Milers de joves i treballadors han omplert els carrers d’una quarantena de ciutats de l’Iran en les protestes més multitudinàries des de 2009, quan el país va viure una revolta popular desencadenada per la reelecció de Mahmoud Ahmadinejad. En una reedició del que ja va passar el 2011 amb les revolucions àrabs i avui encara a Síria, un sector important de l’esquerra europea i llatinoamericana, atrapada en una lògica de blocs que oblida la lluita de classes, gira l’esquena a la revolta popular i es limita a fer d’altaveu del règim dels aiatol·làs, un dels més opressors del planeta, que culpa de tots els seus mals els Estats Units i Israel.

A diferència del 2009, quan les protestes eren pacífiques, sobretot democràtiques i protagonitzades per sectors de la classe mitjana i els universitaris, ara el principal motor de les manifestacions és la crisi social i econòmica, que no es pot expressar de cap altra manera en un règim que des de 1979 va eliminar els sindicats i els partits. Els protagonistes són el jovent i la classe treballadora, els mostazafin (desheretats), que es manifesten contra l’alça de preus, l’atur i la pobresa. El règim dels aiatol·làs aplica una política neoliberal a ultrança: exempcions d’impostos als rics, privatitzacions, alça de preus dels productes bàsics, bombolla immobiliària, tancament de fàbriques i tallers... segons les dades oficials (la realitat és molt pitjor) l’atur arriba al 28,8% entre els joves. A l’Iran no hi ha sanitat ni educació públiques i el 40% de les famílies viu sota el llindar de la pobresa, segons alguns informes. En el potent Iran petrolier els rics són cada cop més rics i els pobres més pobres i les tensions són explosives.

Com recorda en un article recent Nazanin Armarian «el 2015 una vaga de mitja jornada de la burgesia comercial del basar que es negava a pagar l’IVA va ser suficient perquè Rohani els eximís de pagar impostos, però no hi va haver compassió per als 17 obrers de la mina d’or Agdarreh que van ser castigats amb entre 30 i 100 fuetades el 2014 per solidaritzarse amb els 350 companys acomiadats». L’any passat van morir gairebé 1.600 treballadors de la construcció en accidents laborals. Contra el relat dels mitjans Armanian recorda que les protestes no sorgeixen del no res: el 2017 segons els registres oficials hi va haver almenys 1.700 mobilitzacions ciutadanes (per l’endarreriment en el pagament de salaris, les estafes bancàries, els efectes de la
sequera, la manca d’ajudes als damnificats pel terratrèmol al Kurdistan, l’assassinat de portadors de mercaderies a la frontera amb Turquia...) en un país on les manifestacions pacífiques estan prohibides.

El detonant d’aquesta onada de mobilitzacions ha estat la retallada d’ajudes socials (que representaven el 27% del PiB el 2008 i el 3% el 2016) i l’anunci de l’increment del preu de productes bàsics com la gasolina i els ous (que es van disparar un 40% en cosa de dies). En algunes ciutats, el lloguer ha pujat un 83% en els últims tres anys, mentre que la inflació no arriba al 35% de l’època d’Ahmadinejad però es manté en nivells insostenibles. S’evaporaven les promeses del president Rohani que l’acord nuclear amb els Estats Units milloraria l’economia per l’aixecament de les sancions. Cal tenir en compte també l’augment de població: si el 1979 hi havia 35 milions d’iranians, ara són gairebé80 milions i estan fortament concentrats a les ciutats.

Com recorda Yassamine Mather, iraniana exiliada a Escòcia, directora de la campanya «Fora les mans del poble de l’Iran», «la promesa prosperitat econòmica després de l’acord nuclear no s’ha materialitzat i ara els dubtes sobre el futur de l’acord —especialment davant l’oberta oposició de Trumphan provocat la desesperació sobre tot entre el jovent. Però el que no es menciona és que, malgrat la seva retòrica anitoccidental, la República Islàmica és una fervent seguidora de l’agenda econòmica neoliberal. El govern de tecnòcrates de Rouhani és acusat amb raó d’obeir els programes de reestructuració del Fons monetari Internacional i l’FMI, (...) que l’han elogiat pels seus resultats econòmics». El programa de xoc neoliberal li ha merescut a Rohuani una qualificació A+ del seu deute.

Les demandes socials i econòmiques han portat a les polítiques, qüestionant els privilegis dels aiatol·làs. Els manifestants cridaven consignes com ara «La gent demana almoina i els mulàs governen com si fossin déus», «mort al dictador» o «Khamenei fora les mans de l’Iran». Els manifestants exigeixen reformes i la separació de política i religió.

La corrupció ha estat l’altre element que ha inflamat els carrers. Els sectors en pugna pel poder al país, conservadors i reformistes, esbomben les seves vergonyes airejant escàndols de corrupció multimilionaris dels seus rivals, de manera que a ulls dels iranians queda clar que tant el govern moderat de Rouhani, com la línia dura dels aiatol·làs i el sector populista de l’expresident Ahmadinejad estan totalment esquitxats. Les sancions imposades per la UE i els Estats Units entre 2007 i 2015 van permetre als sectors burgesos amb accés als mercats negres interns i de divises acumular fortunes astronòmiques. El risc que el moviment a les poblacions perifèriques empalmés amb la capital va portar al règim a la detenció preventiva de 90 estudiants universitaris de Teheran, que ha estat literalment envaïda per les forces de seguretat.

La manca de llibertats i el cost de les ingerències militars al Líban, l’Iraq, Síria o Palestina també són objecte de la crítica dels manifestants, que veuen com la pugna pel domini regional amb l’Aràbia Saudita es financia a costa de les seves condicions de vida. Les veus que des de l’esquerra titllen aquestes reivindicacions de proimperialistes haurien d’imaginarse condemnant les mobilitzacions als Estats Units contra la guerra al Vietnam com una demostració de nacionalisme insolidari.

Els diferents sectors del règims, per amagar que la causa del malestar és la corrupció i l’impacte social de les seves polítiques, atribueixen les protestes als
«enemics» del país (Estats Units, Israel o l’Aràbia Saudita) o bé a les faccions rivals. I novament sectors de l’esquerra europea i llatinoamericana es posen al seu costat contra el pobles, erigintse en jutges de quins pobles mereixen viure en llibertat i quins han de sacrificarse a la dictadura en nom d’un pretès equilibri geoestratègic que no és tal.

«El missatge de l’aixecament del poble iranià és molt simple: la gent vol drets bàsics i vol que l’estat deixi de malgastar les riqueses de la nació per matar gent a Síria, l’Iraq i d’altres llocs: volen que els seus recursos nacionals siguin invertits per satisfer les necessitats de la gent a l’Iran que viu en la misèria -recorda el periodista Reza Fiyuouzat, exiliat als EUA.- Quan la gent surt al carrer a l’Iran sabent que els poden torturar, detenir i assassinar, aquests mateixos suposats socialistes enlloc d’expressar la seva solidaritat, busquen qualsevol excusa en les febleses del jove moviment per evadir les seves responsabilitats a l’hora de fer costat als qui sí que gosen lluitar: vergonya!».

Efectivament, els joves a l’Iran s’enfronten a una repressió implacable. El govern reconeix almenys 3.700 detinguts. Diversos activistes ja han mort a la presó i si no veiem més imatges de les protestes és per la fèrria censura dels mitjans de comunicació i internet. Com recorda Fiyouzat «La joventut iraniana que s’ha aixecat per dir «Ja n’hi ha prou!», són els fills d’una revolució que va ser penjada a la forca, sufocada, esquarterada per una contrarevolució violenta i millor organitzada. Aquesta generació de joves iranians veu les seves vides, les seves perspectives d’un futur decent i la seva integritat robades,

i s’oposa a aquest robatori històric a mans de la capa més parasitària de la nostra societat: els mul·làs. El clergat és la sangonera més improductiva de la nostra societat. No obstant això, els seus fills, als barris de classe alta de Teheran i altres grans ciutats posseeixen més Lamborghini i Bugatti per càpita que a Mònaco. D’on ve tota aquesta riquesa? Del saqueig de les nostres arques nacionals. I la joventut de l’Iran s’ha aixecat per posar fi al saqueig.»

Layla Nassar.