-se. Fa poc, fins i tot el règim va reconèixer que al principi era una revolució pacífica. La lluita armada és una resposta a la repressió.

Quins organismes populars han sorgit del procés revolucionari?

La revolució va néixer de forma espontània. El règim mai va sospitar que un poble empobrit podria aixecar-se. Els Germans Musulmans, per exemple, no tenien presència dins del país perquè des de la massacre de Hama estaven reprimits i la majoria vivia en l’exili. La revolució va sorgir d’un poble que no estava polititzat ni enquadrat políticament i que no tenia una experiència revolucionària. Hi ha participació de quadres d’organitzacions opositores, però a nivell individual, no en el marc dels seus partits. També s’han implicat les bases dels partits comunistes, després de trencar amb les seves direccions còmplices del règim. Cap partit juga un paper en aquesta revolució. Una part de les organitzacions ha rebutjat la reclam popular d’enderrocar al règim i defensa una reforma; altres organitzacions s’han aliat amb els Germans Musulmans per reivindicar una intervenció estrangera. Ni els uns ni els altres han pensat una estratègia per organitzar la revolució. Per això són els joves revolucionaris els qui han pres totes les decisions i dirigeixen el procés. En aquest context, hi ha grups de joves marxistes que s’han començat a organitzar per donar una perspectiva. És en aquest marc que es va construir la Coalició de l’Esquerra Siriana i altres grups marxistes que participen en la revolució. Hi ha altres grups de naturalesa progressista, democràtica i laica, però la militarització de la revolució els ha afeblit.

I els germans musulmans han tractat d’imposar-se.

Perquè la lluita armada exigeix un suport financer i logístic, sobretot perquè els joves que la van iniciar no tenien experiència política prèvia ni tampoc preparació militar. Aquest és un dels problemes de la revolució siriana, avui. En aquestes condicions, els Germans Musulmans han tractat d’imposar-se i de controlar la revolució, amb un suport mediàtic i financer dels països del Golf per donar la imatge d’una revolució islamista. Han utilitzat les necessitats financeres d’alguns grups armats per imposar-los consignes islamistes, però malgrat tot segueixen sent febles. Això incita a l’Aràbia Saudita a començar a enviar yihadistes a Síria per fer fracassar la revolució i que no arribi a les seves portes. L’Aràbia Saudita no ha deixat de finançar al règim sirià, fins i tot, després de l’esclat de la revolució. També els altres països del Golf. El seu objectiu és enviar grups islamistes perquè la revolució es converteixi en una guerra confessional. I ara hi ha confrontacions armades entre els grups revolucionaris i els que han vingut de l’estranger. I també hi ha manifestacions populars contra els yihadistes a les zones alliberades.

L’imperialisme ha tractat de frenar l’ona revolucionària a Tunísia, a Egipte, a Líbia i a Síria. Quin paper juga?

En primer lloc cal definir qui és l’imperialisme. Ara com ara, Rússia també juga un paper imperialista. Durant dècades la única potència que tenia un paper a la zona ha estat els Estats Units, però ara les coses han canviat. Des de 2008, els Estats Units han retrocedit a la regió i han decidit que la seva prioritat és el Pacífic. A Tunísia i a Egipte es van recolzar en l’exèrcit per controlar les caigudes dels règims, però en veure que les coses no jugaven al seu favor han buscat altres estratègies, com la sortida iemenita, de substituir al dictador pel seu número dos. A Líbia, Els estats Units no volien la caiguda de Gadafi, però la pressió francesa els va portar a repartir-se els interessos conjuntament amb França: per això, un mes després de la revolució van acceptar la intervenció de l’OTAN. La seva participació a la intervenció militar va ser molt limitada. A Bahrain, Aràbia Saudita va liquidar la revolució. I a Síria, els Estats Units miren més lluny: al principi no demanaven la caiguda del règim, tenien una posició molt ambigua; després van decidir lliurar Síria a Rússia, en el marc del seu repartiment del món. També està França, que intenta recuperar la seva influència a la regió, Turquia, que busca no perdre el que va guanyar en els acords amb Al-Assad i Qatar, que tenia relacions molt estretes amb el règim sirià, pensava que el règim cauria ràpidament, i ha treballat amb França i amb Turquia per trobar una alternativa que preservi els seus interessos.

Tots aquests interessos estan representats en el Consell Nacional Sirià, que està dominat pels Germans Musulmans. Tota la seva estratègia és demanar una intervenció militar estrangera. Però com aquesta no s’ha donat per l’acord entre Rússia i Estats Units, el CNS ha quedat molt afeblit. El principal rol imperialista és el de Rússia, que ha recolzat militar i financerament al règim des del principi.

Com explica aquest suport de Putin a Bachar?

La relació entre Rússia i Síria pràcticament va desaparèixer després de la caiguda de la URSS i, de fet, quan Bachar va arribar al poder va apartar a tots els quadres militars formats a Rússia. Però el règim va recuperar els contactes amb Moscou perquè el defensés en l’escena internacional a canvi de garantir els seus interessos al país, sobretot en el sector del gas i el petroli i la seva única base militar en el Mediterrani, que està en el port sirià de Tartus. Tot apunta que buscaran una solució a la iemenita: substituir a Bachar per un altre alt càrrec del règim i garantir així la seva continuïtat, amb un govern transitori format amb sectors de l’oposició.

Com a palestí, com valora la relació del règim sirià amb l’estat sionista?

Des dels anys 80, l’estratègia del règim sirià s’ha basat en la pau i ha treballat per aconseguir una espècie d’equilibri militar amb l’estat sionista. Durant els anys 90 va haver-hi negociacions, però no van arribar a un acord. Quan Bachar va arribar al poder va haver-hi contactes directes: Mazher al-Assad, germà de Bachar, es va reunir amb generals israelians. En 2005 quan Estats Units va imposar un embargament sobre Síria, el règim va reprendre les negociacions amb Tel Aviv. Diversos polítics israelians van declarar que els Estats Units impedien que els líders israelians establissin contactes directes amb Damasc. Tot això va ser després de l’assassinat de Rafik Hariri, el primer ministre libanès. En aquell moment els Estats Units pensaven ampliar el seu domini a la regió a través de governs confessionals com el de l’Iraq. Però les negociacions secretes del règim amb els israelians mai es van tallar. Després van passar a ser obertes, amb la mediació de Turquia. Però, de l’atac a la Flotilla, Erdogan va començar a alçar la veu contra Israel i va ser Bachar qui va viatjar a Istanbul per demanar que no trenqués les relacions. El règim utilitzava a Hamàs i Hezbollah només per a pressionar a Israel per arribar a un acord.

La seva organització, la coalició de l’esquerra siriana, va publicar una Carta oberta a l’esquerra mundial reclamant un suport per a la revolució siriana.

Cridem a tota l’esquerra mundial a tenir una posició unificada i clara en suport a la revolució siriana. En la carta hem tractat d’analitzar les posicions d’aquells sectors de l’esquerra que recolzen al règim assegurant que és víctima d’una conspiració imperialista. Rebatem aquests arguments per explicar la naturalesa de la revolució. Espero que hi hagi un diàleg seriós per arribar a construir una aliança de l’esquerra àrab i mundial en suport a la revolució siriana i a l’esquerra siriana perquè pugui jugar un paper més important en el procés. Espero que el congrés que es celebrarà a Tunísia al proper mes de juny contribueixi a aquest debat. Vull agrair l’esforç de Lluita Internacionalista en l’impuls d’aquesta campanya.