Turquia camina cap a noves eleccions generals (l’1 de novembre) en un escenari caòtic on les forces de seguretat exerceixen una repressió ferotge sobre el Kurdistan turc des de fa quatre mesos. De fet aquestes eleccions seran la «repetició» de les anteriors que van tenir lloc a principis del juny passat, en les quals el partit islamista del president Tayyip Erdogan (Partit de Desenvolupament i Justícia, AKP) va perdre la majoria absoluta al parlament amb la irrupció del Partit de Democràcia del Poble (HDP) amb 80 diputats (del total de 550). HDP va guanyar gairebé el 80% dels vots a les comarques kurdes i va tenir el suport de l’esquerra turca. A partir d’aquell moment, Erdogan va exercir una forta pressió sobre el seu partit per no entrar en un govern de coalició amb la socialdemocràcia nacionalista (CHP, 132 diputats) ni amb el partit feixista (MHP, 80), i repetir les eleccions per recuperar la majoria absoluta.

Erdogan necessitava almenys 330 diputats per poder aconseguir el seu objectiu: canviar la Constitució per convertir el sistema parlamentari en presidencial amb poders absoluts del President sobre l’executiu i fins i tot sobre el parlament. Però l’AKP va obtenir 258 diputats (40,1%), un resultat que no li va servir ni per formar govern en solitari. En canvi HDP va aconseguir superar la barrera del 10% per entrar al parlament (13%), escombrant a l’AKP a les terres kurdes. I d’allà el nou pla del President: impossibilitar la formació d’un govern i arribar a noves eleccions; i per guanyar més vots de la dreta nacionalista i també al Kurdistan, desacreditar HDP com a «extensió de l’organització terrorista PKK» mitjançant una guerra tant contra les milícies kurdes com contra el poble kurd mobilitzat a les ciutats de la zona.

De fet els somnis bonapartistes del President no són simplement producte del seu caràcter despòtic, sinó que responen a sectors burgesos en la seva camarilla que veuen en perill els seus interessos econòmics i polítics, i fins i tot la seva situació personal davant la justícia.

Hi ha ministres, parlamentaris i dirigents de l’AKP, i fins al mateix President, que estan involucrats en casos de corrupció, malversació i ús de poders il·legals (que inclouen assassinats polítics). En el cas que l’AKP perdés el poder, hi ha proves més que suficients per condemnar aquests alts càrrecs, cosa que el Govern ha evitat fins avui canviant jutges i fiscals, i fins i tot detenintne alguns per «falses acusacions».

Però això no és tot. Des del 2002 Turquia («país emergent») va viure uns deu anys de bonança econòmica amb un creixement mitjà del 7% gràcies a la favorable conjuntura internacional i el flux d’inversió estrangera, juntament amb polítiques neoliberals del partit islamista AKP. Això va crear una nova acumulació de capital sobretot a Anatòlia, que va ser l’origen de noves capes de burgesia comercial, industrial i sobretot de la construcció. Però amb l’arribada de la crisi mundial, les fonts d’acumulació van començar a disminuir, les exportacions a decréixer i les importacions a encarir-se (amb una creixent inflació). Així va començar entre la burgesia una guerra per poder aconseguir els crèdits i favors del govern, que va penetrar dins del partit governant i fins i tot en el consell de ministres provocant bretxes i ruptures entre alts càrrecs. Els que formaven part de la camarilla del President li demanaven més mà dura per imposar «estabilitat», no només contra el poble kurd que lluita pel seu dret d’autodeterminació, sinó també contra els sectors burgesos rivals.

D’altra banda, les classes mitjanes laiques i urbanes, i la població alevita1, sufocades per les imposicions islamistes i polítiques antidemocràtiques del govern, estan decididament contra els plans del President. Aquests sectors van demostrar la seva capacitat de mobilització durant l’aixecament de Gezi (Istanbul) fa dos anys i en les eleccions anant a votar en la seva majoria a la socialdemocràcia.

També la classe treballadora està entrant en un nou període de lluites. Al maig desenes de milers de treballadors dels sectors automotriu i metal·lúrgic van sortir en vagues no legalitzades contra la patronal i la burocràcia sindical, que van signar en secret convenis contra les demandes i necessitats de les plantilles. En la majoria dels casos els treballadors es van desafiliar del sindicat progovern i van aconseguir els seus objectius (pujades salarials, cap acomiadament, contractes fixos).

Actualment la resistència del poble kurd contra l’ofensiva del govern, que gairebé pren la forma d’una guerra civil a les terres kurdes, és la lluita més dura contra el règim. Bombardejos aeris i terrestres, batalles campals i atemptats es cobren cada dia desenes de vides als dos costats. Les forces militars i policials assetgen per dies les ciutats i pobles, declaren tocs de queda i els franctiradors assassinen fins a dones i nens. Hi ha centenars d’alcaldes, regidors i militants d’HDP detinguts. L’últim invent de frau electoral del govern va ser la decisió de traslladar centenars d’urnes on HDP és molt votat a poblets llunyans.

Malgrat tota la repressió del govern, les enquestes assenyalen que HDP una altra vegada superarà el tall del 10% i el President no aconseguirà el seu objectiu de «reformar » la Constitució. Els revolucionaris marxistes, juntament amb altres sectors d’esquerra, criden a votar HDP en les eleccions de l’1 de novembre en suport a la lluita del poble kurd i per aturar els plans reaccionaris de l’AKP i Erdogan.

Muhittin Karkin

Notes 1 Alevitas: seguidors d’una branca de l’islam xiïta, que tradicionalment han mantingut posicions progressistes