La guerra de Síria ha esquitxat el cor Europa. Era inevitable.Fa quatre anys que el règim de Baixar Al-Assad va començar a reprimir a sang i foc l’aixecament popular que reclamava llibertats i justícia social. Quatre anys de bombardejos amb barrils de dinamita i armament químic sobre els barris rebels. El poble sirià, a més d’enfrontar-se a aquesta màquina de guerra, ha vist créixer l’Estat Islàmic com una quinta columna infiltrada al territori de la revolució i encara, des de l’any passat, els bombardejos de la coalició encapçalada pels Estats Units i els països del Golf.

Tota aquesta violència havia d’acabar arribant una Europa que s’estimava més mirar cap a l’altra banda, malgrat el silenci dels governs (i de la majoria de l’esquerra), que han girar l’esquena al poble sirià. Una Europa que s’omple la boca donant lliçons al món de llibertat i democràcia, mentre aixeca murs contra les famílies que fugen de la guerra i les empeny a les mans de les màfies i les rutes de la immigració clandestina.

L’onada expansiva de la guerra de Síria va arribar en forma de refugiats, fa dos anys als països de la trinxera de la «seguretat» europea. Itàlia va ser la primera. La principal ruta de sortida de Síria era a través del Líban cap a Egipte i d’allà a Líbia, per creuar el canal de Sicília, on es trobaven amb els africans que fugien de la dictadura d’Eritrea o de la violència a Somàlia o Nigèria1.

Aleshores van venir de les llàgrimes de cocodril que els governs europeus van vessar a Lampedusa, després del naufragi d’una pastera amb 800 morts, l’octubre de 2013.

«Si no voleu morts al mar, poseu un ferry de Trípoli a Roma» deia una pancarta a la manifestació dels habitants de l’illa italiana davant les autoritats europees que la visitaven.

El dispositiu de rescat que va muntar Itàlia aleshores sense cap ajuda de la UE es va aturar un any després per falta de fons (sembla que 9 milions d’euros mensuals per salvar 600.000 vides no són prou «rentables»: hi ha morts de segona, tercera o quarta categoria). La tragèdia es va repertir aquest any, l’abril i l’agost, i els pàries del mar continuen morint a les costes italianes.

Aquest cop les llàgrimes de cocodril dels governs europeus no van servir ni tan sols perquè acceptessin la proposta de la Comissió Europea de repartir 60.000 refugiats sirians en quotes d’acollida.

De Lampedusa als Balcans

Mentre continuen arribant pasteres a Itàlia, el focus s’ha traslladat aquest estiu a Grècia i els Balcans. La dictadura d’Al-Sissi a Egipte i la guerra a Líbia compliquen encara més la ruta del mediterrani central. A més, molts sirians que s’havien refugiat a la veïna Turquia amb l’esperança de poder tornar aviat a casa, veuen que el conflicte s’eternitza i decideixen reunir-se amb els seus familiars a Europa o Amèrica. Com que no se’ls reconeix l’estatut de refugiat, també han de pagar les màfies o arriscar-se en precaris bots inflables per creuar el curt trajecte entre la costa turca i les illes gregues de Kos o Lesbos.

Aquí va deixar la pell el petit Aylan Kurdi, el seu germa Galip i la seva mare, Rihan. La foto de la criatura de 3 anys que les onades havien tornat a arrossegar fins a una platja turca va commocionar el món. La seva història és la de centenars de criatures sirianes anònimes.

A finals de juliol, el govern de Syriza a Grècia, immers en la seva pròpia crisi, va alertar que no podia gestionar l’arribada de refugiats, que van arribar a fins a 50.000 en una setmana. I aquesta era només la primera estació del camí fins al cor d’Europa. Un camí que passava pels gasos lacrimògens de l’exèrcit a la frontera amb Macedònia, el penós pas per Sèrbia, el mur erigit pel govern de l’ultraconservador Víktor Orban a Hongria, fins arribar a Àustria en els camions de la mort i Alemanya, o els països del nord d’Europa, que encara demanden mà d’obra jove i barata. Tota una cursa d’obstacles per a unes famílies que, segons la pròpia llei europea, haurien de merèixer protecció internacional.

L’Europa que aixeca murs i alimenta l’extrema dreta convertint l’arribada d’uns quants milers de refugiats, que era previsible i perfectament gestionable, en un espectacle dantesc, que alimenta la falsa imatge d’una allau ingovernable davant la qual cal blindar- se. Tot un regal per a l’extrema dreta que s’envalentona, ja sense complexes, fins i tot Alemanya, on els neonazis han incendiat diversos centres d’acollida de refugiats. El patiment i el drama d’aquestes famílies es podria haver estalviat amb una mica de previsió i recursos, perquè a Europa arriben només els esquitxos de la veritable crisi humanitària: la que es viu a Síria, en primer lloc, i molt directament als països veïns (Turquia, el Líban, Jordània, l’Iraq i Egipte acullen 4 milions de refugiats sirians, mentre que a tota Europa no se n’han instal·lat més de 350.000).

Solidaritat, amb els qui fugen...

i amb els qui es queden Amb el lema «els refugiats són benvinguts», la mobilització popular des de Lampedusa fins a les platges de Kos o als carrers de Viena és la millor resposta a la reacció de l’extrema dreta. Acollir els refugiats, obrir rutes segures perquè puguin arribar a Europa i estar-se aquí en condicions dignes fins que puguin tornar a casa és un imperatiu moral i un antídot als populismes. Cal exigir la derogació del tractat de Schengen i les lleis d’estrangeria, defensant el dret dels joves i els treballadors a moure’s pel mon per aconseguir una vida millor. Però propostes com la de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, que propugna una xarxa de ciutats d’acollida, no passen de les bones paraules i el rentat de cara d’una esquerra que, encara ara, no gosa encarar l’arrel del problema.

L’actual crisi de refugiats a Europa té una causa fona-mental: el règim de Baixar al-Assad a Síria, que està massacrant un poble, i mentre a q u e s t a massacre no s’aturi, el Mediterrani es c o n t i n u a r à omplint de morts i l’oportunisme d ’ e x t r e m a dreta seguirà creixent. I això vol dir que la solidaritat amb els que fugen es queda curta si no s’acompanya també de la solidaritat amb els que es queden, amb els comitès populars, les protestes al carrer, la lluita dels kurds, i també la resistència armada contra un exèrcit que només se sosté gràcies al suport militar de l’Iran i Rússia. La solidaritat amb la revolució siriana, que a més, ha de lluitar en un doble front contra les forces obscurantistes de l’Estat Islàmic i les potències regionals que s’han infiltrat en aquesta guerra per interessos propis que no tenen res a veure amb els del poble sirià.

Com diu la Declaració d’Istanbul, signada el 12 de juliol per una desena d’organitzacions d’esquerres de Síria, el Líban, Palestina, Turquia, Europa i Amèrica Llatina, «Denunciem l’Europa fortalesa, que condemna a la mort a milers de refugiats, inclosos molts sirians que fugen de la massacre i no tenen més remei que arriscar les seves vides al Mediterrani, que s’ha convertit en la fossa comuna més gran del món: els pàries del mar s’ofeguen o es converteixen en els esclaus del segle XXI en una Europa castigada per la crisi econòmica. A més d’una tragèdia humanitària, es tracta fonamentalment d’un problema polític».

Notes:

1. Segons l’ACNUR, el 34% de migrants arribats a Europa fins juny de 2015 eren sirians, un 12% afganesos, un 12% eritreus, un 5% somalis i un 5% nigerians.