La crisi de governabilitat que obliga a noves eleccions és conseqüència de la crisi del règim. El descrèdit de les opcions polítiques que han estat pilars del règim del 78, però també de la monarquia, les seves institucions, totes esquitxades per la impunitat associada a un règim continuista del franquisme. Avui no troben la manera de formar un govern que pugui tornar a aplicar més retallades, més reformes laborals com continua exigint la UE i els creditors.

Des del 20 de desembre hem vist una pantomima de negociacions. Sánchez, pressionat per un sector del propi partit -Susana Díaz, Felipe González...- que l’empeny a la gran coalició amb el PP, ancora el PSOE a mig camí amb l’acord amb Ciutadans. Així aïlla el PP, però no resol la constitució d’un govern. Un camí que també barra el pas a un govern amb l’esquerra, amb Podemos. La maniobra de Sánchez té una clau essencialment interna, allargant el procés sobre un hipotètic i alhora impossible acord d’investidura evita la campanya interna per fer-lo marxar de secretari general.

Però aquest període d’espera per formar govern i el seu fracàs aguditza la crisi institucional. El govern en funcions no modifica la política econòmica amb noves reformes laborals i més retallades com li demana la UE, doncs són incompatibles amb la nova campanya electoral. Només es mostra inflexible amb les tímides mesures del govern Puigdemont-Junqueras.

De les noves eleccions no hi ha grans canvis a esperar en els resultats: les mateixes combinacions de govern es posaran sobre la taula. L’ofensiva contra els i les treballadores quedarà servida. Però amb quina legitimitat ens tornaran a parlar de retallades els qui estan coberts de corrupció fins al coll? Els papers de Panamà , Bárcenas, els EROs d’Andalusia, la família reial, Aznar, Pujol ... Ja n’hi ha prou! Ni una retallada més! Caldrà un cop més buscar la mobilització per aturar-les.

Necessitaríem i necessitem un acord a l’esquerra d’IU i Podemos, un front que defensi dues ruptures que aquestes dues formacions no plantegen: amb la política capitalista de carregar sobre els i les treballadores la crisi, que aturi les retallades als serveis públics, les privatitzacions i el pagament del deute que imposa la UE; i una ruptura amb la Monarquia, iniciant un procés constituent per la República que nosaltres entenem com una Federació de Repúbliques i que entre altres, reconegui el dret dels pobles a l’autodeterminació. Aquest front ja va ser rebutjat a les eleccions del 20D per les principals forces que podien impulsar-lo, començant per la CUP-CC (que no va participar a les eleccions), Sortu (que continua dins Bildu), la CUT (que va fer el gir de IU a Podemos) i les forces de l’esquerra revolucionària. Però aquesta aliança entre la defensa dels interessos dels i de les treballadores i els pobles és l’única que pot construir una sortida a la crisi de sistema i de règim.