L’actual procediment contra Dilma i Lula Da Silva a Brasil recorda molt la forma com la burgesia i l’estat van acabar desfent-se de Felipe González i, alhora, el debat que va provocar en l’esquerra.

Les esperances de milions de treballadors/ es s’havien dipositat en el vot al PSOE a 1982. Milers ho van festejar i esperaven que, després de dècades de dictadura, arribés un govern dels i les treballadores. La realitat va ser la contrària, el govern que acabava de prometre un referèndum per sortir de l’OTAN, ho va fer per romandre, va aplicar lleis de recentralització (LOAPA) contra les ànsies d’autogovern de Euskalherria i Catalunya, va entrar al Mercat Comú amb el desmantellament de gran part del teixit industrial i instal·lant un atur crònic a la classe obrera, «va redescobrir» -segons va dir- l’odiada Guàrdia Civil, va promulgar la LODE i amb ella, els privatizadors concerts educatius, va utilitzar el terrorisme d’estat contra l’esquerra abertzale amb els GAL que van cometre 27 assassinats, va ser clau en l’entrada de multinacionals a Amèrica Llatina… en suma, va estabilitzar el trontollant estat de la Transició, va rentar la cara a l’odiada Monarquia imposada per Franco, amb una profunda desmobilització i l’anomenat «desencantament» de milions de treballadors/es i joves que van seguir votant PSOE amb la falsa teoria del «mal menor» o de «que no guanyi la dreta»: s’havien acabat les il·lusions de que es podia imposar un canvi progressiu com preconitzaven PSOE i PCE.

Però realitzada tota aquesta tasca immensa per a la burgesia i l’estat, quan els treballadors/es van retirar el seu suport al Govern del PSOE i la burgesia havia recompost una alternativa pròpia, el PP, després d’anys de crisi en els quals el seu passat franquista la feia inviable per guanyar unes eleccions, la pròpia burgesia i l’aparell de l’estat van començar a destapar casos de corrupció del PSOE: Filesa, la utilització de fons reservats o el robatori del Director de la Guàrdia Civil, Luís Roldán i finalment van aparèixer, calcinats i guardats durant més de 10 anys els cossos de Lasa i Zabala, dos militants d’ETA segrestats a França, torturats i assassinats... i van seguir sortint més escàndols de corrupció. Burgesia i Monarquia van pagar els serveis prestats amb portes giratòries a Felipe González, però no van dubtar a treure-li tots els draps bruts per assegurar l’accés al govern del PP. Com avui a Brasil, es van escoltar advertiments de que era la dreta qui estava filtrant les acusacions: era cert. Però més enllà de qui les filtrés i del motiu, la realitat era que aquestes acusacions eren certes i el PSOE havia de respondre per elles. Com avui Dilma i Lula han de respondre per les seves implicacions en nombrosos casos de corrupció.

La política de tancar files amb el govern de corruptes perquè darrere està la dreta –i suposats cops d’estat- no només és equivocada i incapaç de frenar la dreta, sinó i que és la millor manera de que no hi hagi una alternativa a l’esquerra i que tot el just repudi contra el govern només trobi una canalització per la dreta. L’erroni del plantejament és perquè és precisament la política de Dilma-Lula, com abans de González, els qui van obrir la porta a la dreta. És a dir, només des d’una posició clara de denúncia de la política del PT a Brasil des de l’esquerra és possible obrir una nova via.

Ni amb la caiguda de Felipe González ni amb la de Dilma, va haver-hi ni hi ha un cop d’estat. Desgraciadament aquests governs no cauen a mans de la mobilització dels obrers i sectors populars que els van posar al govern i avui estan farts, sinó des dels aparells corruptes de la dreta rància. Però no és per la via colpista sinó per la parlamentària i institucional recolzant-se en les seves pròpies corrupcions i escàndols i en què han perdut gran part de la seva base social. Lula ho tenia tot a les seves mans per respondre a les necessitats dels brasilers quan va assumir a 2003, després d’haver reconstruït el moviment obrer amb el PT i la CUT -la major central obrera d’Amèrica Llatina-. D’aquí a encapçalar les forces de la MINUSTAH de l’ONU a l’ocupació d’Haití, a reprimir les massives mobilitzacions contra la misèria del seu poble mentre el lliura a les multinacionals – les espanyoles, amb la Monarquia al capdavant, l’hi van reconèixer atorgant-li el premi Príncep d’Astúries-, o l’oberta corrupció a partir de Petrobras… han dilapidat les il·lusions que van aixecar. Tractar de donar-li aparença de cop, és norrear les massives vagues i mobilitzacions populars que han enfrontat a Dilma, avalant objectivament una política que és la que ha facilitat el retorn de la dreta.

Josep Lluís del Alcázar