Aquesta Diada és la darrera abans del referèndum. No hi poden haver excuses ni espai per a subterfugis: és SÍ o Sí. No hi ha espai per a cap pas enrere. El govern Puigdemont-Junqueras ha de garantir-lo, faci el que faci el govern de Rajoy. La mobilització per a fer-ho possible i respondre l’atac de l’Estat és del tot imprescindible i serà determinant.

L’Estat i el Govern de Rajoy, amb el bloc PP-PSOE-C’s ja han posat en marxa la maquinària repressiva. El Tribunal Constitucional Ja ja han començat amb les prohibicions i amenacen prendre mesures penals contra càrrecs. La Fiscalia també està en marxa per perseguir qui continuï defensant el referèndum. La Guàrdia Civil escorcolla impremtes i alguns sectors, com Garcia Albiol, segueixen impulsant la intervenció de l’autonomia amb l’article 155. Davant l’Estat, l’única resposta és la mobilització. Hem d’aturar-los arribant fins i tot a la vaga general si es porta algú a la presó o si fan realitat la intervenció de l’autonomia.

Perquè per un treballador/a –nascut o no a Catalunya- no és cert que sigui igual estar amb el règim o amb un poble que ha sortit massivament demanant llibertat. No és igual estar amb el rei que va imposar Franco, amb tot el seu estat repressiu, que amb el poble que es rebel·la. Si el règim impedeix el referèndum i s’enforteixi es pagarà amb més repressió, però no només contra els «independentistes», sinó que acabarà colpejant als i les treballadores, als i les més febles. No, companys: és cosa de tots si es debilita aquest poder nefast o es trenca la cadena. Tampoc som neutrals entre Monarquia i República i per tot això no som neutrals en el sentit del vot. Nosaltres cridem als treballadors i treballadores a votar Sí per trencar amb el règim monàrquic. Per què la república catalana ha de ser una oportunitat per un gir cap els interessos de la classe treballadora. Per què caldrà seguir lluitant per a què sigui per una República obrera, al servei de les necessitats dels de baix i no dels interessos de la burgesia catalana i Foment del Treball. Volem el vostre sí per expressar a les urnes el que hem cridat als carrers, construint una alternativa que deixi de pagar el deute per posar els diners a evitar els desnonaments o la pobresa energètica, derogar les reformes laborals i acabar amb la precarietat i la misèria,... per acabar amb l’escalada vertiginosa que ha duplicat els multimilionaris amb la crisi a base d’estroncar la vida dels i de les treballadores.

Ha arribat l’hora que totes les forces de l’esquerra prenguin una posició clara. ICV en boca de Joan Coscubiela, ha demostrat ser el més bel·ligerant contra el referèndum a nom del referèndum, tot per acabar en la defensa la constitució monàrquica i oferir-li al règim arsenal per a la repressió. Veure com tots els diputats del PP i Ciutadans s’aixecaven per aplaudir-lo amb passió, hauria de fer pensar a la militància de CSQEP o els Comuns. El portaveus de CSQEP ha dinamitat el seu propi grup parlamentari posant a Podem i fins i tot a EUiA contra les cordes, com va fer el PCE i el PSUC a l’inici de la transició per imposar contra la seva pròpia base la Monarquia. Però els seus serveis al règim probablement tornin a rebre com a resposta el conegut Roma no paga a traïdors. Podem Catalunya defensa votar l’1 octubre, CSQEP/ICV, no. Cal prendre decisions.

La posició davant el referèndum també divideix Podemos estatal. Suport al referèndum de les Mareas galegues o Podemos-Andalucia, contra la posició de Podemos (Echenique) que, emparant-se en la «manca de garanties», afirma «Yo, si fuera catalán, no participaría en ese referéndum», donant cobertura justament als qui neguen les garanties, el règim del 78. Tota ambigüitat és, com en qualsevol situació de xoc, posar—se al costat del fort, en aquest cas del règim monàrquic de la Transició. La manca de garanties és també l’excusa de la direcció de CCOO per inhibir-se. Com ho fan també Els Comuns, darrera la crida a anar a votar «com a mobilització», però negant-ne el caràcter vinculant del resultat. Perquè la pregunta que mai responen és: si el referèndum pactat i amb totes les garanties no és possible davant la negativa del govern i l’Estat espanyol, com es pot exercir l’autodeterminació? Quan els xocs es produeixen, no queda espai per als «neutrals», sinó que aquests es converteixen en la cobertura dels forts, deixant-los que imposin la seva força per sobre les mobilitzacions de carrer dels darrers sis anys.

Qualsevol treballadora sap que si una lluita queda aïllada, perd. També ara, és imprescindible comptar amb el suport de sectors populars d’arreu l’estat. Ens cal que els posicionaments del Sindicato Andaluz de Trabajadores (SAT), la galega CUT, les basques LAB i ELA, ... es transformin en crides a sortir al carrer si hi ha qualsevol agressió. No és només per solidaritat sinó perquè si es guanya aquí, es debilita un règim que ens oprimeix a tots i totes i s’enforteixen les lluites arreu Si la Monarquia burxa permanent l’enfrontament entre pobles, la República Catalana és el millor camí per retrobar una nova relació solidària i més estreta entre treballadors/es de pobles lliures.

Cal també el suport internacional, com el que ja ha donat la Federació Sindical Mundial (WFTU), o la nostra organització internacional la Unió Internacional de Treballadors-Quarta Internacional (UIT-CI). Però caldrà anar més enllà, amb accions al carrer, mocions institucionals com la compromesa d’Izquierda Socialista al parlament argentí. Perquè caldrà, com sempre, que siguin els pobles i les organitzacions d’esquerra les que impulsin aquesta resposta, perquè, també com sempre, allà on triomfen les lluites populars, hi guanyem tots i totes.