Sí, és una guerra segons el concepte de la pròpia burgesia que qualifica així qualsevol conflicte que sumeix més d’1.000 morts. Només a 2016, van ser més de 5.000 els que van acabar en la fossa comuna del Mediterrani.

És una guerra també als EUA, encara abans de l’arribada de Trump. Allà és un mur construït en època de Clinton que aboca a una altra fossa comuna, el desert. De 2000 a 2014 van ser 6.000 les restes trobades, i a partir d’aquí es disparen les xifres: 240 en 2015, només de gener a agost 2016, 319 i en el que va de 2017, 37...

Trump vol empitjorar-ho, i la UE, hipòcritament, clama al cel. Els uns i els altres saben que no freneran l’arribada de refugiats ja que és la situació en origen la que la genera, però els permet diverses mesures rendibles: una mà d’obra gairebé esclava que empeny a la baixa tot el mercat laboral, en una colossal reforma laboral; un discurs que allunya les queixes dels seus treballadors buscant l’enemic extern -el refugiat-, i un enduriment en la repressió interna amb la teoria del terrorisme. Un negoci rodó quan a això se sumen, les milionàries inversions en la seguretat de frontera, on les empreses es posen les botes, no només en la construcció de murs, sinó també en la seguretat privada.

Hi ha alguna institució que porta el seu plantejament més enllà i apareix com el «bo» que «vol acollir i no ens deixen». En primer lloc, cal situar la teoria del «acolliment». No es tracta en la seva majoria de problemes individuals, sinó col·lectius. No es tracta de beneficència, sinó de solidaritat política. El cas més flagrant és la guerra de Síria. I és impossible atendre les necessitats sense comprendre les arrels, o pitjor, encara, quan la passivitat ha permès que els lluitadors sirians acabessin sent migrants, sota els ulls impassibles de la comunitat internacional que segueix negociant amb el seu botxí, el dictador Bashar Al Assad. És per tant difícil conjugar la visita d’IU a Bashar fa un parell o tres de mesos per felicitar-lo pels seus sagnants avanços i ara des de Podem, voler aparèixer com l’amic que «acull».

En segon, manca decisió política. Governs com el català o ajuntaments com el de Barcelona de Ada Colau, o el de Madrid de Carmena, s’omplen la boca amb promeses d’acollir milers de refugiats -fins hi destinen partides, com els 10 milions de Madrid- però.... l’estat espanyol i la UE «no els deixen», doncs no tenen competències... Manuela Carmena ha reconegut que tenen tot preparat però «no sap què passa» amb els tràmits de l’Executiu.

La hipocresia se’ls acaba aviat, com Évole els va recriminar en el massiu concert de solidaritat a Barcelona, fent notar que no era només qüestió de competències, sinó d’incompetències... Nosaltres no creiem que sigui incompetència, sinó que no hi ha voluntat en cap cas d’anteposar les necessitats de la gent per davant de les dels bancs o el statuquo. Perquè no els porten directament, desoint al govern central? Puigdemont que fa bandera d’un referèndum sí o sí que se saltaria la legislació vigent, no pot fer-ho per atendre les necessitats d’aquests milers que diu voler atendre? Segurament aquest acte, per si, li facilitaria i molt el posterior desacatament per convocar el referèndum i també segurament molts milers més li votarien a favor, veient que el seu accionar anteposasa en primer lloc a les persones.