La pregunta que a tots ens va sorgir, una vegada coneguda la intenció de l’empresa d’iniciar un procés d’ERO, va ser per què sí ara. Mai abans a Pearson -llibres de text d’anglès- s’havia plantejat la possibilitat de declarar un acomiadament col·lectiu.

Encara que s’acomiadava per la via dels fets donant el màxim d’indemnització, mai fins ara s’havia declarat un ERO.

L’ERO es justifica per una decisió de l’empresa d’externalitzar el magatzem d’Alcalá d’Henares i de desmantellar els departaments d’Atenció al Client i Gestió de Cobraments, a Madrid, un pack del que es farà càrrec CGA (Comercial Grup Anaya), segons l’acord signat per les dues editorials per a cinc anys. Aquest acord que no és amb un operador logístic sinó amb una empresa editorial les seves característiques de la qual repliquen la nostra mateixa estructura, fa que s’encenguin totes les alarmes i que es dibuixi a l’horitzó més proper el perill de l’absorció i el desmantellament de la companyia a excepció del nou equip editorial que s’està contractant en aquests mesos. Amb aquest ERO, Pearson aconseguiria legitimar el procés que pensem pot donar-se a continuació de dissolució de la seva estructura actual dins de l’estructura superior de Anaya quedant com a molt com un simple segell que desenvolupa només continguts.

Des del primer moment, l’empresa ofereix als treballadors afectats la indemnització màxima per llei de 45/33 dies (segons contractes anteriors o posteriors a 2012), la qual cosa fica una pressió enorme dins de la comissió negociadora. L’oferiment extraordinari d’indemnització que fa l’empresa pretén avortar el procés negociador i portar-se de carrer a la burocràcia que ja li farà el treball, impacient per signar un acord sense lluita.

El comitè davant un ERO qualificat «de luxe» pel sindicat (CCOO) es parteix en dos ja en la primera reunió. D’una banda, la burocràcia sindical posant el centre en la signatura immediata de l’acord per preservar la indemnització de 45/33 dies pels 24 treballadors afectats que ofereix l’empresa, perquè no hi ha res que guanyar i molt que perdre, estenent la por i l’amenaça que l’empresa, si no s’actua com ells esperen, baixi als 20 dies i 12 mensualitats que els marca el mínim legal. Un altre sector estem per defensar els llocs de treball com a prioritat, una cosa difícil d’aconseguir en el magatzem perquè és un tancament consumat, fins i tot amb la no renovació del lloguer de la nau, però possible al centre de treball de Madrid, i no cedir a les presses de l’empresa ni als xantatges, posant la comissió al servei dels treballadors conscients que estem davant un procés de desmantellament.

Aquesta és la posició que s’aconsegueix portar a la primera reunió i per la qual l’empresa, veient que els ànims estan amunt, en represàlia, baixa la seva proposta inicial a 20 x 12. Els nervis dels buròcrates es disparen i aprofundeixen l’estratègia de la por.

En la segona reunió, l’empresa que no volia negociar comença a ferho però és la burocràcia la que accelera el procés apressant l’oferta de nou als 45/33. Es convoquen les assemblees en cadascun dels centres de treball i es vota; a Madrid el resultat és en contra de l’acord, per la defensa dels llocs de treball, però en el magatzem la posició és majoritària pel sí amb la qual cosa guanya la posició de partida de l’empresa gràcies a la inestimable col·laboració del comitè -tot de CCOO-.

En tan sol dues reunions es va aconseguir tancar un procés negociador que no volia ser-ho: l’empresa només volia un circ burocràtic, convençuda d’obtenir la col·laboració de la comissió negociadora com així va ser. Van ser 2 reunions però en realitat ells volien només una, arribar signar l’acta i marxar, els espatllem una mica el festí els que propugnem la defensa del lloc de treball fent-los fer una altra reunió més que va durar 6 hores però van aconseguir reconduir-ho a força de que s’estengués el pànic i els del no vam perdre.

Assumeixo que no vam guanyar, que no vaig saber trobar el camí per enfrontar la por que tant l’empresa com la burocràcia sindical van esgrimir com a arma de control i que això fa que estiguem en una posició de lluita pitjor que si no haguéssim signat. Em vaig mantenir en contra de l’acord i no vaig signar l’ERO, demanant prèviament permís als companys del magatzem, sabent que aquest vot no torçaria la voluntat de l’empresa, però perquè volia portar a la taula la posició que van expressar els 7 treballadors del centre de treball de Madrid als quals em dec i perquè entenc que deixant constància d’això, d’alguna forma, aquest serà el germen des d’on poder construir les lluites futures en Pearson.

Marina Castelló.

Delegada CCOO. Madrid