James P. Cannon, històric
dirigent del Socialist Workers
Party nord-americà, va fer
una sèrie de conferències a
principis dels anys 40,
recopilades sota el títol de
"La història del trotskisme
nord-americà". A continuació
reproduïm uns quants
fragments del capítol que
relata la vaga de camioners i
ajudants de Minneapolis de
1934, dirigida pels camarades
nord-americans.

(...) Minneapolis era una notòria
ciutat comercial. Durant 15 o 20
anys ni una sola vaga havia
triomfat. Fins i tot als sindicats de
la construcció, potser un dels
sindicats més estables i efectius,
se’ls mantenia a ratlla i lluny de
les obres importants. Era una
ciutat de vagues perdudes,
negocis pròspers, salaris miserables,
hores robades i un feble i poc
efectiu moviment sindical d’oficis.

La vaga de Maig

(...) Al maig la vaga de camioners
va explotar. Els patrons, molt
complaguts per una llarga
dominació sense sobresalts van
creure que tenien el sindicat
confós en una trama de
negociacions que tendien a una
demora indefinida, però la nostra
gent els va tallar de cop.
El modern moviment obrer ha de
ser dirigit políticament perquè està
sempre enfrontat al govern. La
nostra gent no creu en no-res ni
en ningú, excepte en la política de
la lluita de classes i en la capacitat
dels treballadors de preservar la
seva força i solidaritat.

Conseqüentment, esperaven des
del principi que el sindicat hauria
de lluitar pel seu dret a existir, que
els patrons no regalarien cap
augment de salaris o reducció
d’hores sense pressió.

La vaga de maig va durar 6 dies
intentat aconseguir una concessió
equivalent dels patrons, però s’hi
han negat. Penso que el millor que
poden fer és fer més concessions:
l’opinió pública s’està girant en
contra seva". I aleshores
pressionen i amenacen: “hauríem
de publicar un article contra la
vaga als diaris...” Després duen els
pobres novells a les sales de reunió,
els tenen allà hores i hores i
els atemoreixen. Un dels seus
paranys favorits era reunir dirigents
de vaga immadurs en una sala,
jugar amb la seva vanitat i induirlos
a signar compromisos pels
quals no estaven autoritzats.

Convencien els líders de les vagues
que eren "grans jugadors"
que havien de prendre una "actitud
responsable". Sabien que les
concessions fetes pels líders en
una negociació molt rarament poden
anul·lar-se. No importa quant
s’hi oposin els obrers, el fet és que
els dirigents hagin fixat en públic
la posició del sindicat i creat
desmoralització a les seves files.

El Daily Organize

(...) Els vaguistes de Minneapolis
publicaven la seva pròpia premsa
diària, un tabloide de dues pàgines
que contrarestava completament
la premsa capitalista. Més d’una
vegada, entre la multitud que es
reunia al voltant de les casernes
de la vaga quan estava a punt de
i es va arribar a un acord ràpid.
Vam sostenir -i crec que amb tota
justícia- que un grup de
treballadors que en la primera batalla
guanyen el reconeixement del
seu sindicat, i sobre aquestes bases
poden construir i reforçar la
seva posició, han complert els
objectius de l’acció i no havien de
sobrevalorar la seva força i córrer
el perill de la desmoralització i la
derrota.

Els patrons van arribar a la
conclusió que havien comès un
error. L’Aliança de Ciutadans,
l’organització general dels patrons
i els que odien als treballadors, es
va mantenir provocant i incitant els
patrons de la indústria del transport
a trencar l’acord. La direcció del
sindicat comprenia la situació. Van
començar a preparar una altra
vaga...

En el nostre moviment no
juguem amb la idea absurda que
només aquells que estan
directament connectats amb un
sindicat poden ajudar. Les vagues
modernes necessiten una direcció
política més que cap altra cosa.
Si el nostre partit es mereixia existir,
havia d’anar a ajudar els
camarades locals. Els dirigents
sindicals, especialment en temps
de vaga, sofreixen la pressió de
milers de detalls. Un partit polític,
per contra, s’eleva sobre els detalls
i treu conclusions dels successos
principals.

La vaga de juliol i agost

(...) La vaga va començar el 16
de juliol, i va durar 5 setmanes. Els
mediadors del govern s’aprofitaven
de la ignorància i inexperiència i
de la falta de visió política dels
dirigents locals. Tenien una rutina,
una fórmula per atrapar incauts:
"No els demano que facin cap
concessió a la patronal, sinó que
em donin una concessió a mi per
poder ajudar-los". Quan han
obtingut alguna cosa, diuen: "He sortir la nova edició de l’Organizer,
hom podia escoltar coses com
aquestes: "Mira què diu
l’Organizer, ja et vaig dir que la
història del Tribune era una maleïda
mentida". Aquest poderós
instrument no li costava al sindicat
ni un penic. Es distribuïa
gratuïtament, però gairebé tots els
obrer simpatitzants ens donaven
des d’un níquel fins a un dòlar per
exemplar...

Hi havia un editorial amb les
lliçons de les últimes 24 hores.
"Això és el que ha passat. Això és
el que ve. Aquesta és la nostra
posició". Els treballadors en vaga
estaven armats i preparats per
qualsevol moviment dels mediadors
o del governador Olson. Seríem
marxistes molt pobres si no
poguéssim veure-hi vint-i-quatre
hores a l’avançada.

El governador Olson

(...) D’una banda, suposadament
era un representant dels
treballadors; per un altra, era un
governador d’un estat burgès,
temerós de l’opinió pública i dels
patrons. Estava atrapat entre la
seva obligació de fer alguna cosa,
o d’aparentar fer alguna coseta
pels treballadors, i la seva por que
la vaga se sortís dels seus límits.
La nostra política va ser explotar
aquestes contradiccions: exigir-li
coses perquè era un governador
obrer, prendre tot el que ens podia
donar i demanar-li cada dia més
coses. D’altra banda, el vam atacar
i criticar per cada moviment
en fals. Els buròcrates sindicals
estaven morts de por: "penseu en
les dificultats de la seva posició".
Empès i pressionat per ambdues
parts, temerós d’ajudar als obrers
i temerós de no fer-ho, Floyd Olson
va proclamar la llei marcial i va frenar
la circulació de camions. Se
suposa que això era a favor del
bàndol obrer. Va permetre que
circulessin camions amb permisos
especials; això era per als patrons.
Els piquets es van comprometre
a frenar als camions. Aleshores,
la milícia del governador va entrar
als locals de la vaga i va arrestar
els dirigents.

Nous mediadors

Van enviar un tal Dunnigan en
aquesta situació. Després
d’intentar que claudiquessin els
dirigents, va llançar una proposta
amb el compromís d’un augment
de salaris. En això va arribar un
altre dels asos dels negociadors
de Washington, un prelat catòlic
anomenat Pare Haas, que es va
sumar a la proposta. Els vaguistes
la van acceptar immediatament.
Els patrons es van oposar a la
proposta del govern. Els vaguistes
van explotar la situació mobilitzant
l’opinió pública a favor seu.

Quan el pare Haas va descobrir
que no podia pressionar amb èxit
la patronal, va decidir pressionar
els vaguistes: "la patronal no
cedirà. La vaga ha d’acabar". Els
dirigents li van respondre: "Un
acord és un acord. Acceptem el
pla Haas-Dunnigan. Estem lluitant
pel seu pla". El pare Haas va
utilitzar una altra amenaça habitual:
"Apel•larem a la base del
sindicat en nom del govern dels
Estats Units"... Aleshores van preparar-
li un míting per a ell. Així que
el pare Haas va acabar el discurs
es va desencadenar la tempesta.
Gairebé el van fer fora del míting.
Es va rentar les mans i se’n va
anar de la ciutat. Els vaguistes
van votar per unanimitat
condemnar el seu intent traïdor de
fer naufragar la vaga i el sindicat.
Dunnigan estava acabat, el Pare
Haas també. Van enviar un tercer
mediador federal que en pocs
dies va elaborar un acord que era
una victòria substancial per al
sindicat.

La gran vaga va acabar
després de 5 setmanes de dura
lluita. Dos treballadors van ser
assassinats, nombrosos ferits,
trets, cops als piquets en la batalla
per mantenir els camions
parats. Es va suportar una gran
quantitat de dificultats, de
pressions de tot tipus, però
finalment el sindicat va sortir
victoriós, fermament establert,
construït sobre bases sòlides com
a resultat d’aquestes lluites.
Pensem, i ho vam escriure més
tard, que aquesta va ser una gloriosa
reivindicació del trotskisme
en el moviment de masses.

James P. Cannon