Segons l’oficina estadística de la Unió Europea (UE), la desigualtat a l’estat espanyol només és superat a la UE per Lituània i Bulgària. Pel que fa a la taxa de pobresa, només està superat a la UE per Romania i Bulgària.

En els diaris i revistes burgesos, s’ha convertit en un tòpic especular sobre el calendari i l’abast de la propera crisi econòmica mundial, que ja es veu a venir. A l’estat espanyol el deute públic s’ha triplicat des de 383,80 milers de milions d’euros el 2007 a 1.175,70 milers de milions d’euros a 2018. En aquest moment la recaptació dels impostos de l’IVA i l’IRPF i altres està al nivell d’abans de la crisi (2007). Però l’impost de societats està al 45,8% del que estava llavors. El capital paga menys impostos. Tots aquests anys Hisenda persegueix el petit frau i deixa impune el gran. El servei del deute puja en aquest moment a 30 mil milions d’euros anuals. Aquest és el preu de mantenir el deute i pagar els interessos. Però els últims anys, el Banc Central Europeu (com altres bancs centrals) ha comprat deute d’empreses i governs, també de l’espanyol. Això s’alentirà o frenarà aquest any i els interessos pujaran. Hem vist a Grècia què li pot passar a un país que no pot pagar, els brutals plans d’ajustament que imposen els bancs i el Banc Central Europeu, i el xantatge què se sotmet la població tallant l’aixeta dels diners i creant desabastiment, tancaments d’empreses i pobresa. Només un govern que digui la veritat a la població mobilitzada, que implementi el no pagament del deute i socialitzi el que és necessari podrà minimitzar el sofriment que pot crear el capitalisme.

El govern Sánchez no deroga la reforma laboral, no deroga la llei mordassa, no crea l’impost a la banca. En immigració, passa d’acollir el vaixell Aquarius a negar la sortida de l’Open Arms. «L’austeritat» és ordenada des de fora per la Comissió Europea i per organismes internacionals com l’FMI. Des de dins, la reforma de l’article 135 de la Constitució que prioritza el pagament del deute per davant de les altres partides (incloses les socials), és de fet recolzada per l’arc parlamentari que va de Podem a la ultradreta, més les forces d’abast autonòmic.

La despesa social ha passat del 16,2% del PIB en els pressupostos de 2018 al 16,7% en els pressupostos per 2019. Els anys 2012, 2013, 2014 i 2015 va superar el 17% amb governs del PP.

Les inversions a Catalunya en aquests pressupostos són el 16,8% de les destinades a les comunitats autònomes. L’estatut de Catalunya en vigor (2006) assenyalava que les inversions havien de ser els primers set anys proporcionals al pes de Catalunya en el PIB (ara el 19,2%). L’incompliment reiterat ha deixat una mancança de 3.800 milions d’euros en inversions a Catalunya.

El pressupost de defensa, com cada any, està amagat en partides de diferents ministeris, i el Centre Delàs el situa en el doble del que es comunica. El pressupost real seria de 20.000 milions d’euros (tot i que altres fonts el situen en 32.000 milions). I hi ha el compromís davant Trump, el Pentàgon i la OTAN d’arribar a afegir 15.000 milions anuals al pressupost de defensa en 6 anys. Una càrrega insostenible per una societat empobrida, i que té un rol imperialista i contrarrevolucionari.

Com titula El Salto diario: «El importe de las compras de armamento equivale al de las medidas sociales adicionales anunciadas por Sánchez». La compra d’armament ascendeix a 5.000 milions o 7.000 milions, segons les fonts. El conjunt de mesures socials pactades amb Podem té una afectació de 5.000 milions (encara que el total de noves mesures socials podria ascendir a 12.600 milions, segons diferents fonts).

Una cosa que crida l’atenció és que costin tant poc les noves millores socials recollides en els pressupostos (5.000 o 12.600 milions anuals, segons les fonts). Amb els diners que es quantifica que s’evadeixen anualment d’impostos (80.000 milions anuals), el que costa la corrupció als diners públics (90.000 milions anuals), el finançament a l’Església catòlica (11.000 milions anuals), el que s’ha admès com rescat a la banca (60.000 milions una sola vegada) n’hi hauria prou per avançaren el canvi del sistema productiu, fer inversions per deixar de cremar combustibles fòssils, eliminar la pobresa i crear prou llocs de treball públic com perquè els llocs de treball indirectes deixessin l’atur a zero.

Aquest govern va guanyant temps, no esborra les lleis i mesures dels anteriors contra els treballadors i treballadores, les mesures positives que pren són insuficients i no enfronta l’IBEX-35 ni els poders fàctics. La repressió contra els lluitadors i lluitadores socials i activistes independentistes no s’atura, i en canvi deixen impunes la corrupció institucionalitzada i la violència feixista. Podemos crida a donar-los suport «perquè no vingui la dreta». No podem avalar-ho. Si tinguéssim diputats, votaríem NO als pressupostos. Per un govern dels treballadors i treballadores! No al pagament del deute! Per un pla d’emergència que cobreixi les necessitats socials!

Víctor Messeguer

NOTA: La font principal és : Jordi Arcarons, Daniel Raventós, Lluis Torrens: Presupuestos del gobierno del PSOE, ¿Giro social?, ¿Concesiones a los independentistas?