Per la reconstrucció de la IV. Internacional

Apdo. Correos 23036 CP - 08080 - Barcelona

Castellano Segueix-nos al Facebook Segueix-nos al Twitter RSS

Esteu aqui : Portada » Temes » Economia

Retallades i xocs exteriors

La via de les retallades només porta a la misèria i no salvarà els comptes públics

5 de novembre de 2016

De la mateixa manera que els capitals estrangers havien alimentat la nostra autòctona bombolla immobiliària per sobre de les nostres possibilitats, l’explosió de la bombolla d’EUA va provocar l’explosió de la nostra. 8 anys després d’una crisi peculiar per global, els gurus assenyalen que torna a tocar una nova crisi, encara que aquesta vegada sigui de les «normals».

Seria «normal» si s’hagués saldat l’anterior, però això no és cert ni a nivell de l’estat espanyol ni a nivell mundial. Les muntanyes de capital fictici no s’han caigut. Les muntanyes de paper (deutes, accions, bons) de les que els seus posseïdors esperen rendes en el futur, i la suma de les quals és impossible, encara no han perdut la major part del seu valor. Ho han impedit els rescats amb diners públics i la política dels bancs centrals, comprant aquests papers al valor que indica la ficció. Això, fins ara ha impedit els cracks – que tenen el mal costum de contagiarse – en una espècie de calma que precedeix a la tempesta. Calma que sens dubte estan aprofitant els grans capitals per vendre el paper fictici i comprar coses de debò – terres fèrtils, jaciments, fàbriques, armes o valors (papers) considerats «refugi». També ha contribuït a la pròrroga del desastre anunciat en 2008 el fet que els BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica) tiressin uns anys del comerç mundial darrera de la Xina (es diu que la Xina va consumir en 3 anys més ciment que EUA en un segle – estem parlant d’una població que és 5 vegades major -).

Però en l’economia real les coses no van millor. Com a ressaca de les mesures començades a aplicar en els 80 per Reagan i Thatcher per pal·liar la disminució de la taxa de benefici dels capitals, i amb l’ajuda de la restauració capitalista a Rússia, Xina i la resta, la subhasta de les fàbriques a les zones amb salaris més baixos, va sorgir la impossibilitat de les classes treballadores nacionals de comprar la producció. Això es va pal·liar amb el crèdit i les exportacions. Les dues sortides tenen els seus límits, com s’està veient amb la fallida de la setena naviliera mundial, per la disminució del comerç. Per acabarho d’arreglar, el canvi climàtic comença a ser una mica més que una etiqueta de moda, i es pot témer tant la seva acceleració com la seva inèrcia (es necessiten quilòmetres per frenar un gran vaixell carregat que va a tota velocitat). El canvi climàtic, unit a l’arribada als límits de màxima producció de petroli cru, qüestionen el model industrial, agrícola i de transport mundial, i al mateix model de consum individualitzat occidental. La gestió del canvi necessari està entre la gestió «africana» de les crisis per part de les grans corporacions i l’imperialisme, o la planificació d’una economia estacionària i justa amb béns i serveis socialitzats. Barbàrie o Socialisme.

La propera crisi podria tenir de detonant una crisi bancària en la UE, amb el Deutsche Bank com a inicial protagonista, o l’explosió d’alguna de les bombolles immobiliàries com la de la Xina que és la major (però el sòl urbà pertany a l’estat, la qual cosa la fa diferent). O l’explosió de les bombolles en les borses, causades per la inundació de diners gratuïts dels bancs centrals i els rescats. O l’impagament del deute d’algun país causat pels rescats. Qualsevol d’aquests fets podria produir una reacció en cadena, doncs estan interconnectats.

El 21 de desembre farà un any de les primeres eleccions generals. Mesos abans, el PP havia ajornat les retallades i decidit mesures electoralistes com la baixada d’impostos i retornar vacances i una paga extra no pagada als funcionaris. En les segones es van publicitar 26 mesures del PP, part de les quals tornaven a ser rebaixes d’impostos, descomptes en l’IRPF, bonificacions. La UE, tan gelosa de la política d’austeritat, va callar tota l’estona per facilitar la victòria del PP. En allargar-se la interinitat del govern, la UE ha argumentat de diverses maneres perquè es votés el govern possible...el del PP, i avisant de la incertesa que crearia un govern amb el suport de Podem. Finalment, la UE va començar a donar xifres canviants sobre l’ajust i retallades que demanaria al nou govern i sobre la multa que potser imposaria (però no al PP). No hem d’oblidar que dirigeix la Comissió Europea Junker, l’eurogrup Dijsselbloem, el Banc central europeu Draghi i el nostre ministre d’economia és Guindos. Els dos primers de dos paradisos fiscals i els dos últims de Goldman Sachs (el banc més poderós del món, cervells del frau de les hipoteques a EUA i assessors principals en l’ocultació del deute grec).

Hi ha diverses xifres sobre la taula. D’una banda els diaris han informat que el govern dóna per perduts 26.300 milions dels rescats a la banca que aquesta havia de retornar i no ho ha fet (o sigui, aquesta xifra una sola vegada). Algun mitjà amplia aquesta quantitat a 38.012 milions. Segons l’informe de la PACD (Plataforma Auditoria ciutadana del deute) de 2013, el rescat no recuperat, si donem per bona la quantitat que els mitjans afirmen que la banca va retornar, seria de 61.576 milions. Aquesta quantitat tindria un impacte directe en el deute públic de l’estat espanyol. Però segons el mateix informe hi hauria riscos que només es van a materialitzar si la banca incompleix els seus compromisos amb tercers, i que l’estat ha avalat. Aquests riscos sumen altres 500.000 milions que en aquest moment encara no és deute públic però que pot arribar a ser-ho tot o en part. A això cal afegir l’aval implícit de l’estat al Fons de garantia de dipòsits que el mateix informe quantificava en un risc màxim de 795.000 milions, que es pot no materialitzar, o sí en part o íntegrament. I fins a aquí hem parlat només de rescats a bancs. Si incloguéssim a les grans constructores tindríem la sorpresa que amb només una d’elles, SACYR (la del Canal de Panamà) tenim riscos per valor de 3.447 milions (a data de 2013) en forma de crèdits i avals que poden materialitzar-se en obligacions de pagament per a l’estat en part o íntegrament. Al costat d’aquestes xifres, la Comissió de la UE ens adverteix que el nostre dèficit s’ha desviat una mica menys de 30.000 milions del previst (o sigui, aquesta xifra cada any) i demanen retallades i donen idees per on començar. Proposen pujar del 4% al 21% l’IVA dels productes de primera necessitat: pa, llet, ous, fruites, verdures, hortalisses, cereals i formatges. També llibres, periòdics i revistes no publicitaris; medicaments d’ús humà; cadires de rodes p r a discapacitats i pròtesis i habitatges protegits. I pujar del 10% al 21% l’IVA de la resta dels aliments i el transport de viatgers. També proposen controlar i reduir els pressupostos de les Comunitats Autònomes (o sigui, sanitat i ensenyament) i doblar la quantitat de publicacions de concessions, concursos, contractes de manera que no només les grans constructores i empreses de l’estat espanyol es reparteixin el pastís, sinó que hi hagi contractes per a les empreses europees. Al moment d’escriure, el govern prepara una ampliació de les retencions en el pagament de l’impost de societats durant dos anys, o sigui un crèdit gratis (però no oblidem que l’impost l’ha reduït el PP, i que les empreses de l’IBEX no paguen més del 3% de mitjana).

També s’està preparant una reducció de les pensions per al proper govern. Durant desenes d’anys els diners de les pensions van alimentar els pressupostos de l’estat, però el pacte de Toledo va instituir la separació de fonts de finançament entre pensions i la resta del pressupost. Amb l’atur i els baixos salaris de la reforma laboral, els ingressos no cobreixen les pensions. En 2015 el dèficit va ser de 17.000 milions. Les opcions dins del sistema són o una rebaixa de les pensions o traspassar diners dels pressupostos o una combinació de les dues.

El deute públic gairebé s’ha triplicat des de 2007 fins a arribar a 1 bilió (un milió de milions, igual al PIB d’un any). Els interessos sumaven 35.000 milions anuals en 2015. Però aquestes xifres són només la punta de l’iceberg. El rescat bancari ha imposat als comptes públics obligacions de pagament i riscos (avals i garanties) que van des dels 64.000 milions que ja es troben incorporats en el deute (i dels quals el govern ja dóna per perduts 26.000 milions), fins a 1,3 bilions que seria el que es descarregaria en els comptes públics en el pitjor dels escenaris de fallida dels bancs espanyols. Però es dirà que l’escenari de fallida dels bancs espanyols no és una hipòtesi raonable. Apuntem que les dificultats dels bancs italians, alemanys i francesos no són una quimera, i que els rescats de Grècia, Portugal i estat espanyol (o «préstec en condicions molt favorables, millors que les del mercat» segons Guindos) es van fer per evitar els impagaments d’aquests països per no perjudicar als bancs alemanys i francesos. Els tests de risc dels bancs europeus que mesuren la seva fortalesa, han sortit bé oblidant-se que els interessos baixos que redueixen els seus beneficis poden durar. Però els bancs europeus estan plens d’accions i bons de les millors bombolles de tot el planeta. La seva riquesa apuntada en el balanç depèn que acabin cobrant els diners que prometien aquests paperets. La via de les retallades només porta a la misèria i no salvarà els comptes públics de la fallida a la qual les arrossegaran les fallides bancàries. No s’ha d’entrar en el camí del desmantellament en el qual han entrat els governs europeus. No al pagament del deute! Nacionalització de la banca. Prioritat a la despesa social. Pensions dins dels pressupostos, i no en comptabilitat apart. Fiscalitat progressiva perquè paguin més els que més tenen o expropiació. Riquesa al servei de la producció i les necessitats socials. Economia mundial estacionària i justa amb béns i serveis socialitzats.

Víctor Messeguer
Nota: els enllaços estan en: https://is.gd/Etwg7E. Enllaçar no significa avalar.

Ir a la versión en castellano


Aquí ens trobaràs:

Ap. Correus 23036 CP - 08080 de Barcelona; Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona; Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid;

mail:luchaint(arroba)telefonica.net - www.lluitainternacionalista.org