La majoria ens empobrim. Uns amb la congelació o disminució de salaris i pensions (iniciada per Zapatero i continuada per Rajoy), uns altres quedant en l’atur, amb prestacions i subsidis cada vegada més petits i que cobreixen a menys aturats. Tots amb els augments de serveis bàsics com la electricitat, l’aigua, el gas, el transport. Tots amb les retallades en serveis públics, que ens empenyen o a la mobilització col•lectiva o a buscar el servei al mercat de forma individual, si podem pagar-lo. I ja veiem el que fa el mercat amb una necessitat bàsica com l’habitatge, ja de compra, ja de lloguer. Va explotar la bombolla de compra d’habitatge (començada per la Llei del Sòl d’Aznar de 1998 amb Rato de Ministre d’economia) amb un reguerol de desnonaments que ja dura 10 anys. Ara entrem en la bombolla de lloguer, en la qual els treballadors competeixen amb els preus que poden pagar els turistes i els inversors internacionals. És l’últim capítol, ara com ara, de la liberalització dels lloguers començada pel decret Boyer (1985,govern de Felipe González). Segons Idealista el preu del lloguer a la ciutat de Barcelona havia augmentat un 21% en un any (juny 2017).

Però podem seguir: llum, aigua i gas han pujat el 70% en els últims 10 anys (des de l’inici de la crisi). Però al desembre 2017, el nombre d’afiliats a la SS seguia estant un 4% per sota de desembre 2007, mentre s’han reduït subsidis i prestacions. La mitjana dels sous o el SMI (amb el vergonyós increment del 4% per 2018), han perdut un 17% en aquests 10 anys, i són més del 30% els i les treballadores que cobren per sota dels 1.200: és a dir per sota del SMI de França o Alemanya. Les pensions, des de la congelació de 2011, no han tornat a pujar amb l’IPC, i des del 2014 han estat marcades pels increments del 0,25% provocant una caiguda en picat del poder adquisitiu..

I això no succeeix malgrat el govern, sinó gràcies a ell. D’una banda amb el govern legislant a favor de les 35 majors empreses que cotitzen en la borsa de Madrid, les de l’IBEX-35 (menys Aena), que acumulen 969 societats en paradisos fiscals. Són aquestes: ABENGOA, ABERTIS, ACERINOX, ACS, AMADEUS, ARCELORMITTAL, BANKIA, BANKINTER, BBVA, CAIXABANK, DIA, ENAGAS, ENDESA, FCC, FERROVIAL, GAMESA, GAS NATU- RAL, GRIFOLS, IAG (IBERIA), IBERDROLA, INDITEX, INDRA, JAZZTEL, MAPFRE, MEDIASET, OHL, POPULAR, REE, REPSOL, SABADELL, SACYR, SANTANDER, TECNICAS REUNIDAS, TELEFONICA. En aquestes empreses obtenen un retir de l’activitat política González, Aznar, exministres, exconsellers, ex alcaldes... Les transferències de diners públics a aquestes empreses són d’escàndol: des d’aeroports i línies d’AVE innecessàries (totes), les indemnitzacions per diferents motius a Florentino Pérez, els avals a les constructores fins i tot en les seves obres internacionals (metro de Ryad, ampliació del canal de Panamà), els 40.000 milions de rescat bancari... No és possible pagar el deute públic, construït a força d’aquests espolis privats dels comptes públics, sense matar a la població. El deute reconegut (la comptabilitat europea permet excloure una part) a l’octubre era d’1.133.757.000.000 d’euros, 24.356 euros per càpita.

No és una qüestió teòrica, és ben pràctica: les pujades que s’anuncien, amb el poder adquisitiu de treballadores, aturades i pensionistes, són insostenibles. És imprescindible que s’organitzi la mobilització per plantar-hi cara.

Víctor Messeguer Espada

Nota: aquí https://is.gd/wXqHDT estan els enllaços.