Sis mesos després del 20D i després de les noves eleccions continuen les mateixes incògnites sobre la formació de Govern. El PP torna a ser la primera força electoral, la seva crida al vot de la por davant un possible govern de Podem o la divisió d’Espanya va funcionar, i va aconseguir concentrar el vot de la dreta i pujant en escons fins a 137, però a costa de l’afebliment de Ciutadans, la pràctica extinció d’UPyD… és a dir, dels seus aliats naturals.

El fet més significatiu rau l’esquerra parlamentària, el famós «sorpasso» d’Units Podem al PSOE no va arribar. No perquè el PSOE no segueix caient, ja que bat un nou rècord històric a la baixa, sinó perquè la unitat d’IU i Podem no va sumar. Van perdre més d’un milió de vots, el mateix que va augmentar l’abstenció, i aquesta pèrdua va ser especialment significativa allà on IU tenia major pes, ja fos perquè votants d’IU es van negar a comprar el discurs socialdemòcrata i gens classista de Pablo Iglesias, o bé perquè molts votants de Podem volen construir una alternativa nova, i això no passa per IU.

El cas és que la clau per a la formació de govern torna a passar inevitablement pel PSOE, perquè accedeixi amb el seu vot o amb la seva abstenció a la formació de govern del PP. Si finalment el PSOE accepta facilitar el Govern del PP, el fantasma de la pasokització s’accelera, doncs des de fa anys el seu únic missatge electoral ha estat fer fora a la dreta. Si no ho fa, un altre cop la situació queda en un camí sense sortida i una repetició de les eleccions agreujaria encara més la crisi política.

Les dificultats per a la governabilitat no cal buscar-les en les crisis internes dels partits, sinó que aquestes són conseqüència de la crisi del règim, i una d’elles és l’afebliment dels pilars polítics en els quals s’ha sostingut aquestes dècades. No només el PSOE és qui hi cau. Que la burgesia hagi de tornar a optar pel PP no ha de fer-nos creure en la fortalesa del partit, creuat per mil i un escàndols de corrupció, d’utilització dels instruments de l’estat, és a dir, amb una nul·la credibilitat. D’aquí el seu aïllament polític i les dificultats que té qualsevol partit per donar-li suport. Però també eren essencials per a l’estabilització de la Monarquia els encaixos a Catalunya i el País Basc, amb CiU i el PNB. I aquestes dues peces també surten deteriorades. CiU ja va patir la ruptura d’UDC amb el gir independentista, però segueix en reculada permanent, cosa que fa difícil un nou acord interburgès amb el règim. El PNB s’ha preservat més, però el seu retrocés també és significatiu.

S’han acabat els miratges electoralistes sobre hipotètics governs i solucions als conflictes: ni referèndum pactat a Catalunya, ni tirar enrere la reforma laboral i les polítiques d’austeritat… El Govern que es pugui formar després del 26J serà més feble que el precedent, i això provoca el nerviosisme de la patronal i de la UE, que exigeix un govern ja per imposar entre 8.000 i 10.000 milions de retallada addicional el 2016 i noves reformes al mercat laboral.

Lluita Internacionalista

5/7/2016