El 27 d’agost assumia el poder el nou govern d’unitat nacional de Youssef Chahed (Nida-Tunis) amb EnNahda i altres 5 partits per 167 vots a favor, 22 en contra i 5 abstencions. Era la segona concreció de l’acord entre laics i islamistes del 2014 -la primera va ser l’anterior govern del tecnòcrata Essid- , que va acabar amb el vel que molts van mantenir de contraposar islamisme i laïcisme per optar entre dos partits neoliberals. El nou govern no ha comptat amb el suport del Front Popular que l’ha qualificat de “govern de l’FMI”, i la UGTT, que va signar la Declaració de Cartago al juliol (base del nou govern), ha posat distància després de les declaracions continuistes de Chahed de nous “sacrificis”. “Si la situació continua com ara, en 2017 necessitarem una política d’austeritat, acomiadar a milers de funcionaris públics i imposar noves taxes”, mentre justificava la recent signatura d’un crèdit amb l’FMI de més de 2.600 milions d’euros. Així doncs, les necessitats plantejades a l’anàlisi de principis d’agost, segueixen vigents, per la qual cosa reproduïm l’article.

El govern del Primer Ministre Habib Essid, al no poder obtenir al Parlament els vots de confiança per mantenir-se en el poder, va ser deposat el 30 de juliol de 2016. El govern d’un any i mig va poder obtenir només tres vots de suport mentre que els altres vots van ser repartits en 118 de rebuig i 27 abstencions. La crida per a un nou «govern d’unitat nacional» realitzat pel president Beji Caid Essebsi fa dos mesos va ser l’incident que va iniciar el procés que va portar al govern de Habib Essid a demanar un vot de confiança per continuar. Durant dos mesos Essid va resistir les pressions per realitzar aquesta avaluació de gestió perquè minava el seu poder, però finalment va cedir amb el resultat previst.

La crisi política per mala administració
Habib Essid és el Primer Ministre d’una coalició de govern formada pels dos partits polítics tunisians majoritaris: Nida Tunis (aliança dels lliberals, el secularistes, els bourguibistes -pel líder de la independència de França- i els partidaris del vell règim) i EnNahda (el partit tunisià dels Germans Musulmans). Les crítiques que se li fan al govern de Essid inclou la seva incapacitat per resoldre la crisi econòmica i social del país, el seu fracàs en la generació d’ocupació i en garantir la seguretat contra l’amenaça de l’ISIS. En realitat aquestes crítiques són insuficients. El problema és encara més greu. Per exemple, la crisi econòmica i social que va generar la dinàmica revolucionària al país ha anat creixent des del 2011. Si comparem les dades del 2011 i del 2015 veurem que la capacitat de compra de la classe mitjana ha baixat en un 40% mentre que la desocupació en xifres oficials ha pujat al 15,3%, que és encara és menor que la desocupació entre els joves que ronda el 30-35%. Les reivindicacions de treball, pa i llibertat que va fer que les masses sortissin al carrer en 2011 a Tunísia, van ser el resultat de la ruïna creada per polítiques neoliberals. Áquestes, han continuat després del triomf de la revolució. Aquesta és la causa de la crisi actual. D’altra banda, les masses van enderrocar la dictadura de Ben Ali, però l’esquerra tunisiana i la central UGTT (Unió General de Treballadors Tunisians) van girar l’esquena a les masses. Aquestes direccions van emfatitzar la naturalesa democràtica de la revolució i la necessitat de construir una «democràcia». Però van descoratjar i retardar les transformacions socials i econòmiques anticapitalistes. Amb la qual cosa van contribuir al fet que els governs post-2011 continuessin amb l’aplicació de les mateixes polítiques neoliberals. Com a resultat d’això, la crisi social i econòmica es va aprofundir, els governs viuen en una permanent crisi de legitimitat enfront de les masses.

Unitat nacional o «t’estimo però estimo més al capital»
Aprofitant els quatre atacs perpetrats per l’ISIS en l’últim any, tots els partits burgesos han abraçat la causa de «combatre al terrorisme» i la «unitat nacional». En aquestes circumstàncies s’han implementat lleis que han permès decretar un estat d’emergència que reprimeix tota manifestació pels drets democràtics i socials. Mentrestant, les privatitzacions es segueixen realitzant i s’està discutint actualment una llei per decretar una amnistia econòmica, que beneficiaria als representants del vell règim, en altres paraules, els predecessors de la corrupció al servei dels capitalistes. El president Beji Caid Essebsi va fer una crida a enfortir encara més al govern d’»unitat nacional» fa dos mesos. Una exigència indirecta al govern de Habib Essid de «treure’s del davant». Una maniobra per intentar superar el desgast polític davant el seu poble. El pla suggerit per Essebsi implica establir a Nida Tunis i EnNahda com a components fonamentals del futur govern. EnNahda al seu últim congrés ha declarat que defensen la separació de la religió de l’Estat i han rebutjat l’Islamisme polític per tractar de millorar la seva imatge. A més, el president Essebsi va afirmar que altres partits i diputats independents podrien també formar part del govern i que la UGTT i la UTICA (Confederació Tunisiana de la indústria, el comerç i la manufactura) constitueixen altres dos possibles components del govern. Dit això, la postura que tingui la UGTT serà decisiva per a la sort del govern i per al futur de la lluita de classes a Tunísia. Si la UGTT, la institució amb més influència en la història recent de Tunísia a causa del rol jugat per la mateixa en la lluita per la independència, es transforma en part del govern, el legitimarà i, al mateix temps, buscarà controlar a la classe obrera i el poble. També pot donar-se l’escenari contrari. Des del 2011, els buròcrates sindicals s’han posicionat en favor de la conciliació amb els governs i van ser incapaços de respondre a les expectatives de les masses d’una transformació social i econòmica. La seva consolidació dins de l’aparell de l’estat patronal pot també portar a un increment de les tensions a la classe treballadora. També és cert que una burocràcia que perd el control de les seves bases es desdibuixa com a tal i perd el seu poder. Per tant el que és cabdal aquí és que el programa del futur govern no serà diferent de l’anterior. El que es presenta aquí sota l’expressió «unitat nacional» no és més que la consolidació del capital i no farà res per millorar les condicions de vida de la gent.

Què fer?
El Front Popular, l’agrupament més important de l’esquerra a Tunísia, no pot seguir amagant-se darrera de la consigna «estem defensant les conquestes democràtiques de la revolució». Especialment considerant el fet que aquest discurs té lloc en un país que ha viscut sota l’estat d’emergència aquest darrer any! D’altra banda, la classe treballadora tunisiana i la joventut continuen la lluita pels seus drets democràtics, econòmics i socials. Però cada lluita és encarada sectorialment i de forma aïllada. El que es necessita és que la unitat sigui construïda sobre la base d’un pla d’acció d’emergència que unifiqui totes les demandes socials, econòmiques i democràtiques a través d’una perspectiva d’independència de la classe treballadora. És amb aquesta unitat que la classe treballadora podrà avançar en les seves conquestes i comprendre que el sistema capitalista mai treballarà per al seu benefici. I que només amb independència de classe i unitat les masses tunisianes podran tornar a tenir la iniciativa a les seves mans!

Gorkem Duru
1/8/16