(Estractes dels manifest Aprovat en Betim, Brasil - 7 i
8 de juliol de 2008)

Als treballadors i els pobles de Llatinoamèrica i el Carib

El capitalisme en la fase aguda
de l’imperialisme, per augmentar la
seva taxa de benefici, ataca cada
vegada més als treballadors a nivell
mundial, en particular en el nostre
continent Llatinoamericà i Caribeny.

(…) El capitalisme transforma el
que hauria de ser un bé comú en
un bé per a pocs. Expressió clara
d’això són els intents de privatitzar
el subministrament d’aigua potable.

A més d’explotar la mà d’obra
barata d’una manera escandalosa,
el capital imposa la pèrdua dels
drets conquerits anteriorment (…)
Països sencers són transformats en
plataformes d’exportació, amb un
règim de treball anàleg a l’esclavitud.(…)
Els trets culturals de la nostra
gent són ultratjats (…) Els treballadors
i el poble són explotats com a classe
i en aquesta explotació els més
afectats són les dones, els negres i
els pobles originaris.

El deute extern i intern, clarament
immoral i impagable, sufoca
financerament a la regió i impedeix
el seu desenvolupament econòmic.

Els governs de torn són còmplices
d’aquesta situació, doncs són els
responsables de l’aplicació dels
plans dictats pels organismes
financers internacionals. Són
representants directes o indirectes
de l’imperialisme, sigui aquest nordamericà,
europeu o japonès.

Prenen als treballadors el dret al
lloc de treball, precaritzen la feina,
prenen la terra als camperols,
redueixen les obligacions de l’Estat
envers la població pobra amb la
privatització de serveis públics, la
terciarització dels treballadors
públics, l’anomenada reducció de
l’Estat o Estat mínim. L’Estat es
torna mínim per als pobres i màxim
per als rics.

L’aplicació de les anomenades
polítiques compensatòries, com la
“borsa família” a Brasil o el “pla
d’emergència” i “pla equitat” a
Uruguai, són propostes del Banc
Mundial per contenir una possible
explosió social. Són engrunes que
cauen de les taules plenes dels rics
per a eternitzar la misèria.

Però, malgrat els atacs i a causa
d’ells, l’aplicació dels plans
imperialistes no s’ha donat en una
bassa d’oli. La nostra gent resisteix
heroicament. Els treballadors i el
poble troben les més diverses formes
d’enfrontament. Són un
exemple de lluita els mestres de
Neuquén i Santa Cruz a l’Argentina
i Oaxaca a Mèxic. Els miners de
Bolívia, Perú i Xile. Els obrers de la
construcció civil del Brasil i els
siderúrgics de Sidor a Veneçuela.
O els camperols del Perú i Paraguai,
els empleats públics a l’Uruguai. O
el poble haitià en la resistència contra
l’ocupació i les grans
manifestacions contra el Tractat de
Lliure Comerç a Costa Rica.

Amb freqüència les mobilitzacions
són traïdes per la majoria de les
direccions constituïdes i tradicionals,
que fa molt van abandonar la lluita i
que ja no responen a les necessitats
de la classe.(…) Per controlar millor
el moviment obrer i sindical,
aquestes burocràcies s’han unificat
en un gran aparell mundial (la CSI
filla directa de la SILOS i de la CMT,
i en la regió la CCA filla de la CLAT i
la ORIT, velles centrals pro
imperialistes i patronals)
Les lluites són atomitzades, sense
la necessària unificació en cada
sector, les mobilitzacions es
produeixen aïlladament. No obstant
això, són lluites moltes vegades
radicalitzades, de molta valentia.

Això és una demostració total de la
manca d’una direcció conseqüent,
que pugui unificar les mobilitzacions.
Es fa urgent construir noves eines
de lluita, organitzacions obreres
independents i autònomes de
l’imperialisme, les burgesies, l’Estat,
els seus governs i els partits.
La joventut estudiantil,
amb mobilitzacions
multitudinàries, ha
protagonitzat memorables
lluites. (…)perquè
l’educació no és una
mercaderia.
En un intent de
contenir les lluites, els
governants ataquen
brutalment els treballadors
i a la joventut de la
nostra regió. Neguen el
dret de vaga i negociació,
impedeixen el dret
a la sindicalització, acomiaden
treballadors i
usen la força policial i tot l’aparell
repressiu de l’Estat. Quantes
vegades la nostra terra ha estat
tacada amb la sang de la nostra
gent per les armes oficials o
paramilitars. Altres vegades
s’enduen als nostres activistes als
tribunals o a la presó, en un intent
de criminalitzar als moviments
reivindicatius i de resistència,
arribant a extrems com el genocidi
a Colòmbia.

Per a garantir millor l’explotació
de les riqueses i de la mà d’obra
barata, l’imperialisme està
militaritzant el continent. En alguns
països amb la implantació de bases
militars nord-americanes, amb
les maniobres conjuntes en els
països del Cono Sur i la reactivació
de la IV Flota.

A Haití, sota la falsa màscara
democràtica de l’ONU, usen tropes
del propi continent aprofitant la
identitat llatinoamericana i amb
l’excusa de l’ajuda humanitària per
a reprimir millor.

(…) Entenem que per acabar amb
l’explotació i la misèria que angoixa
el nostre poble, es fa necessari proclamar
una segona independència
continental, una independència
veritable que alliberi a la classe
treballadora del jou del capital, que
transforma Llatinoamèrica i el Carib
en un territori lliure de l’opressió i
l’explotació, que faci de la nostra
gent, un poble sobirà. Una segona
independència continental cap a la
construcció d’una societat sense
explotats ni explotadors.

No existeix un camí intermedi: per
trencar amb l’imperialisme és
necessari trencar amb el capitalisme i avançar cap al socialisme amb l’expropiació
de les multinacionals i la interrupció del pagament dels
deutes als banquers.

Per tot això l’ELAC crida a la unitat de tots els lluitadors
del continent per a resistir els atacs del capital, sigui
aquest imperialista o nacional. Crida a la integració en
la lluita a totes les organitzacions que siguin
protagonistes d’aquests enfrontaments a la ciutat o al
camp. Aquesta Trobada inicia la construcció d’un espai
llatinoamericà i caribeny de treballadors, que busqui la
unificació de les lluites dels treballadors i de la joventut
d’aquest immens territori. Un espai comú i plural de
discussió, de socialització de les elaboracions i
d’unificació de les lluites, que sigui democràtic, classista
i combatiu, doncs només així podrà respondre a les
necessitats que la duresa de la lluita imposa.
Som moltes veus, una única lluita, un sol poble!

1) Contra l’explotació i l’opressió dels treballadors i el
poble

2) Per feina i treball digne per a tots

3) Contra la criminalització dels moviments socials.
Prou la repressió a les lluites i organitzacions dels
treballadors, els acomiadaments i les amenaces.
Condemnem la penalització, la persecució i el genocidi
a Colòmbia

4) Per la independència de classe. Per organitzacions
obreres independents i autònomes de l’imperialisme,
les burgesies, l’Estat, els governs i els partits. Per la
llibertat sindical

5) Unitat amb els treballadors de tot el món

6) Per aliments barats i per a tots. Per la reforma
agrària. Per la nacionalització del comerç exterior dels
aliments sota control dels treballadors

7) Contra la discriminació dels pobles originaris, de les
dones, els negres i els homosexuals.

8) Contra les reformes neoliberals

9) Per la nacionalització sense indemnització i control dels
treballadors, dels recursos naturals a Llatinoamèrica i el Carib
(hidrocarburs, metalls preciosos, ferro, aigua, biodiversitat i
altres). No a les empreses mixtes i per la renacionalització
sense indemnització, cent per cent estatal.

10) Contra les privatitzacions dels serveis públics,
l’educació, la salut, la seguretat social, les empreses
estatals, l’aigua i per la reestatització de les empreses
privatitzades.

11) Pel no pagament dels deutes externs i interns

12) Contra els Tractats de Lliure Comerç (TLC) o
similars (TIFA, Tractats de protecció d’inversions, etc.) a Llatinoamèrica i al Carib. No al MERCOSUR.

13) Contra les centrals col·laboracionistes

14) Fora les tropes estrangeres d’Haití

15) Fora l’imperialisme de Llatinoamèrica i el Carib,
de l’Iraq, Palestina, Afganistan i de tots els llocs on té
presència militar. No al bloqueig a Cuba. No a l’intent
imperialista i de l’oligarquia de dividir Bolívia.

16) Per una segona independència, veritable i sobirana.
Per l’autodeterminació de tots els pobles oprimits.

VISCA L’INTERNACIONALISME PROLETARI!

VISCA LA UNITAT DELS POBLES DE LA REGIÓ!
VISCA LA UNITAT DELS TREBALLADORS DE
TOT EL MÓN!