Entrevista amb Yassin al-Haj Saleh, escriptor i activista sirià. Presoner polític de Bashar Al- Assad durant 16 anys, entre el 1980 i el 1996. Ha viscut a Istanbul aquest últim any. Realitzada per LI i l’IDP de Turquia.

IDP i LI.- Obama amenaça amb atacar al ISIS a Síria… i el règim de Assad ho saluda oferintse a si mateix com a aliat d’Occident contra el terror. Iran juga de la mateixa manera.

YH.- Sempre he pensat que la millor manera d’actuar contra el ISIS era ajudar als sirians contra el règim d’Assad. No només perquè el règim és tirànic i sectari, sinó perquè de fet és un règim terrorista, que utilitzava als grups feixistes jihadistes i els manipula a l’Iraq i el Líban en els anys anteriors a la revolució siriana.

Percebo els plans d’atac occidentals contra l’ISIS sense ajudar als sirians contra Assad, sense abordar les arrels polítiques i socials de la lluita siriana, com una altra traïció cap al nostre poble, després de tres anys demanant ajuda contra el règim criminal. No hem d’oblidar la vergonyosa reacció d’occident després de la massacre química de fa un any. L’ISIS va capitalitzar molt, amb les seves maneres inhumanes, al tractar aquest crim atroç.

IDP i LI.- Com pots explicar el ràpid creixement de l’ISIS? Quin paper va jugar en la 5ª columna de la revolució siriana?

YH.-No hi ha una explicació simple pel seu creixement. Primer, han augmentat les tendències nihilistes en la consciència de molts sirians (i iraquians). És el resultat de llargues injustícies i la falta de confiança en la institució mundial. Segon, l’ISIS té un projecte, una espècie de ‘’construcció nacional’’, aplicada amb una cruel determinació. Tercer, el règim d’Assad es va alegrar de l’auge de l’ISIS, una entitat ultra extremista que dóna credibilitat al seu discurs de lluita contra el terrorisme. És un fet conegut que actualment el règim evita a l’ISIS, atacant només a la resistència contra el règim i l’ISIS mateix.

L’ISIS, els molts membres del qual eren baazistes iraquians, és beneficiós per al règim perquè és una màquina de matar, encara que menys efectiva que el règim d’Assad, l’iguala en brutalitat i el sobrepassa en el caràcter espectacular dels seus crims. Destrueix els moviments populars similars, segresta o assassina als activistes contra el règim, i és l’única cosa al món de la qual es pot dir justificadament que és pitjor que el propi règim.

IDP i LI.- Tres anys després que comencés la revolució, molts sectors polítics afirmen que la revolució es va convertir en una guerra civil sectària. Estàs d’acord amb aquesta idea? Com consideres l’actual situació de la revolució siriana?

YH.-És cert que hi ha un gran element sectari en la lluita siriana, que ha incrementat la seva presència en els últims 2 anys. Però el món de les sectes no està separat del món de classes. El sectarisme a la meva manera de veure és una ideologia de classe i no una ideologia de la identitat. És una eina per dividir els moviments populars i per protegir el sistema social i polític establert sobre la base de privilegis i a la monopolització del poder i la riquesa. Això és cert per al règim, però també per a certs grups que lluiten contra ell. Empren el sectarisme com a mètode per mobilitzar a la gent sota el seu lideratge.

La situació ara mateix és molt difícil. L’estructura nacional de la lluita va col•lapsar en els últims dos anys. Tenim iranians, libanesos, iraquians i uns altres lluitant contra el règim, i yihadistes de molts països que estan lluitant amb l’ISIS. Crec que el paper dels EUA no és menys criminal que el de Rússia en la planificació de la destrucció del nostre país, i el paper d’Israel tampoc és menys destructiu que el d’Iran. Al mateix temps l’oposició tradicional va fallar miserablement a l’hora de transmetre els nostres problemes o almenys per salvar la dignitat del poble i la dignitat de la revolució.

IDP i LI.- Sembla que la resistència s’està concentrant a Alep. És això cert? Quina és la situació allà?

YH.- Alep és important perquè és el lloc amb les tres faccions de la nostra lluita: el règim, l’ISIS, la FSA i grups islàmics moderats. També és la ciutat més gran del país. Si el règim perdés Alep completament perdria l’argument que representa a la unitat de Síria. Semblaria que s’entraria en una nova era a Síria si l’ISIS o el règim dominessin Alep definitivament. Hi ha altres fronts de la lluita a Deera, en el sud. En l’est de Ghouta, prop de Damasc, a la província d’Idlib no gaire lluny d’Alep, però aquest últim és vital pel destí de la revolució i per a qualsevol tipus d’acord possible en el futur.

IDP i LI.- Estan encara vives les autoorganitzacions com els comitès del poble sirià que van emergir amb la revolució?

YH.- Van patir molt al 2013 i al 2014. La seva edat daurada va ser al 2011 i al 2012. Hi havia espai per a activitats creatives en els nivells d’organització, protesta, documentació, cobertura de mitjans, logística, serveis mèdics, consol, etc. Però la dinàmica de la militarització va portar a una situació en la qual els grups militars controlaven aquestes activitats, limitant les civils al mínim. Això va beneficiar la lluita contra l’agressió del règim, però va crear estructures de poder que no són revolucionàries.

El destí de Razan Zeitoona, la famosa i respectada fundadora dels Comitès de Coordinació Local és exemplar en aquest nivell. Razan va ser segrestada per l’Exèrcit Islàmic en l’est de Ghouta al desembre del 2013. La meva dona Samira al Khalil, el marit de Razan Wael Hammada, i l’advocat i activista Nazem Hammadi van ser raptats amb Razan, sense saber res d’ells des de fa molt temps.

IDP i LI.- Comenta el paper dels kurds sirians en la revolució.

YH.-És un paper contradictori. El poder militar kurd és més enemic de Turquia que del règim sirià. Estan relacionats amb el PKK de Turquia, el país que, miopment va ajudar a grups islàmics contra els kurds. Potser aquesta política del govern de l’AKP a Turquia va provocar l’arribada de milers de jihadistes a Síria.

Vull dir que la lluita kurda a Turquia, un dels majors aliats de l’oposició siriana, va deixar un molt mal impacte en el paper dels kurds sirians en la revolució. Mai va haver-hi confrontació entre el PYD i el règim. Hi ha elements aïllacionistes en la política del PYD durant la revolució.

Lo correcte, al meu entendre, és una àmplia aliança contra el règim i l’ISIS, amb kurds, àrabs i tots, orientats cap a l’alliberament de Síria dels dos per construir-ne una de nova, en la qual els àrabs i els kurds fossin iguals, com a individus i com a ètnies. Com més gran sigui el paper dels kurds en aquesta lluita, tant més compartiran en la futura Síria. El problema és que els kurds tampoc s’han mentalitzat per seguir un pla pankurd, que els mantingués units amb els kurds de Turquia i l’Iraq, o un de propi per a Síria, que pogués fer causa comuna amb altres sirians.

IDP i LI.- Durant els tres anys de la revolució, l’esquerra internacional no va poder realment construir una xarxa solidària amb la revolució siriana. No obstant això, mentre la revolució contínua, aquesta enorme tasca encara està pendent. Quins són les tasques de l’esquerra internacional per a l’avanç de la revolució siriana, quin tipus de campanyes internacionals concretes es poden construir per a la revolució siriana?

YH.- Crec que l’esquerra política internacional pateix una gran crisi, que afecta a la seva visió del món actual, el seu paper, el seu autoconeixement, la seva organització… El pensament general de l’esquerra és conservador, antiquat, sinó reaccionari. La majoria estan satisfets amb les posicions contra els EUA, amb monstres com Putin a Rússia, Assad a Síria, i el règim dels Ayatolás a Teheran.

Parlen molt contra l’imperialisme, però segons els meus coneixements pràcticament no fan res per ajudar o ni tan sols entendre la perseguida lluita contra els opressors locals o contra l’imperialisme i els seus clients.

El que trobo més menyspreable de l’esquerra internacional és que no saben res sobre Síria, sobre la seva història, sobre la nostra lluita per la justícia i la llibertat en el passat. Sempre van identificar el nostre país amb el règim feixista d’Assad, i saben molt poc sobre el règim. Saben, per exemple, que Bashar va heretar el seu lloc de cap de la ‘’república’’ del seu brutal pare que va governar el país durant 30 anys? Si això els hi sembla bé, per què no vénen a viure sota aquest règim cruel? A l’agost del 2013 ells van pensar que el seu deure els dictava anar contra les intencions d’Amèrica de castigar al règim feixista que va matar a 1.466 persones en una nit. Van tranquil•litzar a l’administració d’Obama d’aquell moment, en coordinació amb la ‘’imperialista’’ Rússia, acordant que el règim criminal seria desarmat de les seves armes químiques, però que tindria llicència internacional per matar sirians amb qualsevol un altre arma. El seu problema no era amb la guerra, perquè aquesta servia per contenir la revolució des del primer dia, el seu problema era amb el càstig del criminal.

No van veure que la tasca era progressiva i que els americans buscaven qualsevol pretext per no fer-ho. Com a sirià trobada aquesta posició tan sòrdida i inhumana com la de l’administració d’Obama. Igualment no són diferents d’aquesta administració. Els últims van eliminar les armes químiques i van permetre que el règim seguís amb el seu treball assassí, aquests esquerrans van protestar contra una guerra imaginària contra el criminal, i mai van veure res dolent en el règim assassí! Hi ha no obstant això alguns individus i grups que van salvar la dignitat de l’esquerra internacional i que representen la dignitat de l’esquerra. Com a sirià i com a actor en aquesta terrible lluita, volia expressar el meu més profund respecte cap a ells, a Turquia, a Espanya i en altres països.

ENTREVISTA REALITZADA PER IDP I LI, SECCIONS TURCA I DEL ESTAT ESPANYOL DE LA UIT-CI