Si no haguessin mort prop de
400 persones, el senyor David
Mayor seria considerat un valent
emprenedor disposat a generar
llocs de treball a un lloc tan exòtic
com Bangla Desh. De no ser per
la catàstrofe del dijous passat,
el dia a dia de les obreres que
passen entre 10 i 12 hores
diàries, 6 dies a la setmana,
tancades davant d’una màquina
de cosir no seria notícia. Sembla
que cada país, cada realitat, té
un llindar de morts a partir dels
quals pot ser notícia als nostres
mitjans de comunicació.

Les empreses internacionals que
s’han vist involucrades amb
l’esfondrament de l’edifici «Rana
Plaza», ja sigui perquè s’han trobat
etiquetes seves entre les runes,
com és el cas de El Corte Inglés,
Benetton o Mango, ja sigui perquè
figuraven com a clients a la pàgina
web d’alguna de les fàbriques
sinistrades, com Wal-Mart,
Carrefour o C&A, s’afanyaran a posar
en marxa els seus mecanismes
de Responsabilitat Social. Primer per
convèncer-nos que no eren els
clients principals i que la seva relació
amb les fàbriques ensorrades era
anecdòtica, després per transmetre
als consumidors i a les consumidores
que es tracta d’un desgraciat
accident i que ells fan tot el possible
perquè la seva cadena de
subministrament a Bangla Desh,
Xina, Índia, Indonèsia o Pakistan,
sigui segura i estigui neta
d’explotació laboral.
Finalment, no
es cansaran de repetir
que, malgrat no ser
clients importants de la
fàbrica on es va produir
la desgràcia accedeixen
voluntàriament a participar
del fons de
compensació a les
víctimes.

Una premonició? No.
Vuit anys rebent les
mateixes explicacions
cada cop que denunciem
negligències, que
publiquem informes o que
lamentem morts per
incendis o
esfondraments. És igual que sigui
a Bangla Desh que a Marroc. Les
denúncies i les crítiques s’estavellen
sempre amb una «Responsabilitat
Social» reactiva que intenta
minimitzar el risc de danys a la
imatge corporativa.

La catàstrofe del «Rana Plaza»
ve precedida d’un constant
degoteig de morts en incendis i
esfondraments. L’abril de 2005, la
fàbrica Spectrum de Dhaka es va
enfonsar matant 64 persones i
deixant-ne 70 greument ferides. El
propietari havia decidit uns anys
abans construir un pis addicional a
l’edifici de 4 plantes, el dia de la
desgràcia les treballadores van alertar
de les esquerdes però ningú les
va escoltar. La construcció es va
enfonsar a una hora en què
oficialment tothom havia acabat la
seva jornada però les cadenes
globals de producció no entenen
d’horaris. A Spectrum es produïa
roba per a Inditex, Carrefour, Invest,
KardstadtQuelle, New Yorker,
Cotton Group, Scapino, entre
d’altres. Al 2006, a Chittagong un
incendi va matar 50 persones
treballadores i en va ferir 100 més.
També al 2006 van morir 19 persones
a l’esfondrament del Phoenix
Building a Dhaka.

Al febrer de 2010, una fàbrica
proveïdora d’H&M, Garib & Garib
va ser la trampa mortal de 21 persones.
També es van trobar
evidències de producció per El Corte
Inglés, però l’empresa espanyola
va assegurar que es tractava d’una
comanda de mostra. Al desembre
de 2010, van morir 29 persones a
l’accident de That’s It Sportwear,
una fàbrica que treballava per firmes
nord-americanes com The
Gap, VF Corporation, JC Penney,
Philips Van Heusen (propietària de
Tommy Hilfiger), Abercrombie &
Fitch. El setembre de 2012
s’incendiava Ali Enterprises al
Pakistan i van morir prop de 300
persones cremades. Al novembre
de 2012, a l’incendi de la fàbrica
Tazreen, també a Pakistan, van
morir 112 persones que cosien roba
per C&A, KIK i Walmart entre
d’altres firmes.

No són accidents. Són
conseqüències d’un sistema de
producció fonamentat en
l’explotació de la misèria. Els salaris
d’una obrera de Bangla Desh no
superen els 30 euros mensuals i fa
uns horaris interminables de 10 a
12 hores diàries durant sis dies a la
setmana. Es tracta majoritàriament
de noies joves i les seves «carreres»
laborals són molt curtes degut a
que el mercat expulsa a les que es
fan grans perquè són massa lentes
o perquè comencen a tenir
problemes de visió o de coordinació
òcul-manual. Les protestes són
molt difícils d’articular perquè les
llibertats sindicals no estan
garantides. La repressió
governamental es constant i les
organitzacions que lluiten pels drets
laborals estan perseguides. Els
membres del Bangladeshi Center
for Worker Solidarty (BCWS), que
forma part de la xarxa de la
Campanya Roba Neta
internacional, han
sigut objecte de
detencions il·legals i
tortures en repetides
ocasions, i l’abril de
2012, Aminul Islam va
aparèixer assassinat
amb signes evidents
de tortura.

En aquest context,
no es difícil
comprendre perquè
les obreres del Rana
Plaza van entrar a
l’edifici malgrat haverhi
vist escletxes i
haver-ne alertat als seus superiors jeràrquics. No hi ha
elecció i el salari, tot i que pobre,
és imprescindible per sobreviure.
La crisi del camp fa que les noies
joves emigrin a les ciutats a buscar
feina a les fàbriques per complementar
els ingressos de les
seves famílies. Sovint per poder
oferir estudis al primer fill home tot
i que molts cops només
aconsegueixen ingressos per la
seva pròpia subsistència.

Les firmes internacionals es
posicionaran davant dels fets com
si d’un malaurat accident es
tractés. Fins i tot emprendran,
sempre voluntàriament, mesures
per evitar que es treballi en
edificacions tan perilloses. De fet,
sense tragèdies d’aquesta magnitud,
els informes sobre explotació
laboral tornaran a quedar en un
armari (o en un servidor) fins a la
propera, amagats darrera la seva
Responsabilitat Social Empresarial,
les col·leccions «conscients» com
la que fa poc va llençar H&M per
rentar-se la cara, o els grans
pactes grandiloqüents com el que
Inditex va signar amb la
Confederació Sindical Internacional.
Les deslocalitzacions, la
indústria del treball precari i gairebé
esclau, l’orientació de les
economies a l’exportació per
aconseguir divises i per retornar
deutes, no són vies cap a al
« d e s e n v o l u p a m e n t » . L e s
promeses que fan els governants
que potencien la inversió
estrangera mai no es fan realitat.
La industrialització pot comportar
creixement econòmic però no
democratització ni una distribució
justa dels guanys.

De la mateixa manera que
als països europeus en crisi es
força als treballadors i a les
treballadores a acceptar radicals
reformes laborals i retallades brutals
dels drets socials, a Bangla Desh
es criminalitzen els moviments de
protesta davant de l’opinió pública
perquè «espanten als inversors
internacionals», al Marroc es diu
obertament que els sindicats i les
organitzacions defensores dels
drets laborals són culpables del
tancament de fàbriques i
a Cambodja es reprimeixen
durament les
mobilitzacions d’obrers i
obreres en pro d’una pau
social imprescindible per
al «progrés» econòmic.

L’organització i la lluita
col·lectiva de les
treballadores és imprescindible,
ja prengui forma
de sindicat, d’assemblea,
de grup clandestí o
d’associació, i no podem
acceptar la Responsabilitat
Social Empresarial
com a resposta. Els drets
laborals i els drets
humans no han d’estar
condicionats a mesures
voluntàries adoptades per
les empreses transnacionals
que es beneficien
de la repressió i la
misèria i els sindicats
«majoritaris» disposats a
jugar a aquest joc, o no han entès les
normes o miren per interessos
particulars de les seves
gerontocràcies.

El 1r de maig els obrers i obreres
de Bangla Desh sortiran al carrer per
denunciar el total menyspreu amb que
empresaris locals i firmes
internacionals tracten a la classe
treballadora. Per què sortiran els
sindicats majoritaris de les
«democràcies occidentals»? Què
mobilitza als sindicats de la
Responsabilitat Social?

Albert Sales.

Campanya Roba Neta

http://albertsales.wordpress.com