Molts advertiments s’havien llegit per part de Panrico/Oaktree i Bimbo sobre les conseqüències que podria tenir una sentència en favor dels i les treballadores. El cas és que el Tribunal Suprem en ple, amb un vot particular de 4 magistrats/des, ha resolt donar la raó a l’empresa en tot i desestimar totes les reclamacions sindicals, menys una, ja que accepta el dret de CGT d’estar en el litigi.

Tota la nostra admiració a aquests i aquestes treballadores que defensant els seus llocs de treball amb la vaga indefinida obrien un nou rumb a l’acomodació i el conformisme que imposen les direccions sindicals majoritàries en la majoria d’expedients. Queden pendents judicis per la vulneració del dret de vaga i els acomiadaments. Amb ells vàrem estar en aquestes lluites.

La sentència a favor de l’empresa
N’hi ha prou amb llegir la sentència i el vot particular per veure que els elements determinants per declarar nul l’ERO eren dos: la reiterada vulneració del dret a la vaga i la desproporció d’acomiadaments en l’única factoria en vaga, la de Sta. Perpètua. Arribant a l’insult, la sentència afirma que és d’“extraordinària pobresa” els fets aportats per arribar a la conclusió que hi ha vulneració del dret de vaga, citant com una única actuació “aïllada” la presència un dia d’una inspectora que troba un camió que arriba de la fàbrica de Paracuellos.

Però només cal llegir l’informe d’inspecció de treball, només n’hi ha prou amb les denúncies per reiteració del comitè, que el fet va sortir públicament en el Parlament de Catalunya, que tenim vídeos gravats sobre la presència diària de producció Panrico en tots els supermercats. I això era motiu, per si només, per determinar la vulneració del dret de vaga i per declarar l’ERO nul i obligar a la readmissió.

Qualsevol ciutadà català que va a bars o supermercats sap que no han faltat mai els productes Panrico, com és possible que aquests arguments que estan recollits blanc sobre negre en el vot particular, els obviï la sentència? No hi ha pitjor cec que el que no vol veure, diu la dita. El segon és la desproporcionalitat dels acomiadaments que castigava als treballadors/as en vaga de Sta. Perpètua. Com diu el vot particular, la planta de Sta. Perpètua va carregar amb el 32,75% dels acomiadaments i, si no comptem amb el cas de Múrcia a on es va cremar la fàbrica, el 41,77%. Tampoc hi ha molt més a aportar a les conclusions de la magistrada del vot particular, perquè és evident la voluntat de l’empresa de castigar durament a la factoria que va saltar a la vaga i és per això que, a diferència de la resta de factories, tots els acomiadaments es concentraven en els anys 13, 14 i 15, justament els que l’Audiència Nacional va acceptar com justificats.

Perquè Coca-cola sí i Panrico no?
Si de fets es tractés i amb la vulneració del dret de vaga s’obtenia el nul, és evident que si estava justificat a Coca-cola, no ho estava menys en el de Panrico, i els dos EROs havien de declarar-se nuls. La resposta no està en aquests fets, inqüestionables, sinó en el conjunt de realitats que els acompanyen.

A Coca-Cola la reacció dels treballadors, particularment a Fuenlabrada, arrossega tots els sindicats, ni UGT s’atreveix a signar. La mateixa pressió i la de la secció sindical de Fuenlabrada obliga a la direcció de CCOO a acompanyar la lluita i no la boicoteja com a Panrico. Això ajuda al fet que tot Fuenlabrada està en peu de guerra i que siguin multitudinàries les manifestacions contra el tancament: el conflicte pren una dimensió social i política. Aquest no és el cas de Panrico, amb UGT declaradament en contra, amb CCOO aïllant la lluita però sense deixar anar la direcció del comitè d’empresa i de vaga, la lluita aconsegueix una simpatia general (que permet per exemple mantenir la caixa de resistència), però no guanyar un suport significatiu al carrer.

El Tribunal Suprem, al qual arriben les pressions dels sectors implicats també actua de forma diferent. Ha deixat passar més de dos anys des dels recursos, un temps que inevitablement anava a provocar la reducció de la pressió dels treballadors/es més actius/ves i acomiadats/des i els obligava, amb la finalització de l’atur, a buscar alternatives que objectivament els desconnectaven del que passés a Panrico. Només actuen les pressions favorables a la patronal, amb diverses declaracions de Panrico advertint del possible tancament, Bimbo de la renúncia a la compra si la sentència és favorable als treballadors/es, i d’UGT recolzant -com sempre l’empresa.

Dirigents significatius de CCOO adverteixen de conseqüències nefastes si guanyen els i les treballadores. Per descomptat que CCOO, que segueix dirigint el comitè d’empresa, no mou un sol dit, ni una nota de premsa ni una mínima concentració davant la fàbrica. Però tampoc fa res el SUT que ha crescut en la vaga i que aconsegueix tres delegats a les recents eleccions sindicals. CGT no ha estat a l’alçada en aquest temps. Res té a veure arribar a la resolució -com van arribar els i les companyes de Coca-cola en peu de guerra- a la situació actual de Panrico, i en aquest marc 10 sobre 14 magistrats resolen completament a favor de l’empresa, pitjor encara que l’Audiència Nacional. Els jutges, amb les dues empreses i els dos sindicats majoritaris de part de l’empresa, van facilitar el negoci a Oaktree i Bimbo i ho van pagar els/ les treballadors/es.

Massa i poderosos cavallers als quals fer front
Els i les obreres en vaga es van enfrontar al fons voltor Oaktree que té comptabilitzats al voltant de 60.000 milions de dòlars de capital, que va contractar a un expert enterrador d’empreses com és Carlos Gila (el de Sintel o La Seda), qui no va dubtar a enverinar el conflicte amb les seves declaracions i provocacions. Però els qui havien de garantir el joc net, el Departament d’Ocupació i Empresa de la Generalitat, en lloc de parar-los els peus li posaven catifa de vellut. El mediador de Treball va actuar com a portaveu paral·lel de l’empresa, el Conseller Felip Puig va criminalitzar la lluita obrera, no es va dubtar a enviar els Mossos a apallissar els treballadors mentre callava davant l’evident vulneració de drets fonamentals, finalment li va facilitar 8 milions d’euros amb els quals completar el pagament dels acomiadaments de l’ERO, potser perquè Joan Mas, germà del president ocupava un alt càrrec en el grup Panrico? O simplement perquè són un partit de la patronal? L’empresa va comptar amb el suport permanent i incondicional d’UGT, mentre el sindicat rebia una aportació complementària de 30.000 euros anuals i dos alliberats aquests anys d’EROs per assegurar la pau social, això malgrat les dificultats financeres de l’empresa.

Com a rematada d’aquesta submissió a l’empresa, els delegats de la UGT callen quan -davant la impunitat amb l’actuació de l’empresa- la direcció amenaça primer al comitè d’empresa i més tard adverteix que no perdonarà als que es van significar a la vaga, declaracions que en fer-se públiques obliguen al Secretari General de la UGT de Catalunya a demanar la intervenció de la fiscalia. I finalment el doble joc de CCOO, pitjor encara per als treballadors/es perquè es feia des de dins, boicotejant la vaga. CCOO no anava a permetre que aquests treballadors/es en vaga –encara que la majoria fossin afiliats/as a CCOOpoguessin suposar un precedent per a altres conflictes. Amb les cartes que el seu advocat Enrique Lillo va filtrar amb les pressions i amenaces que rebia de la direcció de la Federació d’Agroalimentària per no seguir defensant els treballadors/es de Panrico, citant a més possibles donacions dineràries de l’empresa, no hi ha molt més que demostrar. Si denunciar com la CONC va participar en la criminalització de la lluita amb declaracions que han estat utilitzades per l’empresa. Per completar, CCOO va tenir la cara dura d’exigir de l’empresa el pagament dels mateixos 30.000 euros anuals i els dos alliberats, l’empresa argumentava que no havia complert la seva part de l’acord, doncs no va poder impedir la vaga i mantenir la pau social, però el Suprem -el mateix que avui no troba motius per dir que l’empresa va vulnerar el dret de vaga-, li va donar la raó a CCOO i va obligar a l’empresa al pagament d’aquestes quantitats més un complement per danys i perjudicis.

Per fi ens faltava la sentència i el poder judicial que, lluny de ser arbitres neutrals, no només per les lleis que estan aprovades, sinó per la lectura esbiaixada i interessada d’aquestes, acaben com de costum del costat patronal. La Sentència és un cop molt dur per als treballadors/es i de Panrico i, per extensió per als treballadors que vam veure en ells un referent per a la lluita aquests llargs tres anys, però la lluita no està acabada, queden els judicis per vulneració de vaga i els acomiadaments. Fins el final estarem recolzant la lluita, i anem a fer el possible perquè áquesta no quedi en l’oblit. La lluita dels i les treballadores de Panrico s’ha guanyat un lloc destacat com a referent en la història del moviment obrer.

Carlos Gila: s’acomiada un provocador
Gila escriu la seva carta de comiat ple de cinisme: parla de valor, generositat, companyonia, dedicació als altres, afecte, il·lusions, somnis... és a dir tot el que ha destrossat aquest expert enterrador d’empreses i violent executor d’acomiadaments. Però és particularment cínic quan dóna les ”gràcies també als que sempre s’han oposat a tot. Sense ells no haguérem treballat tan intensament, i tan bé per garantir-nos un futur viable i sostenible” Segur que ell s’ha garantit un bon futur, deixant a l’atur a centenars de treballadors/ es i enfonsant les condicions laborals dels quals segueixen en l’empresa. Sintel, La Seda, Panrico... fins a la propera ocasió.

2 anys intentant mantenir la lluita
El 13 de juny de 2014 va acabar la vaga i una quantitat innombrable de judicis van quedar pendents de la resolució de l’ERO en el Suprem. Immediatament l’empresa va imposar un Expedient de Regulació d’Ocupació Temporal a tota la plantilla i va imposar acomiadaments. Un grup de treballadors/es de Panrico, amb el suport de militants de Lluita Internacionalista, vam fer el possible per mantenir viva la lluita: es van continuar les accions de denúncia per calúmnies contra Gila, es va fer seguiment a la denúncia presentada a Fiscalia per membres del comitè de vaga contra les amenaces de l’empresa de represaliar amb acomiadaments els i les treballadores més actives en la vaga, es va demanar amb signatures d’afiliats de Panrico a CCOO una clarificació a la CONC sobre les cartes que va publicar Lillo, sense resposta; més tard es van fer concentracions demanant una reacció de suport entre els sindicalistes de CCOO davant unes cartes que no tenien precedents, però només es va rebre el suport del Corrent Per un Gir a l’Esquerra de les comarques gironines, es va localitzar el lliurament dels 8 milions de la Generalitat a Panrico, amb els quals l’empresa va procedir a nous acomiadaments a l’octubre, vàrem distribuir escrits de denúncia a la porta de la Conselleria, es va presentar una denúncia davant el fiscal anticorrupció.

Aquests fets es van presentar en roda de premsa en el Parlament i davant el Síndic de Greuges. Això va motivar una reunió amb treballadors/es de Panrico en el Parlament amb Felip Puig i els directors generals de relacions laborals i indústria. Però dos anys són molt de temps i el grau d’activitat ha anat baixant inevitablement.

Finalment, es va treballar per ajudar a impulsar una candidatura unitària de tots i totes les que van estar implicats en la vaga i contra les maniobres de la direcció del comitè d’empresa en mans de CCOO, però no va ser possible.

Carlos Rodríguez
Josep Lluís del Alcázar