El 28 de gener, la CUP-CC decidia votar sí els pressupostos de JXS i feia un pas més en el cicle d’apropament a JxS. La pugna entre el reformisme pro-burgès que la convertia en crossa del Govern s’imposava a la seva definició per la doble ruptura indestriable, que va donar lloc a la candidatura. De fet, si el risc d’un trencament es plantejava com la fi de la CUP-CC, ser la pota esquerra de JxS també ho és.

Ja hem denunciat abastament el caràcter que tenen els pressupostos que assumeixen i aprofundeixen la dependència de l’Estat i dels dictats de la UE, però a més reforcen privatitzacions i els privilegis dels qui més tenen, mentre no reverteixen retallades. A més, allunyen la possibilitat de guanyar el referèndum –si al final es fa- perquè els i les treballadores i les classes populars no poden trobar en ells un avenç respecte la situació social a la qual els ha portat la crisi i les polítiques de CDC i que continuen amb el govern de JxS. Menys encara quan en aquests dies, La Caixa o el BBVA fan públics els seus milionaris beneficis.

Calia un NO en suport de les mobilitzacions

El nostre compromís primer és amb els i les treballadores i sectors populars. I per això, en el debat de pressupostos vam continuar fent el que hem fet sempre: impulsar la mobilització. La vaga d’ensenyament del 18 de Gener, les mobilitzacions de les Marees i les incipients mobilitzacions a sanitat.

Calia que la CUP-CC anés cap els moviments dels i de les militants, i dels seus regidors i parlamentaris, portant la realitat del que es coïa en els pressupostos a peu d’escola, d’hospital, convocant els moviments des del propi grup parlamentari. Però, aquest eix, el de la lluita, no es va prendre com essencial des de la CUP i es va tractar formalment, convocant a última hora des del Parlament els tres sectors i fent participar algun parlamentari a les marxes del 20D o la vaga d’Ensenyament del 18G. Ni va ser el centre del grup parlamentari, ni dels regidors, ni d’aquells companys que no estaven directament implicats.

Un NO als pressupostos perquè el triomf d’una lluita, ni canvia el contingut ni el seu caràcter

Les engrunes que ara s’ofereixen a ensenyament i renda social, són les molles que va donar Montoro al canviar l’objectiu de dèficit de 0,5 a 0,6: 200 milions. No toquen en res l’estructura global que ja vam analitzar quan es van presentar i que ja vam dir

Fins i tot cal veure què faran amb aquestes miques que donen a Ensenyament, ja que el càlcul que fan de despesa en professorat per reduir una hora a partir de setembre de 2017, és el de tot l’any quan només hauran de pagar un trimestre amb aquests pressupostos i tenen la mà fluixa per a desviar milionades cap a la concertada, com ja van fer l’any passat amb pressupostos prorrogats.

Que aquestes diners a més estiguin en els pressupostos és circumstancial. El que és clau és que els 3.500 docents més pel curs que ve és el triomf parcial de la vaga d’ensenyament i diem circumstancial perquè és una conquesta que podia incorporar-se a pressupostos o podia ampliar l’execució d’uns pressupostos prorrogats (com el pagament a terminis de la paga del 2012 o l’augment de concerts...). En cap cas, això pot ser una moneda de canvi per a que d’altres sectors segueixin sota mínims, sigui sanitat o renda social. Per això, tampoc els avenços en ensenyament podien justificar una aprovació global. El NO, avui, no tancava res: deixava les portes obertes de bat a bat per les quals es podien colar també els altres sectors si finalment sortien al carrer.

Amb un agreujant. El triomf parcial d’ensenyament ha remogut els moviments. No són casuals els primers indicis a sanitat (malgrat no hi havia hagut una política prèvia ni de CCOO ni de la IAC). La votació de la CUP-CC el 28 de gener –data fixada quan se suposava que els pressupostos es votaven el 8-9 de febrer- quan es sap que es votaran al març, tanca la porta o com a mínim debilita que aquests moviments vagin a més, perquè s’imposa la sensació que tot el peix està venut: ajuda a mantenir la pau social. El 28 la CUP-CC havia de dir No als pressupostos i ajudar en la mobilització..

Rodant per un pendent cap a nous xantatges i més tensió

El pitjor és que només és el principi. Si molts militants de la CUP-CC creien que votaven els pressupostos amb el nas tapat per a passar ràpid de pantalla i deixar per davant només el repte del referèndum –fins i tot dubtant que s’arribi a convocar-, s’equivocaven. Ara comença una nova sèrie de disjuntives sota la falsa premissa que o les coses es fan com diu el Govern o no hi ha referèndum. Així, tindrem les lleis bàsiques de la desconnexió, com la de la transitorietat -que dóna garanties a les inversions de la burgesia i les multinacionals- que tornaran a tensar la CUP-CC en un escenari impossible. Tot plegat per “arribar” a un altre impossible: un referèndum en pau i tranquil·litat amb suport internacional, de vegades fins i tot amb el deliri que sigui acordat amb l’Estat. I a més, JxsS ja apunta que si es guanya (cosa difícil, amb el camí que s’ha pres) caldria anar a un Govern d’unitat nacional.

Les coses, però, no semblen seguir aquest guió. Mentre es votava el sí als pressupostos, esclatava l’escàndol del jutge Santiago Vidal. A les portes del judici a Mas, Rigau i Ortega pel 9-N tornaven actuacions de la Guardia Civil pel 3% de Convergència. “L’Operació diàleg” de Rajoy s’ha tancat amb un cop de porta, amenaçant de precintar les escoles per impedir el referèndum i (un altre cop) amb l’aplicació del 155 per suspendre l’autonomia. Un cop de porta també per als sempre amatents “intermediaris” catalans: Arrimadas sortia de la Moncloa amb les mans buides: ni infraestructures ni res.

La situació objectiva porta al xoc i no a la via pacífica i democràtica, i no per la voluntat dels seus actors –la burgesia catalana sempre ha pactat per molles-, sinó per la pròpia inèrcia d’unes mobilitzacions que no s’han acabat d’aturar i que fins i tot la burgesia ha d’utilitzar per a plantar cara a Madrid, com en el judici de Mas i Cia.

I aquest panorama obliga tothom ressituar-se. Junqueras incorpora als seus pressupostos totes les exigències de la patronal, però aquesta, fins ara dividida respecte el dret a decidir tanca files darrere Foment i tensiona JxS exigint un retorn al “seny” que tindria un cost enorme per PDCat i ERC. Els Comuns d’Ada Colau, incorporen obertament el tema nacional, sense definir-se sobre la unilateralitat, per fer l’ullet als desenganyats de la CUP-CC al dia següent del Sí als pressupostos. Es preparen pel que ve: un seguit de xantatges de JxS que aniran dessagnant la CUP-CC.

Amb el sí als pressupostos, no estem al final d’un capítol, sinó rodant per un pendent que tornarà a posar a prova les bases de la CUP-CC: si l’entrada a tràmit dels pressupostos va empènyer a 17 renúncies més (una per cada comissió i una altre al final del recorregut); l’aprovació d’aquests planteja una altre sèrie de gripaus que ens haurem d’empassar sota xantatge del referèndum.

Recuperar la CUP-CC

Cal un gir en la política i els mètodes perquè cada cop dir NO serà més dur i més sagnant i el desgast de la militància ja es reflecteix en la menor participació en els debats nacionals. D’aquests centenars que tornen a tancar-se en el municipalisme, no en podem perdre ni un. El que va recollir els vots dels i de les treballadores perquè responia a les seves necessitats, era una CUP-CC compromesa amb la doble ruptura nacional i social. I per recuperar-la cal reagrupar totes les forces possibles que prenguin aquest objectiu com a propi, aquest avenç. No podem perdre més temps.

Requadre:

Un NO coherent amb les propostes que hem vingut fent.

Per no anar més enrere, quan es van tombar els pressupostos del 2016, la màquinaria destructiva es va accelerar: la liquidació de la CUP-CC como tal era una necessitat per JxS. La pressió va fer cruixir la CUP-CC i va anar entrant en totes les dicotomies i raonaments que imposava JxS des del Govern. Des de l’amenaça de la moció de confiança, al tractament d’aquesta, el Debat de Política General amb un empobrit plantejament en el document de les 3R (Referèndum, Reversió de retallades –centrat a Ensenyament- i Redistribució de la riquesa –en el tema impositiu), aprovant l’entrada a tràmit dels pressupostos sense esmena a la totalitat, la negativa a presentar esmenes a la totalitat a les seccions... tot anava encaminat al resultat del 28 de gener: el Sí als pressupostos amb el 60% dels vots, malgrat hagi estat amb un 40% de participació de la militància. Ha estat un procés, amb les filtracions pertinents per a pressionar l’organització des dels mitjans en els moments vitals, i la manca de debat per “evitar-les” en altres.

Durant tot aquest camí hem anat donant una a una totes les batalles, tractant d’alertar de les conseqüències. Vam analitzar el sentit destructiu de la moció de confiança (1 juliol: http://luchainternacionalista.org/spip.php?article2815) i defensar el caire originari de la candidatura (16 juliol: http://luchainternacionalista.org/spip.php?article2825). A la Diada ens alineàvem amb la defensa dels càrrecs electes davant l’estat, però cridant a lluitar contra les retallades i per la recuperació de drets, exigint que DUI o RUI, es concretés la data immediatament (5 setembre: http://luchainternacionalista.org/spip.php?article2879). Vam denunciar que era una errada aprovar la moció de confiança com a “qüestió de tràmit”, igual que ho era que el debat de política general no preparés un terreny favorable per a la mobilització contra els pressupostos, posant tot l’èmfasi en el tema impositiu i només a ensenyament pressionats perquè s’estaven escalfant motors per una vaga, oblidant la resta i obrint aquella ma que havia de ser un puny en els pressupostos (5 novembre: http://luchainternacionalista.org/spip.php?article2912). Vam denunciar i votar en contra del que representava deixar entrar a tràmit els pressupostos, mentre seguíem a les mobilitzacions de defensa dels càrrecs electes (28 novembre: http://luchainternacionalista.org/spip.php?article2972). El 20D des del carrer, a les mobilitzacions d’ensenyament i les marees, impulsàvem les lluites durant el període de tramitació (20D: http://luchainternacionalista.org/spip.php?article3009), mentre internament proposàvem esmenes a la totalitat de seccions i enviàvem esmenes argumentades. I és després d’aquest recorregut conseqüent que tornem a dir avui NO als pressupostos. No es tracta d’escarafalls d’última hora: ha estat un camí que s’estrenyia per conduir-nos a aquest final. I en el camí, uns han abandonat o posat distància, d’altres s’han dissolt i n’hi ha que s’han abstingut esperant un punt que posés blanc sobre negre el que s’anava deixant fer.

Per nosaltres la construcció d’una organització unitària de ruptura és tan preuada que cal s’hi posin tots els esforços dia a dia. Per això, juntament amb la denúncia i el posicionament a cada pas, en coherència amb el camí originari de la CUP-CC, hem posat la feina, les propostes, les esmenes... i fins i tot l’esforç de la nostra internacional (la UIT-CI) quan el diputat argentí del nostre partit germà Izquierda Socialista, trepitjava Barcelona i el posàvem al costat dels parlamentaris de la CUP-CC per reforçar el nostre compromís a nivell internacional amb el dret a l’autodeterminació i contra la repressió de l’estat.