El Rei imposava la unitat nacional darrera Rajoy per aixafar el moviment d’autodeterminació català. El PSOE i C’s van fer pinya amb el 155, amb només una reacció molt tímida de Podemos. El 155 i la retirada sense resistència de les direccions independentistes catalanes, va desactivar temporalment la mobilització, però l’intent de tancar-la amb les eleccions del 21 de desembre va acabar amb derrota dels partits del 155. La crisi catalana continua oberta. Mentre el PP s’ha ensorrat a Catalunya, amb 4 diputats, les enquestes tampoc compensen aquest sacrifici amb millors resultats a la resta de l’estat espanyol: la baixada és generalitzada.

Després de les eleccions, Puigdemont demana a crits negociacions i un acord polític amb el govern Rajoy per tornar a Catalunya sense ser detingut. Però el govern Rajoy no vol... o no pot. Activa la repressió judicial pels fets de l’1 octubre, que ja pren inèrcia pròpia i s’amplia a nous sectors (les direccions dels tres partits independentistes, regidors, alcaldes, professorat, bombers, funcionaris, mossos...) i per si no queda clar retalla 780 milions del finançament català pel 2018. S’ha anat massa lluny per recompondre l’acord entre l’estat i la burgesia catalana, però a la vegada aquest acord ha estat un pilar fonamental del règim del 78. Sense aquest pilar el règim continuarà aprofundint la seva crisi.

Rajoy afirma que el més important de l’aplicació del 155 és justament que es pot aplicar i que aquesta és la millor garantia pel futur. Però n’hi ha prou amb la repressió per mantenir a ratlla la lluita del poble català? Està per veure. La mateixa repressió accentuada pot ser un revulsiu. Si la resistència a Catalunya es manté i es reprenen les mobilitzacions, el temps jugarà contra el Govern del PP. El 155 pot ser un bumerang. I serà determinant la capacitat de l’esquerra alternativa -política i sindical- de l’estat no només d’impulsar mobilitzacions de solidaritat amb Catalunya i contra la repressió, sinó també la reactivació de la lluita per derrotar les polítiques neoliberals que prepara un Rajoy en minoria.

Tot i que el discurs de Rajoy és que « España va bien » en economia, els problemes se li amunteguen. Els pressupostos de l’estat continuen ofegats pel deute públic en un any en que el BCE retalla la compra de bons. El Govern presentava l’octubre a Brussel·les noves retallades als pressupostos: educació baixava al 3’8% del PIB, mentre sanitat ho feia al 5’8%. Mínims històrics. I les pensions segueixen amenaçades i amb la caixa de reserva buida. Ara els comptes estan aturats pel rebuig del PNB a donar-hi suport, i Montoro avança retallades milionàries a totes les comunitats autònomes. El PSOE, que aplaudia fa no gaire la intervenció de l’economia catalana, ara veu com també als territoris que governa reben la mateixa medicina. La resolució dels casos judicials sobre corrupció són un tercer factor que tornarà a desacreditar i afeblir el Govern del PP aquest 2018. Les recents declaracions de Rato a la Comissió del Congrés sobre la crisi, unes paraules a la carta en què l’exministre del PP, lluny de cap autocrítica i ple d’arrogància i prepotència, ha repartit crítiques i sarcasmes a tort i a dret, inclòs contra el propi de Guindos, són la demostració més palpable de la impunitat en què se senten: Rato segueix lliure, com ho està Urdangarín.

La corona, sempre resguardada, ha hagut de sortir a encapçalar i justificar la repressió per imposar la unitat de la pàtria. La premsa estatal que ha participat a la nova creuada en primera línia ha parlat de repte independentista, de secessionisme, però no ha emprat el terme República Catalana, perquè República està entre les paraules tabú que el pacte de la Transició va deixar tancada sota set claus, perquè el conjunt de pobles que formen l’estat espanyol se’ls negava el dret a decidir entre Monarquia o República, se’ls negava tornar a la legitimitat republicana que Franco va trencar amb un cop d’estat militar. I més aviat que tard aquesta demanda elemental i democràtica: república! s’obrirà camí també a la resta de l’estat.

Però el problema és: on està l’alternativa de l’esquerra? Una esquerra valenta que planti cara a l’estat, que exigeixi democràcia i república, que defensi el dret dels pobles a l’autodeterminació i la fi de les polítiques antiobreres? Podemos es dissol com un sucre en el cafè davant els poders de l’estat i les finances. Mai va aixecar la bandera de la república, ha desaparegut la «lluita contra la casta» i ara acusa a l’independentisme català d’afavorir la recomposició de la dreta. Defensava –deia- el dret a decidir, només hi veu problemes quan s’exerceix. Era Podemos qui havia i podia haver aixecat un moviment a tot l’estat per aturar la repressió a Catalunya i no ho ha fet. Aquesta és una greu responsabilitat. La construcció d’aquesta alternativa que combati el règim en defensa de les llibertats democràtiques i el dret d’autodeterminació i alhora les polítiques capitalistes d’empobriment i explotació del jovent, la classe treballadora i els sectors populars, és urgent si no volem perdre aquesta oportunitat històrica.

12/01//2018