Per la reconstrucció de la IV. Internacional

Apdo. Correos 23036 CP - 08080 - Barcelona

Castellano Segueix-nos al Facebook Segueix-nos al Twitter RSS

Esteu aqui : Portada » Temes » Política

De la proclamació de la República Catalana a les eleccions autonòmiques

18 de gener de 2018

El 27 d’octubre es proclamava la República Catalana en seu parlamentària. Hores després el Senat espanyol decretava la dissolució del parlament i del Govern català i la intervenció de l’autonomia aplicant l’article 155 de la Constitució. Les tres setmanes de dilació entre el referèndum de l’1 d’octubre i les contínues vacil·lacions del govern burgès català han estat determinants per permetre al règim espanyol recuperar la iniciativa i llançar tot el seu aparell judicial i policial.

El moviment popular imposa el referèndum i la República

El referèndum va ser un triomf de la mobilització popular davant del Govern Rajoy que s’havia rigut dels preparatius, havia assegurat que no hi hauria votació i havia desplegat més de 10.000 agents de la policia i la Guàrdia Civil per confiscar les urnes i les paperetes, havia intervingut material polític i comptes, mentre la fiscalia i els jutges iniciaven processos per tot arreu, entre ells contra més de 700 alcaldes. Però l’1 d’octubre va significar també un triomf popular sobre la burgesia catalana. Les instruccions que arribaven a les taules de votació era que no calia oposar resistència i que era suficient amb la fotografia de llargues cues davant dels col·legis electorals tancats. El pla del Govern era salvar la cara al·legant que la repressió havia impedit la consulta i que no hi havia una altra sortida que convocar unes altres eleccions autonòmiques. Dilació per frenar la mobilització i renegociar un encaix dintre de l’estat espanyol més fa- vorable a la burgesia catalana.

Però el moviment popular va fer possible una votació massiva. Els anomenats CDR (Comitès de de- fensa del referèndum) van organitzar a milers de persones per veure com defensar els col·legis electorals, ocupacions d’escoles des del divendres per impedir que fossin tancats i precintats... I el referèndum es va fer, es van defensar els centres, es van protegir les urnes i malgrat la repressió policial (més de mil ferits) es van arribar a comptabilitzar més de 2,3 milions de vots. Alhora, la repressió va aixecar solidaritat amb manifestacions a Madrid, Bilbao i altres localitats de l’estat.

El moviment va continuar els dies següents a l’alça. Concentracions reiterades van aconseguir que la policia allotjada en diversos hotels hagués de marxar. El 3 d’octubre la vaga general contra la repressió va ser essencial: van participar sectors de treballadors que no es possible dellimitar en una jornada de mobilització sense precedents a Catalunya. Les direccions sindicals burocràtiques eren superades pel sindicalisme d’esquerres que va convocar la vaga. Aquesta nova dinàmica, la que de debò assegurava la República i el pes dins d’ella dels sectors populars, va fer tremolar a la burgesia catalana. A pesar que la llei de transitorietat aprovada pel Parlament preveia un termini de 48 hores, el Govern català va retardar la proclamació dels resultats fins al dia 10 i va deixar la declaració de la República «en suspens». Des de Lluita Internacionalista vam exigir la proclamació immediata de la República.

Això va permetre a l’Estat reprendre la iniciativa. El dia 3 d’octubre va haver de sortir el rei per avalar la repressió i cridar a la defensa de la unitat d’Espanya. S’organitzen manifestacions per la unitat d’Espanya en suport al rei, la policia i la guàrdia civil. L’extrema dreta apareixia en elles amb les seves banderes i va protagonitzar agressions impunes en els actes de solidaritat amb Catalunya. El 16 d’octubre l’Estat ja es veu amb forces per ficar a la presó els dirigents dels dos moviments catalans: Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural. Va haver-hi una nova manifestació multitudinària a Barcelona per exigir el seu alliberament, però la República segueix «congelada». Rajoy pacta amb Ciutadans i el PSOE l’aplicació de l’article 155, que preveu la intervenció de l’autonomia. La gran patronal catalana, d’acord amb el Govern de Rajoy retira les seus de gairebé 2.000 empreses de Catalunya. El mateix dia 27 el president Puigdemont anuncia que convocarà eleccions autonòmiques, però els estudiants en vaga no abandonen la concentració davant la seu del Govern català, li criden traïdor i exigeixen la proclamació de la república. Atrapat, el president de la Generalitat convoca el Parlament aquella mateixa tarda i, sense cap entusiasme, es proclama la República.

El Govern català traeix sense resistir

Amb la República proclamada i l’article 155 en actiu, tota l’atenció passa per veure si el dilluns el Govern Puigdemont i el Parlament segueixen funcionant o acaten la dissolució. Una part del Govern es queda, l’altra es desplaça a Bèlgica, però tots acaten i cedeixen sense resistència. No obstant això, el règim vol la derrota completa, i el 2 de novembre la jutgessa fica a la presó a 8 Consellers del Govern català i emet ordre de detenció del president i els 4 consellers desplaçats a Bèlgica. Rajoy imposa eleccions autonòmiques el 21 de desembre, aclarint que en cas de victòria de les forces independentistes el 155 seguirà en vigor. I en lloc de denunciar el parany, Puigdemont i el seu partit (Partit Demòcrata de Catalunya, PDeCAT) accepta les eleccions i les qualifica de «repte democràtic». El mateix acaba fent, el seu soci petit burgès, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Des de LI plantegem que aquestes eleccions són il·legítimes, imposades per l’estat en una situació d’intervenció i sota ocupació militar i que haurien de ser boicotejades per totes les forces que es diuen democràtiques.

Tampoc l’esquerra parlamentària de la CUP-CC es va desmarcar clarament, limitant-se a crides genèriques a resistir, però sense aparèixer com el referent que el moviment necessitava. El 5 de novembre una nova i multitudinària manifestació a Bilbao expressa la necessitat d’impulsar també a Euskal Herria el camí cap a la República basca. El 8 de novembre un petit sindicat convocava una vaga general. Era imprescindible. Altres sindicats d’esquerres criden a se- cundar-la. La vaga no va ser la del 3 però va tenir importància en alguns sectors com l’ensenyament públic. Els CDR’s (avui són ja gairebé 300 i emprenen un procés de coordinació), criden a participar de la vaga amb més de 70 talls de carreteres i trens. La vaga no és majoritària, però la paralització de Catalunya és completa. Aquesta vegada no hi ha repressió per no tornar a deixar les imatges de l’1 d’octubre, però la policia autonòmica, ja sota control directe de l’Estat, identifica a més d’un centenar d’activistes. L’11 de novembre una nova manifestació enorme torna a ocupar els carrers de Barcelona, reclamant la llibertat dels presos polítics i en defensa de la República.

El Govern Rajoy sap que amb una escalada repressiva no pot acabar amb la resistència popular, necessita recol·locar el moviment en el marc institucional a través de la reacció democràtica. I no només PDECAT i ERC sinó també Podemos, Ada Colau i les direccions de CCOO i UGT aplaudeixen la convocatòria d’eleccions. Vam intentar des de LI una campanya pel boicot a les eleccions, en defensa de l’assemblea nacional constituent de la República, però totes les organitzacions van entrar en les eleccions.

I ara les eleccions

La política de Podemos ha estat nefasta. A nivell de l’Estat sense implicar-se en la mobilització contra la repressió a Catalunya, intentant mantenir una posició equidistant entre el rebuig al referèndum i la proclamació de la República i la intervenció de l’estat amb el 155. La direcció de Podemos Catalunya ha trencat i ha format un nou partit. A les eleccions, Podemos (amb nova direcció i a on segueix Anticapitalistes, el corrent del Secretariat Unificat) es presentarà com a Catalunya en comú (CeC), en una confluència amb els Comuns d’Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, ICV i EuiA (els dos sectors que vénen del vell Partit Comunista a Catalunya). ICV ha estat el sector més agressiu contra el procés català, aixecant aplaudiments entre el PP i C’s.

Les eleccions no són cap nova oportunitat per avançar en la República, però del seu resultat depèn que l’Estat pugui començar a tancar la crisi, el grau de repressió i la intervenció de l’ensenyament i els mitjans de comunicació públics. Participem de l’acord al voltant de la Candidatura d’Unitat Popular- Crida Constituent (CUP-CC), de doble ruptura: amb l’Estat per la defensa de la República i amb el talana a les eleccions autonòmiques capitalisme. Aquest acord ha d’estar obert a la ruptura de Podem Catalunya i als moviments. I això exigeix una política independent del Govern autonomista que sorgeixi (sigui d’ERC i PDECAT o eventualment ERC amb CeC), agrupant la resistència política per un procés constituent de la Repú- blica i comprometent-se incondicionalment en la lluita obrera i popular.

Com més gran sigui la derrota de les forces unionistes monàrquiques (PP, C’s i PSC) i un gir a esquerra (inclòs el debilitament del PDECAT, partit de la burgesia catalana) estarem millor per abordar les tasques necessàries després del 21 de desembre: 1) continuar la mobilització per la llibertat dels i les preses, detenir la repressió i derrotar el 155, recolzant-nos en els sectors més sensibilitzats (ensenyament i mitjans de comunicació públics); 2) impulsar els organismes populars que són fidels a la República de l’1 d’octubre, especialment els CDRs i dotar-los d’una agenda pròpia; 3) reactivar la mobilització en la defensa de les reivindicacions obreres i populars: llocs de treball, salaris i pensions, escola i sanitat pública, habitatge... ; 4) coordinació i extensió de la lluita contra la Monarquia, el règim pactat amb el franquisme, a nivell de tot l’Estat.

Ir a la versión en castellano


Aquí ens trobaràs:

Ap. Correus 23036 CP - 08080 de Barcelona; Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona; Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid;

mail:luchaint(arroba)telefonica.net - www.lluitainternacionalista.org