Articles d'actualitat de la UIT-QI




Articles d'actualitat sobre Ucraïna



NI VIOLÈNCIA PATRIARCAL, NI OPRESSIÓ COLONIAL. LES TREBALLADORES AMB LA RESISTÈNCIA PALESTINA



Esteu aqui : Portada » Temes » Sindical

SEAT: 13 delegats de CCOO marxen a USOC

Sense mobilització, creix el sindicalisme groc

Josep Lluis del Alcazar, 2 de juliol de 2013




El que passa a la SEAT és un
referent del que passa dins el
moviment obrer. És per aquest
motiu important analitzar
l’avenç del sindicalisme
corporatiu, amb la fugida de
delegats de CCOO a constituir,
un sindicat d’empresa, el
Sindicat de Treballadors de
SEAT (STS) que s’han integrat
a la USOC, que passa a ser la
segona força sindical a la
empresa, per darrere d’UGT.

Aquest és un motiu de
preocupació i reflexió.
Les eleccions del 2011 venien
precedides per una intensa
campanya per l’inici de la producció
del Q3 a l’estiu. En el 2009, després
que grans pressions de la patronal i
fortes subvencions dels Governs
central i autonòmics, van imposar -
mitjançant referèndum- fortes
concessions laborals. L’objectiu
polític i empresarial anava més enllà
de la SEAT, calia passar un missatge
clar als treballadors/es: «si voleu conservar
el vostre lloc de treball s’ha
d’acceptar –sense discutir- els
dictats de la patronal». Després de
SEAT, Nissan va prendre el relleu, a
principis del 2011. Després de deixar
colar el possible tancament de la
planta a Zona Franca, tornava a
imposar, amb referèndum inclòs,
nous retrocessos històrics.

A febrer del 2011, la UGT
aconseguia a les eleccions de SEAT
una pujada en delegats que li
permetia, per primera vegada,
obtenir la majoria absoluta, tan a
SEAT Martorell amb 22 delegats,
com a l’intercentres, amb 41
delegats. CCOO i CGT retrocedien.
En paral·lel es feien les de Nissan.
Un sindicat corporatiu, el Sigen,
afiliat a la USOC, era l’únic sindicat
que pujava a Zona Franca de Barcelona
(passava de 9 a 11), mentre
la resta de sindicats perdien, el que
menys UGT. Sigen-USO, amb 27
delegats en tots els centres de la
multinacional fregava la majoria absoluta,
sobre els 55 totals.

Han continuat els xantatges
patronals, cada cop amb menys
resistències i arribà el trencament
de CCOO, particularment greu a
Martorell. Perd 7 delegats dels 11
que li quedaven en el 2011i queda
relegada a quarta força sindical de
la fàbrica, per darrera de la CGT
amb 6. Amb altres 6 delegats que
trenquen d’altres centres,
constitueixen el STS que s’integra
a la USOC. El secretari general de
STS-USOC i membre del comitè
d’empresa, Manolo Gálvez, justifica
la ruptura per la «falta
d’autonomia» de la secció sindical
a l’hora de negociar i per pressions
de la direcció de CCOO, però les
preses per la ruptura semblen tenir
més a veure amb la possible
assignació d’un nou model en els
propers mesos, i com explica sense
embuts el secretari general de la
Federació Estatal d’Indústria d’ÚS,
Pedro Ayllón la USOC té «el model
idoni de sindicalisme per a una
multinacional, sigui japonesa o
alemanya».

Les multinacionals sempre han
recolçat i necessitat el model
pactiste i desmobilitzador de CCOO
i UGT, per imposar innombrables
retrocessos de les condicions
laborals. Però un cop més s’ha
demostrat allò que «Roma no paga
a traïdores», que la patronal no es
casa amb ningú ni viu de reconèixer
serveis prestats, i no té cap problema,
quan ja no li serveixen o son un
obstacle per anar més lluny, en
desfer-se’n dels seus vells aliats, per
potenciar un sindicalisme groc lligat
als interessos de l’empresa, quan no
prescindir del sindicalisme si pot ferho.

Desmobilització i
fragmentació de la classe
obrera

Ara la pregunta és obligada: Com
s’ha arribat a aquesta situació? La
dinàmica de mobilització o la
desmobilització no és una cosa
només d’una empresa, per gran que
sigui com SEAT o NISSAN. La
dinàmica s’imposa des del xoc entre
els interessos globals de la classe
treballadora front la patronal i el
govern situat al seu servei. Al llarg
dels anys, l’entreguisme i el pactisme
de CCOO i UGT han anat
permetent reforma rere reforma,
retrocés rere retrocés i el que és més
important, han contribuït a la
fragmentació de la classe obrera,
amb diferències substancials
d’interessos que la dividien
objectivament, que permetien que un dia la majoria acceptés el discurs
de les direccions sindicals
majoritàries que calia deixar caure
«els eventuals», demà que calia una
nova escala salarial «pels nous»,
més i més subcontractacions, un
altre dia l’entrada d’ETTS... i, en
conseqüència creaven infinitat
d’interessos materials concrets que
permetien una profunda divisió com
a classe i el seu debilitament. La
patronal i el Govern sap que més
enllà de guanyar o perdre un punt
de beneficis, el que cal és debilitar
l’enemic de classe, demà ja caurà
no un punt, sinó dos o tres o molts
de cop, com ara!

Fins on pot arribar aquesta espiral
de degradació/divisió de la nostra
classe? Ningú ho sap, la patronal
sempre pensa una nova mesura per obreaugmentar
la plusvàlua que ens
treu. I si el retrocés continua, un
dia li sobrarà el mateix sindicalisme
de la USOC, perquè per què no
reduir els costos que suposen els
seus alliberaments...? El límit
només el posa la lluita dels
treballadors/es, la lluita de classes
a nivell de la fàbrica i a nivell general.
No hi ha punt entremig, o ens
deixem prendre tot i caiem a
condicions d’esclavatge o no hi ha
altre camí que la lluita.

Reconstruir la confiança en
la lluita, organitzar.

La SEAT ha estat referent indiscutible
de la lluita obrera. La por i
l’individualisme per mirar de salvarme
és el pitjor dels camins, per què
cada cop que retrocedim o perdem
companys/es tots i totes som més dèbils per la següent confrontació.
No serveix la resignació, serveix
canviar l’actitud de lluita, recuperar
la confiança en la lluita i tot
comença amb l’organització, en el
debat col·lectiu, en la recuperació
de les assemblees. L’organització
és també la construcció del
sindicalisme combatiu com la CGT
o construir corrents d’esquerra als
sindicats majoritaris tot exigint un
canvi de política, també implicar-se
en construir una alternativa política.

Ens cal una política per reunificar
els sectors de treballadors que
estan dividits i rebutjar tot
sectarisme que introdueixi obstacles
a la lluita.

Josep Lluis del Alcazar

Anar a la versió en castellà