Per la reconstrucció de la IV. Internacional

Apdo. Correos 23036 CP - 08080 - Barcelona

Castellano Segueix-nos al Facebook Segueix-nos al Twitter RSS

Esteu aqui : Portada » Temes » Sindical

De la propaganda sindical i governamental als PGE 2017

Precarietat i privatitzacions: la lluita segueix

20 d'agost de 2017

Al març, Montoro signava un acord d’oferta pública amb CCOO, UGT i CSIF. Els sindicats van sortir a ballar-li l’aigua, sota el títol de «la major oferta pública d’ocupació de la democràcia» i parlant que el compromís de reduir la temporalitat al 8% en tres anys podia representar entre 250.000 i 300.000 places. I asseguraven que almenys uns 150.000 interins de Sanitat es convertirien en indefinits, 100.000 en Educació, 15.000 en Servei Socials, 11.000 en Justícia i la resta no es quantificava per les dificultats de fer-ho en l’administració local. Això es concretava en 67.000 places per als pressupostos del 2017. D’elles, Montoro va avançar a l’abril gairebé 8.000 ofertades per l’Administració General de l’Estat (la majoria per FFAA, policia i guàrdia civil), i altres més de 10.000 de les comunitats autònomes (per a educació i sanitat, segons va dir). Però començava a grinyolar lo de l’absorció dels precaris a les places estables. Cert és que, com la majoria eren de forces de seguretat, poc precari hi ha, però els percentatges parlaven per si sols: 6.005 places d’accés lliure, 1.673 de promoció interna i 291 d’un altre tipus (?). En el còmput total de les 67.000 compromeses ja hi hauria 6000 que no van a precaris sinó que són de nou accés; també del total, vol dir que 6000 interins d’algun lloc van al carrer.

El temor que la creació d’aquestes 190.000 places en 3 anys (67.000 x 3) anessin a parar a reduir la precarietat a força d’acomiadar massivament interins si no aprovaven oposicions, es confirmava amb el text de pressupostos que va presentar el govern: en l’article 19 s’afirmava que no es donaria continuïtat als interins que portessin 3 anys el 2019. No obstant això, els sindicats que havien signat no van sortir a denunciar al ministre, ni a mobilitzar contra la maniobra: la cobertura a la política econòmica del PP va ser aclaparadora, amb allò que Montoro havia dit que no hi hauria res si no s’aprovaven els seus pressupostos. La imatge de la burocràcia estava per sobre de la situació dels treballadors: el silenci va ser absolut, excepte les mobilitzacions que va implementar la CGT boicotejades sistemàticament pels altres sindicats.

Per fi, a través d’esmenes a les Corts, el text després de l’aprovació del senat (BOE 153 de 28/06/17, Llei 3/2017 de 27 de juny, de PGE 2017), en el seu article 19, diu un ambigu «Dos. No es podrà procedir a la contractació de personal temporal, així com al nomenament de personal estatutari temporal i de funcionaris interins –el mateix afirma per al personal laboral- excepte en casos excepcionals i per cobrir necessitats urgents i inajornables.» Després d’haver afirmat en el mateix article que «La taxa de cobertura temporal en cada àmbit haurà de situar-se al final del període per sota del 8 per cent» i que «L’articulació d’aquests processos selectius..., en tot cas, garantirà el compliment dels principis de lliure concurrència, igualtat, mèrit, capacitat i publicitat,...» amb el que queda en els llimbs com «per lliure concurrència» es garantirà l’estabilitat dels temporals. Així que, per més que s’hagi eliminat el paràgraf exprés que parlava de l’acomiadament d’interins a la fi de 2019 si portaven 3 anys, la veritat és que, en la mesura en què no es defineix la forma expressa d’estabilització del personal precari –és a dir dir, , si se segueixen fent oposicions com a única via d’accés per garantir la «lliure concurrència»-, ens aboquem al fet que les 190.000 places –que no són noves, sinó que avui ocupa personal precari- siguin majoritàriament per a renovació de personal doncs penja sobre interins i substituts l’espasa de Dàmocles del 8% en 2019 2019.

L’altre gran problema que hi va haver en el text del Govern de pressupostos va ser el mecanisme per impedir o dificultar al màxim qualsevol versió de re-internalitzar serveis privatitzats en el sector públic.

Aquesta lluita per revertir privatitzacions i aconseguir millors serveis públics, abaratir el cost i millorar les condicions dels treballadors, és la lluita d’alguns municipis, o de Plataformes com la de «Municipalitzem» de Barcelona. El text final que surt del Senat diu sobre aquest tema en el seu Addicional 26 de Limitacions a la incorporació de personal laboral al sector públic. Un. Amb efectes des de l’entrada en vigor d’aquesta Llei i vigència indefinida, les Administracions Públiques (...) no podran considerar com a empleats públics del seu article 8, ni podran incorporar en aquesta condició en una Administració Pública o en una entitat de dret públic: a) Als treballadors dels contractistes de concessions d’obres o de serveis públics o de qualsevol altre contracte adjudicat per les Administracions Públiques (...), quan els contractes s’extingeixin pel seu compliment, per resolució, inclòs el rescat, o si s’adopta el segrest o intervenció del servei conforme a la legislació de contractes del sector públic que resultés aplicable als mateixos (...)» I més endavant, ratifica: «Al personal referit als apartats anteriors li seran aplicables les previsions sobre successió d’empreses contingudes en la normativa laboral.» És a dir, no explicita la subrogació, i tots sabem que a hores d’ara una majoria de convenis no la contemplen –sense anar més lluny, el conflicte dels/es estibadors/es té una pota en aquest problema-. Això sí, han tret l’amenaça del primer redactat que, a més, si s’arribaven a subrogar treballadors de serveis remunicipalitzats, es descomptaria de la taxa de reposició. Així diu «Dos. En aquells supòsits en els quals, excepcionalment, en compliment d’una sentència judicial, o prèvia tramitació d’un procediment que garanteixi els principis constitucionals d’igualtat, mèrit i capacitat, el personal referit a l’apartat 1.a) anterior sigui incorporat a societats mercantils públiques, les incorporacions que es produeixin d’acord amb el previst en aquest apartat, no es comptabilitzaran com a personal de nou ingrés del còmput de la taxa de reposició d’efectius.»


En els dos temes, caldrà seguir lluitant, però no deixa de ser una llàstima que no haguem aprofitat la tramitació de pressupostos per donar una batalla unitària pels serveis públics de qualitat i unes condicions laborals estables a la funció pública.

M. Esther del Alcázar i Fabregat

Ir a la versión en castellano


Aquí ens trobaràs:

Ap. Correus 23036 CP - 08080 de Barcelona; Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona; Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid;

mail:luchaint(arroba)telefonica.net - www.lluitainternacionalista.org