Les recents eleccions a Holanda (el 15 de març) van tenir una participació record del 82 % tot i no ser obligatòries. Holanda, que forma part de la Unió Europea i que té 17 milions d’habitants, està considerat un dels països més estables políticament i econòmicament d’Europa. És una monarquia parlamentària, és a dir, té un rei i elegeix un Parlament que nomena per majoria absoluta al seu primer ministre. Les seves eleccions han estat notícia a tot el món perquè suposadament podria guanyar el “trumpista” Geert Wilders, del PVV d’idees xenòfobes, que va anunciar que volia expulsar del país als immigrants musulmans (els musulmans, immigrants i els seus fills nascuts a Holanda, representen el 5% de la població). No obstant això, Wilders va augmentar els seus escons de 15 a 20 diputats (del total de 150 diputats) i va obtenir el 15% de la votació, enfortint-se relativament, però quedant molt lluny de poder formar govern.

L’augment de la participació al 82% es deu en gran part al fet que els votants descontents amb els partits polítics dominants històricament, el VVD (liberal) i el PvdA (socialdemòcrata), van buscar tancar-li el pas a Wilders votant per alternatives vàries (centristes, centre-esquerra o esquerra reformista) però opo- sitores a aquests partits. El VVD liberal i el PvdA socialdemòcrata, són els dos partits històrics en els quals s’ha sostingut durant dècades el sistema polític holandès. El seu enfonsament ha significat que hagin passat, sumats, de 79 a 42 diputats (dels 150). Encara que potser formin part del nou govern, aquest resultat marca una alta inestabilitat po lítica.

El polític que va guanyar és qui ja governava, Mark Rutte, del partit Liberal VVD, també dretà encara que més “moderat” i europeista. El VVD va perdre vots i va passar de 41 a 33 diputats. Però la pitjor part va ser pel PvdA (Partit de Treballadors, socialdemòcrata), aliat del Partit Liberal al govern sortint, en passar de 38 escons (24,8%) a 9 (5,7%). Va perdre les tres quartes parts del seu electorat. Això es deu al seu suport al pla d’austeritat: retallades de la despesa sanitària, anul·lació de beques i creació de “préstecs” a estudiants per pagar les altes taxes universitàries, retallades en les jubilacions, etc. En les eleccions del 2012, mentre Rutte va fer campanya per les retallades, el Partit dels Treballadors PvdA, que dirigeix els principals sindicats de treballadors, s’hi oposava. Però després de les eleccions es van unir per formar govern i va acabar recolzant totes les retallades. Per descomptat la seva base electoral, provinent en la seva gran majoria de la classe treballadora, es va sentir traïda i per això va abandonar massivament al partit, especialment els joves (el 66% dels que van seguir votant al PvdA, són majors de 65 anys).

Aquesta caiguda del PvdA d’Holanda es correspon amb l’enfonsament de la socialdemocràcia a tota tota Europa, que és abandonada per gran part de la seva tradicional base de treballadors, particularment a l’Estat espanyol, Grècia, França, etc, producte del seu suport als plans d’austeritat. La socialdemocràcia europea va ser la que va gestionar l’“Estat de benestar” després de la segona guerra mundial amb atenció sanitària, assegurances de desocupació i altres concessions als treballadors, per impedir un procés revolucionari socialista a Europa. Avui i des de fa diversos anys, aquest rol ja no el pot complir en l’Europa capitalista actual per la necessitat de mantenir el sistema capitalista enmig de la seva actual crisi. La socialdemocràcia col·labora per liquidar les conquestes històriques dels treballadors.

Ara el dretà Rutte ja no té majoria absoluta i haurà d’aconseguir el suport d’altres partits per formar govern. “Serà difícil”, va declarar el propi Rutte. I té raó. És difícil perquè la major part de l’antic electorat de la socialdemocràcia ha anat cap partits de centreesquerra, que van estar contra el pla d’austeritat, com els Verds d’Esquerra (que van aconseguir un resultat històric de 14 diputats), el Partit Per als Animals (ecologistes d’esquerra, amb 5 diputats), diversos partits cristians i el Partit Socialista (més d’esquerra, encara que reformista) que va mantenir el seu vot amb 14 diputats.

Holanda s’incorpora de ple a la inestabilitat política europea, producte de la crisi capitalista, els plans d’austeritat i el descontentament massiu dels treballadors i la joventut. A Holanda igual que en la resta d’Europa es troba en curs una àmplia recomposició política, sorgeixen i creixen nous partits i uns altres desapareixen o es redueixen al mínim. La crisi augmenta la polarització social i política, s’enfonsen els partits “moderats” que ja no poden respondre a cap expectativa social, i creixen noves forces a dreta i esquerra. Des dels semifascistes com Wilders que volen culpar als musulmans o immigrants de la crisi fins als que busquen un canvi de sistema polític i social, encara que amb molta confusió.

Hi ha una recerca d’alternatives a un sistema capitalista basat exclusivament a maximitzar el guany d’una petita minoria, cada dia més esgotat, que ja no pot garantir ni l’educació pública, ni la sanitat pública, ni treball estable i digne, ni tan sols evitar el desastre ecològic (escalfament global, esgotament de recursos, escombraries industrials, etc). És cada dia més necessari que des dels treballadors i la joventut sorgeixin alternatives reals a aquest sistema depredador que condemna a la majoria de la humanitat a la desocupació, pobresa i malaltia.

Miguel Lamas (mlamas@izquierdasocialista.org.ar)