L’àmbit de l’ensenyament destaca als Pressupostos de la Generalitat de Catalunya (2017) per ser l’únic que inclou millores, encara que insuficients, i que no han estat cap regal del Govern sinó fruit de la pressió exercida pels i les docents els darrers mesos. Segurament podrien haver estat més de no ser pel paper que han tornat a jugar els sindicats majoritaris i pel sí de la CUP-CC als Pressupostos, més d’un mes abans de la seva aprovació definitiva al Parlament.

Mobilització del professorat i treball sindical

La situació política actual, amb un Govern que necessitava el suport de la CUP-CC per aprovar els Pressupostos, feia més factible l’inici de la reversió de les retallades que venen patint des de fa anys els serveis públics i les seves treballadores i treballadors. Però ni el Govern estava disposat a fer-ho, ni hi havia prou amb l’anomenada «aritmètica parlamentària» tal i com queda reflectit en l’absència de millores en altres àrees tant importants com sanitat, serveis socials o habitatge. L’element clau de les millores en ensenyament ha estat la mobilització, però aquesta ha vingut acompanyada d’un treball sindical i polític en el qual hem participat des de Lluita Internacionalista.

Al mes d’octubre la CGT va proposar a la resta de sindicats fer assemblees als centres sobre la possibilitat d’anar a la vaga durant el període de debat de Pressupostos per exigir que fossin incloses les reivindicacions de mínims acordades. Aquell procés de debat als centres i la resposta positiva de bona part dels i de les docents que entenien que s’havia d’aprofitar el moment polític per començar a revertir les retallades, va forçar als sindicats més reticents a convocar la vaga. Però USTEC, CCOO, UGT i ASPEPC es van negar a convo- car-la quan es debatien les partides d’ensenyament, tot deixant-la per 9 de febrer, data prevista per la votació final dels pressupostos, tornant a plantejar la vaga com a expressió de rebuig d’un dia a allò ja decidit. Reivindiquem la decisió de la CGT de mantenir la vaga el 18 de gener coincidint amb el debat d’esmenes en educació. Lamentem que els altres sindicats no asseguressin una convocatòria unitària que li hagués donat molta més força. Amb la vaga, la mobilització es posava en el centre del debat sobre pressupostos i tenia perspectives de continuïtat.

Un seguiment minoritari de la vaga en els centres no va impedir una concentració durant el debat d’ensenyament que va aplegar a prop d’un miler de persones i que va ser molt combativa, demostrant el potencial que hi havia i accentuant la pressió sobre el debat parlamentari. Es va comptar amb el suport de seccions de la CGT, organitzacions i col·lectius. Lluita In- ternacionalista va donar tot el suport a la vaga (difusió, presència de companys/es el 18 de gener...). La vaga va remoure diversos sectors fora i dintre del Parlament. No es podia deixar tot a les especulacions, a l’espantall d’una vaga... i aquesta oportunitat que la situació política permetia no es podia deixar perdre, pels guanys però sobre tot per començar a recuperar la confiança en la lluita.

Creiem que, en conjunt, sí es va incidir al propi debat d’esmenes d’ensenyament. Algunes reivindicacions menors de la plata- forma havien estat incloses entre la proposta inicial de pressupostos i l’entrada a tràmit del desembre. Però la millora més important arrencada d’aquest procés, la reincorporació de 3500 docents als centres (aproximadament un 5% de la plantilla total a Catalunya) i la reducció d’una hora setmanal de l’horari lectiu, va ser anunciada en el marc de les negociacions amb la CUP-CC el 20 de gener, dos dies després de la vaga de CGT, encara que el Govern de JXS volgués oficialitzar-ho en el marc de la re- unió amb els sindicats majoritaris.

Treball polític a la CUP-CC

Com a Lluita Internacionalista hem format part activa d’aquest procés també des de la vessant política amb la nostra participació a la CUP- CC i en coherència amb el treball polític que en aquest espai estem fent. Venim insistint des de fa mesos que la CUP-CC ha de construir la seva política partint de les lluites i d’allò que reivindiquen, enlloc de partir de les negociacions amb el Govern a porta tancada. Proposàvem que la CUP-CC fos un impulsor de la lluita: amb reunions amb els sindicats dels sectors socials, amb els col·lectius afectats, plataformes en defensa de la sanitat pública... anant els parlamentaris amb el suport de les territorials als hospitals,etc. I el mateix en ensenyament.

La CUP-CC va donar suport a la vaga del 18 de gener (també a la del 9 de febrer) i va fer seves, les reivindicacions del sector de l’ensenyament públic mobilitzat. Però calia estendre-ho a altres sectors i potenciar la confluència de les mobilitzacions, davant uns pressupostos continuistes i que neguen les necessitats bàsiques de la gent treballadora.

Uns sindicats majoritaris i un SÍ desmobilitzadors

Les millores arrencades a partir de la pressió a ensenyament, les perspectives de continuïtat d’aquesta amb la vaga convocada per tots els sindicats el 9 de febrer i l’ajornament de la votació dels Pressupostos al març obrien les portes a un febrer d’increment de les mobilitzacions i de possibilitats de revertir qualitativament les retallades als sectors públics.

Aquestes perspectives van ser tallades en sec. Primer pels sindicats majoritaris a ensenyament signant un acord amb el Departament que, sense assolir cap reivindicació sobre les ja anunciades, desconvocava la vaga del 9 de febrer. A més USTEC, CCOO i UGT anunciaven el pre-acord públicament abans de signar-lo i tres dies abans de la votació de la CUP-CC sobre els pressupostos. Amb l’acceptació del punt 8, deixaven «les millores» condicionades a l’aprovació dels Pressupostos, donant suport implícit als comptes, la qual cosa suposa un fluix favor a les treballadores i treballadors de l’ensenyament que podien haver aconseguit molt més i, més encara, als de la resta de sectors que no han a obtingut cap millora i en els quals aquests mateixos sindicats no han fet res per mobilitzar.

L’altre element que talla les perspectives de millora és el precipitat sí de la CUP-CC als Pressupostos el 28 de gener. Més enllà de defensar el NO, tot i les millores parcials a ensenyament (que es poden aplicar amb Pressupostos prorrogats i voluntat de fer-ho), vam demanar l’ajornament de la decisió atès que no s’ha de formalitzar al Parlament fins el març i les perspectives de mobilització que es podien donar en aquest període. El sí de la CUP-CC als Pressupostos redueix sensiblement les possibilitats de millora d’aquests. No les impossibilita per sí sol, però sí es fan impossibles acompanyat de l’actual caràcter desmobilitzador de les majories sindicals.

Per tant, queda molt treball tant sindical com polític per fer, però aquest procés de reversió de les retallades a ensenyament fruit de la mobilització, permet extreure conclusions de què s’ha de seguir fent i de què s’ha d’intentar canviar.

Pedro Mercadé i Josep Lluís del Alcázar