El 15 de juliol Erdogan avortava un cop d’estat impulsat per un sector islamista de la confraria del clergue Gulen. El clergue, que resideix a EUA, preparava després del cop un estat d’excepció, amb la suspensió de llibertats i del Parlament, una política més dura encara sobre els kurds. El cop, inicialment preparat pel setembre, s’anticipa perquè el govern està sobre avís i ja havia elaborat les seves llistes negres d’implicats als quals anava a començar a detenir. Però el cop fracassa perquè un important sector kemalista de l’exèrcit no el va recolzar. El cop fracassa però dóna motiu a un contraatac triomfant, que es salda amb més de 200 morts i centenars de ferits. Immediatament Erdogan es llança a una purga massiva amb milers de detencions i represàlies a desenes de milers de persones acusades de col·laborar amb la confraria, entre ells sectors molt influents en la justícia, l’exèrcit, l’ensenyament i grans empreses.

El temps que triguen a condemnar el cop tant els EUA com la UE fa aixecar sospites de complicitat, que contrasten amb la celeritat amb la qual actua Moscou. Erdogan fa una volta de rosca més a les complicades relacions amb els seus aliats de l’OTAN i viatja a Moscou, per tractar de suavitzar les seves tensions a Síria. Cadascú posa les seves condicions, per la part russa la continuïtat del règim, per la part turca el problema kurd. El cercle es tanca i la gran aliança de tots té per objectiu acabar de derrotar la revolució: apuntalar a Al-Assad i fer retrocedir el poble kurd.

Turquia irromp en territori sirià per impedir l’avanç de les milícies kurdes. També el règim i Rússia bombardegen per primera vegada una localitat kurda. També EUA, que ha ajudat militarment als kurds ara els adverteix que han de retirar-se a l’est de l’Èufrates i recolza amb aviació l’ofensiva turca. També la resistència d’Alep és moneda de canvi. Turquia es declara disposada a acceptar el règim. Una situació molt difícil per a la lluita popular a Síria, que es deu també a la irresponsabilitat de les dues direccions rebels, del PYD kurd i les seves milícies i de l’Exèrcit Sirià Lliure, per no unir-se contra el règim a partir d’un reconeixement mutu. Aquesta política ha estat utilitzada tant pel règim, com ara per Turquia. Però encara més greu és la irresponsabilitat de l’esquerra internacional que segueix callant sobre Síria o directament avalant un règim que massacra al poble.