Rajoy ha tornat a assumir i ret comptes al Congrés com a nou president, després d’un any de negar-se a fer-ho. Malgrat parlar de diàleg, segueix imposant tot el que pot: deixa sense efectes les revàlides però manté aspectes per entrar a la universitat i s’oposa al primer pas per aturar la LOMCE a les Corts; imposa Fernández Díaz, exministre d’interior enxampat intentant construir casos contra dirigents independentistes, com a secretari d’una comissió de les Corts, encara que no de la que volia... i en el tema català, mentre parla de diàleg i posa sobre la taula un nou sistema de finançament, pressiona l’aparell judicial. Si pot vèncer el «cafè para todos» del duc de Suárez, que ara agiten els seus barons, potser hauria pogut ser suficient fa uns anys amb allò del «peix al cove» de Pujol, però ara no ho és. Perquè a més ho acompanya de la intensificació de la repressió que tensa a l’extrem el xoc amb el procés català. Més de 400 càrrecs electes, parlamentaris, alcaldes i regidors estan a l’espera que es comencin diligències judicials. La resposta de 80.000-100.000 persones al carrer el 13 de novembre contra l’ofensiva repressiva de l’Estat, estira de l’altre cantó: és la primera manifestació massiva contra la criminalització que impulsen l’estat i el govern.

El marge de maniobra per a un acord polític en el marc de la unitat de l’estat és mínim, i el temps passa cap el termini fixat de juny-setembre de 2017 en que s’ha compromès el govern per a fer el referèndum que obri les portes a la declaració d’independència i la República catalana. Al País Basc l’acord PNB-PSE parla de la reforma de l’estatut d’autonomia, però aquesta és una pantalla ja passada que difícilment pot encaixar amb el moviment de masses existent avui a Catalunya.
Puigdemont diu referèndum o referèndum, però això no entra avui en els plans de Rajoy ni de la Monarquia i per tradició la burgesia catalana sempre ha acabat els enfrontaments cedint a l’estat a canvi d’alguna contrapartida.

La política que pretenen impulsar Puigdemont-Junqueras és inviable, sigui perquè esperen que l’estat acabi cedint a fer un referèndum negociat com diu CSQEP, sigui comptant amb que serà la comunitat internacional qui imposarà l’acord. Salvant totes les distàncies, és com el conte que va vendre Syriza al poble grec, creient que per repetir-lo i repetir-lo el seu desig d’una sortida negociada s’imposaria, quan Merkel, la UE i el FMI li deien per activa i per passiva que no hi hauria negociació com demanava Txipras. La realitat va acabar imposant-se i aleshores el govern de torn ha d’optar entre acotar el cap i trair el poble o trencar amb les imposicions. El mateix acabarà passant amb la direcció del procés, però també amb partits polítics, patronals i sindicats. I aquí és important la política que tingui el govern Puigdemont-Junqueras i la resta de la superestructura, però la clau per a que uns i altres facin una o altre cosa més enllà de les seves voluntats polítiques, la determinarà la capacitat del moviment.

Novembre ha tensat al màxim la situació. La primera detenció d’un càrrec electe, l’alcaldessa de Berga Montse Venturós, la primera setmana i la imputació en ferm de Carme Forcadell, presidenta del Parlament, la segona. La massiva mobilització del 13N com a màxim exponent de les que s’han succeït aquests dies, és la resposta.

De fet, tota la tensió que organitza el govern amb les judicialitzacions massives dels partidaris del procés son un avís als catalans, però no només. Són l’esglaó polític que li faltava a aquesta escalada repressiva de l’estat. Va començar contra el moviment sindical a les vagues generals, seguir contra els escraches de la PAH, les mobilitzacions socials al Congrés, tot lligat i ben lligat amb la Llei Mordassa.

El procés basc en el seu dia va seguir similar camí, encara que molt més dur per la radicalitat del moviment abertzale: primer va ser la Llei Antiterrorista en el 85, i aviat el concepte es va aplicar arreu l’estat; després la Llei de Partits que encara avui elimina llistes i organitzacions a Euskadi, però fins i tot, esquitxa a una CiU que la va votar. Ara també, si passen impunement les detencions i judicialització de la qüestió política catalana, aviat es generalitzarà a la resta de l’estat. No és només un tema de solidaritat el que hauria d’empènyer a les forces d’esquerra i organitzacions populars a posicionar-se contra aquesta criminalització, sinó una qüestió democràtica i de pròpia autodefensa, perquè si l’estat avança i s’enforteix, ho patirem arreu.

Tornant a Catalunya, la primera detenció, la de Montse Venturós, reflecteix a més de l’escalada repressiva de la Corona, com es posiciona el Govern català facilitant i justificant que la detenció la faci el seu cos de seguretat, els Mossos.

És a aquesta dualitat de la lluita a la que, necessàriament, s’ha de donar inequívoques respostes. Igual que no es poden donar excuses per a que les banderes dels partits d’esquerra no siguin presents el 13N enfrontant l’estat -malgrat estiguin els caps dels Governs de les retallades com Mas, Ortega Homs o Rigau-; així també, no es pot callar quan són aquestes «víctimes» les que des del govern català executen les ordres de l’estat –el mateix argument que utilitzava Saura quan enviava els Mossos a detenir Núria Pórtulas-, perquè en aquest cas, en són còmplices. Una cosa no serveix per tapar l’altre, sinó que acaba rsultant incomprensible per a tothom.

La detenció de Venturós pels Mossos ja havia d’haver aturat la negociació de pressupostos –com va fer correctament la CUP-CC quan els Mossos van detenir anarquistes sota les ordres de l’Audiència Nacional, l’octubre passat-, fins que el Govern garantís que no es tornaria a repetir amb cap de les previsibles detencions que hi ha per davant. Però si això era greu, es reble el clau quan s’accepta el xantatge de que no hi haurà referèndum si no es dona llum verda a uns pressupostos que parteixen de l’obediència de Junqueras al topall de dèficit que marca Montoro. No es pot callar quan la política de l’Estat l’aplica el Govern català, sigui Junqueras o els Mossos.

Però no només. Acceptar els sostres d’ingressos, despeses i dèficit –el que representa no fer una esmena a la totalitat i deixar que es debatin al Parlament- és acceptar, d’entrada que Junqueras hagi escamotejat 358,4 milions d’euros de «superàvit» del 2016 als ingressos. És a dir, acceptar que hagi prioritzat pagar més deute que posar-los al servei de la despesa social, obeint altre cop la llei d’estabilitat pressupostària espanyola. En lloc de no pagar el deute, donem per bo que se’n pagui més!. I és també acceptar que quan més deute es paga, més es deu –ara ja estem en el 35,3% del PIB- i més depenem del govern estatal perquè 7 de cada 10 euros de deute se li deuen a l’estat. Tampoc en això ens ha ajudat la UE, al contrari de les expectatives de JxS: a juliol, el BCE que va obrir la porta a comprar deute públic de CCAA, no va acceptar fer-ho amb la de la Generalitat.

Per últim, acceptar el pas a tràmit és acceptar un sostre d’ingressos que tampoc contempla res substancial que faci pagar més als qui més tenen... i això no en obediència a Madrid ni a Brussel·les, sinó com a submissió a la burgesia catalana. Perquè el Govern de JxS segueix sent conseqüent en els fets en ni trencar amb l’estat ni trair a la seva classe. Com sempre, en els temes econòmics s’acaben les paraules.

Per això: seguirem estant on toqui per a enfrontar un estat que s’enforteix si donem un sol pas enrere, però seguirem dient fermament NO a un govern que es sotmet a ell i als interessos de la seva classe. I tant per enfrontar al primer com al segon, ho farem com ho hem vingut fent, sortint al carrer, perquè només la mobilització garantirà el referèndum i la República Catalana, igual que només ella aturarà les privatitzacions i revertirà retallades.