Les taxes de creixement de l’activitat econòmica estan baixant. És una mala notícia per a nosaltres els treballadors i les treballadores perquè, en el capitalisme, això es tradueix a més acomiadaments, més desnonaments i més pobresa.

Aquests dies, les televisions ja informen sobre el canvi climàtic -després de gairebé 40 anys de negacionisme. El canvi climàtic també és una mala notícia per a nosaltres, perquè els propietaris dels mitjans de producció no paralitzaran la manufactura contaminant o dilapidadora ni establiran una economia al servei de les necessitats humanes i naturals -tret, és clar, que els obliguem les i les treballadores imposant el socialisme-.

Les taxes de creixement són les següents: el Canadà 1,3%, França 1,3%, el Japó 1,2%, Regne Unit 1,2%, Rússia 0,9%, el Brasil 0,5%, Alemanya 0,4%, Itàlia 0,0%, Mèxic -0,7%, Turquia -2,6%, l’Argentina -5,8%. La Xina creix un 6,2% (la taxa més baixa en 30 anys). Els EUA un 2,6% (3 punts menys que el 2018 i amb perspectives baixistes). L’Índia i Indonèsia han tingut creixements alts amb desacceleració ràpida. L’estat espanyol un 2%, i reduint-se en els propers anys.

Pot ser, estiguem arribant al final de la falsa recuperació de la crisi econòmica desencadenada el 2007-2008. Falsa recuperació que, ja diversos autors, l’han qualificat de «llarga depressió»; en aquests últims anys les empreses van recuperar la seva taxa de beneficis, que des de fa 2 trimestres han començat a baixar per a les empreses privades no financeres (bàsicament les productives) de les 500 majors dels EUA.

A nivell mundial:

1 – El deute (públic + privat + empreses) ja suma més del
300% del PIB mundial. En una dècada s’ha gairebé duplicat; 2 – Des de 1980, s’ha registrat un augment de la desigualtat i la concentració de la riquesa. A occident, per exemple, des d’aquesta data s’ha triplicat el percentatge dels dividends respecte els salaris; 3 – Des de finals del 2018 el comerç global ha baixat als mínims des de 2007-2009; 4 – La inversió productiva s’ha aturat. A nivell mundial la indústria ja està en recessió i se n’estan contagiant els serveis públics (sanitat, ensenyament, turisme... dels quals depenen molts llocs de treball); 5 – Mercats saturats. Les vendes d’automòbils als EUA estan estancades des de fa 20 anys. Segon any de caiguda de vendes d’automòbils a la Xina.

En l’estat espanyol:

1 – El deute públic espanyol ha passat de 0,38 bilions el 2007 a 1,2 bilions en aquest 2019. S’ha triplicat; 2 – Entre 2007 i 2017 l’estat espanyol ha perdut 0,5 milions de llocs de treball industrials; 3 - L’afiliació a la seguretat social ha baixat en 212.984 treballadors/es després de l’estiu. És la pitjor dada des de 2008; 4 - La taxa de creixement ha passat de 3,6% el 2015 a 2% el 2019 i amb perspectiva baixista; 5 - Les vendes d’automòbils baixen el 9,2% el 2019; 6 – El turisme baixa aquests dos últims anys; 7 – Alta dependència en l’exportació d’automòbils; 8 – 5.000 desnonaments al mes, pobresa, pèrdua de poder adquisitiu i bombolla del lloguer d’habitatge (habitacions a 500 euros/mes a Barcelona). La meitat de les pensions estan per sota del salari mínim.

En la passada crisi 2007-2008 els bancs centrals i els governs occidentals van parar l’allau de fallides amb rescats bancaris i la compra de crèdits, hipoteques, solars i habitatges als bancs; promotors i constructors. A això es deu que es tripliqués el deute públic español; els 5.000 desnonaments mensuals, el creixement de la bombolla del lloguer i la quantitat desmesurada d’habitatges buits a la vegada que famílies i persones en perden els seus.

Amb la creació de diners pels bancs centrals i pels bancs comercials s’ha guanyat temps però, després, aquests diners no s’han utilitzat per al procés productiu ni per a la transició per al canvi climàtic, com tampoc per a solucionar necessitats humanes desateses o a crear ocupació. El gruix de les inversions en economies capitalistes (tret de contextos de guerra) les decideixen empresaris privats, que tenen per guia l’augment de la taxa de benefici.

Per a entendre els desorbitats privilegis dels bancs privats és útil conèixer que als EUA destinen més d’un milió de dòlars diari a labors de «lobby» per a promoure lleis que els afavoreixin. A Europa, des del tractat de Maastrich, els governs no poden obtenir els diners que necessiten directament del Banc Central Europeu (BCE). El BCE cedeix una proporció dels diners als bancs comercials (interès zero), que poden augmentar la quantitat i ho presten als estats i a les empreses aplicant-hi interessos.

D’aquesta manera, els bancs i les grans empreses utilitzen aquestes facilitats per a proveir-se de diners amb els que especular, però no realitzen inversions productives ni creen ocupació ni milloren els salaris. Com a resultat, es produeix una crisi de sobreproducció: la demanda es deprimeix perquè els treballadors i les treballadores no disposen de suficients diners per a cobrir les seves necessitats. Si, a més, el fruit de l’especulació és l’habitatge, els treballadors i treballadores ens trobem “agafats amb pinça” entre atur o salaris baixos i precaris i lloguers o preus d’habitatge desorbitats.

Es tracta d’una crisi cíclica més? Ho va ser la de 2007-2008? Són ambdues la manifestació de l’esgotament de les consignes neoliberals per a garantir l’augment de la taxa de benefici implementades a partir dels 80 per Reagan i Thatcher i els seus continuadors? Si afegim a la situació el canvi climàtic que ja truca a la porta (veure article en aquesta mateixa revista) i el calendari de les previsions de les baixades de producció de combustibles fòssils i dels principals minerals, arribem a la conclusió inevitable de que ens estem acostant a un punt tal que, o aconseguim el socialisme, o anem a parar a la barbàrie. Per evitar-ho: organització i mobilització.

No al pagament del deute públic.

Pla accelerat per a complir objectius ambiciosos d’emissions, d’adaptació a noves circumstàncies fruit del canvi climàtic i per a influir internacionalment en el mateix sentit.

25/9/2019

Víctor Messeguer

Nota:

Clicar aquí per a poder descarrregar els enllaços