Syriza, Coalició de l’Esquerra Radical
grega que agrupa a partits i
organitzacions sorgides de
l’eurocomunisme, el maoisme,
l’ecologisme i el trotskisme, va
aixecar importants expectatives en
amplis sectors dels treballadors i de
l’activisme polític, dins i fora de
Grècia, després de les eleccions de
maig i juny de 2012. La coalició va
ser la segona força, amb 72 escons,
i un 27% dels vots, i va trencar el
bipartidisme en què s’alternaven el
PASOK i Nova Democràcia –que
ara comparteixen govern-, des de
la fi de la dictadura dels Coronels el
1974. Aquesta ruptura amb el
passat, a més, arribava amb un
discurs enfrontat a les polítiques
d’ajustament imposades per la
troica (Comissió Europea, Banc
Central Europeu i Fons Monetari
Internacional). El passat mes de
Juliol es va celebrar el congrés en
que Syriza es convertia en partit
polític... deixant el discurs inicial
reduït a això, a un discurs.

Grècia entre el segon i el
tercer rescat

La situació a Grècia és
d’emergència per a molts sectors
de la població. L’atur oficial supera
el 27%, i afecta més de 1.300.000
treballadors (sobre una població de
11,5 milions), i supera el 62% entre
els joves; les previsions oficials parlen
d’un creixement negatiu del 4%
aquest any i s’estima que el poder
adquisitiu està en nivells propers a
la meitat dels de fa 5 anys;
l’associació de pymes preveu
40.000 nous tancaments de
negocis fins a final d’any, que
arribarien a un total de 90.000. I el
deute grec, de gairebé 304.000
milions d’euros, el 156% del PIB,
continua creixent per efecte dels alts
interessos, els rescats i el dèficit
públic augmentat per les
privatitzacions.

El país va ser rescatat per segona
vegada, amb 6.800 milions d’euros,
a principis de l’estiu. Les exigències
de la Troica per al segon rescat van
ser iniciar un procés de 25.000
acomiadaments en el sector públic,
accelerar la privatització
d’infraestructures com els
aeroports, i la reducció/liquidació
d’organismes públics, com la cadena
pública de ràdio i televisió ERT.
Precisament el tancament de ERT,
amb més de 2.500
acomiadaments, va ser respost
amb l’ocupació i posada en
funcionament pels treballadors, que
va aixecar un gran moviment de
suport i una nova vaga general el
passat juny. Alhora els treballadors
públics (serveis de neteja, policies
locals...) mantenien la vaga contra
els acomiadaments. El
govern, que acabava
de militaritzar la vaga
d’ensenyament el
mes de maig,
amenaçant als
mestres amb la presó
en cas de no acudir al
treball (com havia fet
abans amb els
treballadors del metro
i amb els estibadors
portuaris), va entrar en
crisi i el partit DIMAR
( Esquerra
Democràtica) el va
abandonar, deixant a
Nova Democràcia i el
PASOK, amb una
ajustada majoria en el
Parlament de 153 vots, sobre un
total de 300, molt afeblits. En aquest
context es va celebrar el congrés
de Syriza, convocat amb caràcter
urgent al maig.

Un congrés que consolida el
gir a la dreta

L’evolució de Syriza des de la seva
última conferència al novembre de
2012, ha estat un progressiu intent
de llimar aspectes del seu programa
per a presentar-se com alternativa
de govern “creïble i responsable”.
Dirigents de Syriza han
remarcat en les seves intervencions
públiques que estan disposats, una
vegada arribin al govern, a negociar
els aspectes bàsics del programa
(com l’anul•lació dels
memoràndum), i asseguren que no
prendran “decisions unilaterals”. El
mateix Alexis Tsipras, president de
Syriza, ha realitzat últimament
viatges a Alemanya, per a entrevistar-
se amb el ministre Schaüble, i
als EUA on s’ha reunit amb
representants del FMI, evidentment
amb objectius similars. A les creixents
crítiques contra Tsipras per tenir un
discurs “radical i agressiu” cap a dins
i un altre més “realista i moderat”
cap a fora, cal afegir el
descontentament i la desorientació
que va originar la retirada del suport
a la vaga dels ensenyants del passat
maig, aprovada per més del 90%
en assemblees excepcionalment
massives, prohibida pel govern, i que
els sindicalistes de Syriza van ser
claus per a desconvocar.

Aquest gir explica que el congrés
de juliol fos convocat amb menys de
dos mesos, sense gairebé temps
perquè la militància -que ha crescut
enormement durant els últims
mesos- pogués preparar-lo, i sense
afrontar temes polítics clau, com el
derrocament del govern i la convo -
catòria de noves eleccions, plantejats
per sectors de la coalició. L’objectiu
era convertir Syriza, ja com a partit,
en un aparell electoralista fortament
centralitzat i presidencialista, i tallar
el desenvolupament de les
tendències d’esquerra abans que
aquestes poguessin prendre força.

El tema principal del congrés va
ser aquest, amb l’adopció d’uns
estatuts i un programa comuns.
Syriza continua pronunciant-se
formalment contra els
memoràndums i les privatitzacions,
per l’auditoria del deute per a diferenciar
la part legítima de la
il•legítima (anul•lar la il•legítima i
aplicar/negociar una moratòria a la
resta), a favor de la renda bàsica i
d’ajudes a tots els aturats (que es
finançarien amb un nou sistema fiscal
que inclogui, per exemple,
l’Església), i per una política de
recuperació econòmica amb
augment de la despesa social i
suport a la producció ecològica i
sostenible, especialment l’agrària. El
programa eludeix conscientment la
nacionalització de la banca i altres
aspectes anticapitalistes, que enuncia
com a generalitats i només
parcialment i amb ambigüitats com
el ‘control social’, que no es concreta,
i certes penalitzacions a
activitats financeres concretes.

Les tendències són formalment
reconegudes, i es vota la dissolució
“amb acord” dels partits i
organitzacions de la coalició en el
nou partit Syriza-EKM (Front Social
Unitari). El President és triat pel
congrés i no pels òrgans de
direcció, com ho era fins llavors. Això
suposa l’enfortiment d’Alexis Tsipras,
que va obtenir el 74% dels vots
vàlids (va haver-hi vots nuls), tot i
que en les votacions per a la nova
direcció la Plataforma d’Esquerres
va obtenir el 28% dels vots per al
Comitè Central, enfront del 65% de
la llista de Tsipras.

La Plataforma d’Esquerres va presentar
esmenes sobre la no
legitimitat i el no pagament del
deute, sobre la possible sortida de
l’euro i l’eurozona, la nacionalització
de la banca i l’anulació de les
privatitzacions. També es va pronunciar
per un govern netament
d’esquerres, sense partits de centre
o de la burgesia sobiranista. No
obstant això, els seus plantejaments
van ser rebutjats, de manera que el
Congrés es va tancar amb un
enfortiment del pla de Tsipras de
“centralizació” com a partit i
preparació de l’aparell per a presentar-
se com "l’alternativa responsable
de govern".

Va comptar també amb el suport
internacional del Front de Gauche
francès, o d’IU i ICV de l’estat
espanyol, forces que intenten
projectar l’èxit electoral de Syriza a
Grècia als seus propis països i
coalicions, compartint aspectes
programàtics essencials, com
l’auditoria del deute il.legítim, i la
mateixa claudicació en temes clau
com l’euro i la UE, o la
nacionalització de la banca.

Davant el tercer rescat

El setmanari alemany Der Spiegel
citava a l’agost un document del
Bundesbank, segons el qual serà
necessari un tercer rescat a Grècia,
com a molt tard a principis del 2014,
cosa que contradiu el discurs oficial
de la UE. L’actual govern ha
deixat clar a la troica que està
disposat a continuar aplicant les
mesures contra els treballadors i el
poble grecs que acompanyen els
rescats, per dures que siguin; però
l’estabilitat política pot ser difícil de
mantenir en el pròxim període
davant noves vagues i mobilitzacions en resposta als nous
atacs.

Després de la crisi de l’estiu, i amb
la debilitat del govern, és possible
que Syriza es trobi davant la
possibilitat de formar govern abans
de l’esperat. No obstant això,
aquest govern, sigui en coalició o
sigui de Syriza en solitari, aplicarà
un programa rebaixat que evitarà
els temes clau. No hi ha solució per
als treballadors i treballadores que
pateixen les polítiques d’ajustament
si no és amb l’aplicació d’un programa
decididament anticapitalista
que afronti l’anul•lació dels
memoràndum i privatitzacions, el
no pagament del deute i la ruptura
amb la UE, la nacionalització de la
banca i el control de l’activitat
econòmica per a orientar-la a
resoldre els problemes dels
treballadors i treballadores i dels
sectors empobrits. Syriza no ho
farà, i les expectatives que va crear
la fallida del bipartidisme, a Grècia i
a Europa, es veuran una altra
vegada frustrades. És necessària la
unitat de les forces revolucionàries
per a construir des de ja l’alternativa
política a Syriza.