El 9 de gener de 2013, a plena llum del dia, tres activistes kurdes van ser assassinades al Centre d’Informació del Kurdistan, a París. Sakine Canisz, de 54 anys, coneguda com «Rosa Luxemburg kurda» i fundadora del PKK , Fidan Dongan, de 28, i Leyla Sauylemz, de 24 anys, van ser tirotejades dins de l’oficina. L’únic acusat, Omer Güney, un turc de 33 anys ha estat vinculat per la fiscalia francesa al MIT, els serveis secrets de Turquia. Tres anys després encara no s’ha condemnat el culpable, França es nega a desclassificar informació de defensa i l’estat turc resta impune. Entrevistem Janan Polat, companya de les víctimes i representant internacional del moviment de dones kurdes, que va participar en una gira a Catalunya organitzada pel Ciemen.

LI.- Com expliques l’assassinat?

JP.- La Sakine era un símbol de la lluita del poble kurd, dins del Kurdistan i a nivell internacional: per això la van assassinar. Guney s’havia infiltrat dins l’organització uns anys abans: era sempre molt discret, no feia res estrany, i tot i que tenien mesures de seguretat es va guanyar la confiança de la Sakine. La va recollir a l’estació en el seu cotxe, la va portar a l’oficina i les va matar a sang freda. Els dies següents va continuar participant dels actes com si no hagués passat res. Creiem que pretenia continuar matant. S’ha demostrat que era un agent secret turc perquè havia viatjat en diverses ocasions a Turquia, tenia arxius de molts activistes kurds al seu portàtil i fins i tot hi ha enregistrada la trucada en què rep l’ordre de matar. Però França diu que no es pot actuar contra l’estat turc.

LI.- Com valores la política d’Erdogan al Kurdistan?

JP.- Va prometre trobar una sortida a la qüestió kurda i van començar les negociacions amb el PKK, però després va fer el contrari; no volia una solució democràtica sinó obtenir una majoria per convertir Turquia en un sistema presidencialista. Quan l’HDP va entrar al parlament el 7 de juny, amb 80 diputats i el 13% dels vots, va amenaçar aquest projecte, perquè ja no és només un partit kurd, sinó un projecte per a tots els turcs que lluiten contra el seu règim, amb moltes organitzacions i sindicats de l’esquerra turca. Aleshores va començar una guerra bruta contra els kurds, com els anys de plom de la dècada dels 90. Hi ha hagut centenars de morts, entre els quals també dones i criatures, estat d’excepció, tocs de queda, setges a totes les regions kurdes. El poble kurd no ho va acceptar i va començar la resistència. I això coincidia amb els atacs de l’Estat Islàmic: a Rojava van agafar una miliciana, la van violar, la van despullar i van arrossegar pel terra. Els atacs de la policia turca han continuat, i Erdogan els ha defensat. S’aprofita d’aquests atacs als civils: podem entendre una guerra contra la guerrilla, però no massacres de civils i per això van començar els atacs del PKK a comissaries de policia.

LI.- Erdogan sempre acusa l’Estat Islàmic.

JP.- A Suruç hi va haver un atemptat en què va matar 33 joves kurds que volien ajudar a la reconstrucció de Kobane: en van acusar l’Estat Islàmic, però el cas és que l’Estat turc està en la primera línia de suport a Daesh, perquè no volen que el projecte de confederalisme democràtic que ja s’està aplicant a Rojava reïxi com un exemple per al Kurdistan i per al conjunt del Pròxim Orient. Després van atacar directament els locals de l’HDP. El PKK va declarar una treva perquè les eleccions es poguessin celebrar amb normalitat, i després va venir l’atemptat d’Ankara. No hi ha precedents d’un atac com aquest.

Qui en són els responsables? Creiem que va ser organitzat des de l’Estat. Perquè no hi havia policia al costat del parlament? i els serveis de seguretat? Perquè les ambulàncies van trigar una hora a arribar?, perquè la policia no els deixava passar? Perquè van llançar gasos lacrimògens sobre els ferits i la gent que els estava ajudant? Com és que cap míting del PKK no ha estat atacat pels jihadistes? Tots els atacs han estat contra l’esquerra i les organitzacions kurdes! I encara no han trobat els culpables! Tot plegat és una comèdia.

LI.- Treballeu en una campanya per a l’alliberament de les dones de Sinjar a l’Iraq, segrestades per Estat Islàmic

JP.- El 2014 Estat Islàmic va atacar Sinjar, una ciutat de majoria iazidi. Van matar milers de persones i van segrestar entre 5.000 i 7.000 dones, de diferents religions i pobles. Les estan venent en mercats d’esclaus de Bagdad i Mossul. Són sistemàticament violades, i la meitat d’elles són nenes. És un feminicidi en tota regla.

LI.- Què plantegeu davant la situació a Síria ?

JP.- Els kurds de Síria ens defensem de l’Estat Islàmic, que té el suport de Turquia per atacar-nos. Pensem que el règim d’Al-Assad, no té ni pot tenir cap paper positiu per construir en el futur una Síria democràtica. Però tampoc tenim un acord polític sobre el futur amb la resistència àrab contra el règim. Hem col·laborat puntualment amb l’Exèrcit Sirià Lliure contra l’Estat Islàmic però aquest acord no s’ha generalitzat.