Després de 6 mesos de crisi per formar govern, repetim eleccions, sense que les enquestes vaticinin canvis substancials en la suma daliances. Un fet significatiu seria la caiguda del PSOE a la tercera posició, avançat per Unidos Podemos. A la base de la crisi de governabilitat hi ha la crisi del règim. La voluntat popular de canvi és la resposta a la crisi econòmica que ha colpejat durament la població treballadora, la falta de llibertats democràtiques que permetin la decisió dels pobles i la lluita social, la impunitat que permet tota mena de corruptela. El recent capítol de les filtracions del fiscalia anticorrupció i el ministre de l’interior, en són la darrera prova que vincula polítics i clavegueres de l’estat. I al voltant d’aquesta realitat, es van enfonsant PP, PSOE, CiU (ara CDC) i es crea un nou panorama amb altres forces que disputen lespai.

Des de Lluita Internacionalista com havíem concretat a Catalunya amb CUP-CC- vam intentar impulsar una alternativa de front en base a les dues ruptures que necessiten els i les treballadores i els pobles: la ruptura amb el capitalisme i la ruptura amb el règim. Però lexpressió que va tenir aquesta possibilitat amb Iniciativa Internacionalista no va tenir cap continuïtat, les organitzacions que podien ser referent en aquest procés han seguit altres camins: lEsquerra abertzale de Sortu amb EA dins de Bildu, la CUT andalusa dins dIU i ara amb Podem, la CUP sense impulsar tampoc cap procés de confluència amb altres forces a lestat.

La nostra posició no és abstencionista, no animem els treballadors i les classes populars a inhibir-se dels processos polítics. Cridaríem al boicot a les eleccions si hi hagués un procés popular construint altres estructures de decisió, però no és el cas. Cridem a votar aquelles opcions desquerra que aprofundeixen la crisi del règim del 78, i concretament, les variants de Podemos. En el País Basc, aquest paper respon també a Bildu.

Diem vot crític a Podemos perquè no confiem en el seu programa econòmic, és impossible sortir de latur, la precarietat i la misèria sense una política de trencament amb el capitalisme, sense deixar de pagar el deute, perquè sense aquesta ruptura sacaben aplicant els plans de la troica contra els pobles: la traïció de Tsipras, avalada per Pablo Iglesias, és tot un símbol. I tampoc és de fiar la promesa ambigua dun referèndum (que ja no és cap línia vermella per formar govern) per donar sortida a la voluntat dels i de les catalanes de trencar amb aquest estat. La voluntat diniciar un procés constitucional per deixar enrere el del 78 no sha expressat en compromís de ruptura amb la Monarquia. I sense un trencament amb el règim espanyol és impossible lexercici del dret dautodeterminació.

Certament la crisi del règim i del bipartidisme obren noves oportunitats per a la classe treballadora. Però no podem confiar en solucions electorals ni creure que sense la mobilització de base algú resoldrà les coses per nosaltres. Sabem que per defensar els nostres drets no hi ha cap altre camí que lorganització i la lluita dels i de les treballadores i els pobles: sense mobilització no hi ha solució per revertir les privatitzacions, per mantenir salaris... tampoc per conquerir la llibertat dels pobles. Aquesta és la clau, sense la mobilització dels treballadors i els pobles no hi haurà solucions.

22/juny/2016

Lluita Internacionalista